Apocalipsi Now (Mazoni)

Vídeo

No em sento capaç de fer una teoria general de la cançó-protesta. Però és clar que les estratègies retòriques d’aquest subgènere són ben diverses.

Repasso clàssics. Tenim la denúncia autoafirmativa del “Diguem no” de Raimon. Tenim l’al·legoria conjuradora de “L’estaca”, o la més sofisticada, i subtil, del “Viatge a Ítaca” de Llach. Tenim les profecies que lluiten per autocomplir-se del primer Dylan: tant la interrogació de “Blowin’ in The Wind” com l’amenaça simbòlica del “Times They Are A-changin’”. També tenim les arengues desafiants com “A desalambrar” de Víctor Jara. O les elegies per l’esperit fundacional malmès del “For America” de Jackson Browne. Són, en fi, uns quants exemples d’aquesta diversitat.

Com a hipòtesi: diria que, des dels seixanta fins ara, el repte de la cançó compromesa socialment és mantenir l’eficàcia dels temps senzills (en termes discursius), però sense caure en el simplisme. Perquè no és creïble, ni ajuda, ni fa companyia. Les societats són complexes, i els simplismes, i els que els enyoren, fan peneta ben sovint.

Per això m’agrada “Apocalipsi Now”. Perquè és un èxit feliç d’un d’aquests intents de ser precís i ser prou combatiu alhora. Bé, m’agrada per això i perquè em sembla que, sense haver-m’ho acabat de proposar, dec ser fan de Mazoni. (M’agrada molt com escriu, com basteix les cançons, i m’agrada com s’ha espavilat a explicar-se a cada estrofa i a trobar imatges potents per enfilar rimes convincents amb “-au” per rematar cada tirada, amb una destresa que no s’havia vist des d’aquell “els esclaus jugant a daus/enfonsen totes les naus” de La Madam.)

L’estratègia retòrica de la cançó, penso, es podria etiquetar com la retòrica del “tontos no som”. D’alguna manera, el missatge incorporat és: “Entenem les coses. Ens les sabem dir. Després, bé, serem o no serem capaços de fer res útil per canviar-les. Però tontos no som.” Or alike. D’alguna manera, reconèixer un poder limitat no obliga a passar per gent amb una capacitat de comprensió igual de limitada. I més quan ja hem incorporat, ni que sigui de rebot, com funcionen el deconstructivisme, la teoria crítica i els Cultural Studies. Més o menys; no exageréssim.

El segle XXI demana espavilar-se a fer-se entendre. I quedar-se, al final, o en l’esquematisme o en la banalitat és un risc permanent de qui escriu cançons. Mazoni ha trobat, a “Apocalipsi Now”, una solució canyera de funàmbul destre.

Si li hagués de trobar una ànima cosina, a aquesta cançó, potser l’emparellaria amb el “Cobbham Blues” de l’enyorat Vic Chesnutt.

En resum: “Mou el cul, obre els ulls. Qualsevol soroll pot provocar una allau.”

Anuncis

Diumenge (The Mamzelles)

Vídeo

Una amiga. Dissenyadora. Resistent. Em convida. A la miniinauguració. Del seu miniestudi. A una minifesta. Amb un miniconcert. De tres nenes amb minis. Molt curtes. Les minis. Molt llestes: les nenes. Ric com feia dies que no. Somric. Sento que tinc la sort de ser-hi. Davant d’algú que et deixa sense defenses. Tres nenes (vull dir, tres senyoretes). The Mamzelles. Bé.

Miniconcert acústic. Sense amplificar. Tres veus harmonitzades i pocs instruments. Un violoncel·lista-teclista s’amaga al fons, i no se’l veu. Però se’l sent: per exemple, en la versió preciosa de “Barbie Girl”. (Aquell dia no van fer el “Como una ola”.) I ja està?

The Mamzelles a l’estudi mm.

Rumio, i aposto: són paròdia amb capes. Animetes (volgudament) mal disfresades.

La primera capa és la paròdia mateixa. Paròdia musical. Com a gènere: cabaret, vaudeville, operetta, musical burlesc. L’estil sonor és eclèctic, kitsch i vintage; m’és igual, res no vol dir res. El so està ben fet o ho sembla, ja està bé. I les lletres s’arrapen a les melodies i xerriquen contra les melodies, o quan menys s’ho esperen, les depilen com qui arrenca un esparadrap. Paròdia. Funciona.

La segona capa és l’autoparòdia. Teatralitat. Cançons d’escena: dites des de personatges trasbalsadors, trasbalsats. Són dones mirades (per ser mirades): i accepten, en primera instància, l’envit de ser fantasies eròtiques. Escalfabraguetes ximpletes. El sexe hi és, i en parlen. El diuen. L’emplaten a les cançons. El serveixen calent i glaçat. L’autoparòdia genera en l’espectador (ara m’hi lluiré) una metamirada. Masclisme autodelatat; sense trencar la màgia del joc. Seducció compassiva i sofisticada, dura. Qui escrigui un llibre sobre el postfeminisme a l’Espanya del segle XXI, sispli, que els dediqui un capítol.

La tercera capa és l’escopinada a l’ull. Una certa actitud in-yer-face. És a dir: la tercera capa és la tria dels escopits. Com ara: “perquè jo no necessito cap heroi”, “save me from Walt Disney”, “no quiero Hannas Montanas, mamá”… O encara: “Sóc víctima de les escenes de sexe/on els dos es corren alhora”. I la gràcia d’escopir al cel, també. I entomar l’autoxof. Per no evitar una pregunta, generacional, i personal, ben bona: “De què cony estem fets”.

I ara la quarta capa. L’animeta. Que treu el nas com una patufeta sota la col. Per això, d’aquest Que se desnude otra (2011), me n’agrada especialment “Diumenge”. Perquè s’hi veu més la patufeta que la col.

(Un reny afectuós: ¿què hi fa un calc espantós dels que fan mal de sentir al primer vers d’aquesta cançó tan tan, quan la mètrica permetia un genuí “és diumenge al dematí”, per exemple? I la mètrica… Va!, que d’escriure bé també se n’aprèn, i la llumeta ja hi és… 😉 no us atureu fins que us sembli que en sabeu tant com l’Ira Gershwin!)

En fi: la quarta capa, dèiem. Repasso. Tres nenes càndides amb perruca i minifaldilles curtes (rdf, en diuen ara). Són tres dones llestes amb teatre a les venes. Que són tres exploradores amb matxet que (aquest és un món d’homes, i el del pop més) no estan per hòsties. I quatre: no us equivoqueu. Fan comèdia. Però ei: volen que les estimin. I que les estimin ben estimades (Herz, Verstand). Volen que les coses que els fan falta, sobretot aquestes, siguin de debò.

De nit (Maria Coma)

Vídeo

Per decantament. Sovint les cançons que ens queden d’un disc són les que suren. Magnòlia (2011) és un disc molt ben fet. I és un disc; vull dir, que l’he escoltat com a disc més que delejant-ne cançons per separat. Com una suite (i permetria enfilar-ne, potser, una de piano).

I, com a disc, és compacte. I sòlid d’intenció. Molt autoafirmatiu; dens musicalment. I és molt inquietant: almenys, a mi, quan l’escolto, em passa que no puc deixar de pensar en el disc que la Maria Coma farà després d’aquest.

“Tots els colors” em va desbordar. Els primers songtrailers sobre la coda instrumental eren xucladors (vídeos: aquí). La cançó era enfiladissa. I arrabassadora. Bé. Després, un dia, “De nit” em va agafar desprevingut, i me la vaig aprendre de memòria. Par coeur, diuen en francès.

En el mar del disc havia anat d’un cap a un altre: “Tots els colors” era lliscar com qui hi fa esquí aquàtic, “De nit” era explorar avencs amb a pulmó i amb ploms a la cintura.

Vaig buscar, aleshores, la cançó d’entremig. I he dubtat molt: per motius musicals, d’equilibri, “Els rius es van dividint” va ser la millor finalista. Però la teoria de l’entremig no em funcionava. M’equivocava. Vull dir, que ja havia triat.

La meva cançó de Magnòlia és “De nit”. I no pel pes: per la lleugeresa. Pel deseiximent; per no haver de demostrar res: sigui el que sigui “De nit”, no és una cançó de concurs. I per la claredat literària. Per la falta de por d’oferir sentit.

La lletra juga, potser, amb les mateixes tècniques de cut up, de collage, o de muntatge verbal per tall i salt d’eix, com vulgueu dir-ne, que anem trobant a la resta del disc. Però aquí sense imatgeria difuminadora. Aquí hi ha un jo que s’autoretrata, i un tu final que fa de (o que és un) mirall. Pel meu gust, la cançó té a l’inici de la segona estrofa dos versos molt fèrtils:

Sóc impacient però no corro.

També m’enganyo, si cal…

Dos bons heptasíl·labs amb accent a la quarta. Que apareixen després d’una quarteta fràgil, temptativa. Recullen l’inici i preparen el final.

Primer (“Sóc impacient però no corro.“): amb una antítesi comprensible, tensa, vectors encreuats, entre dues negacions contraposades; una contradicció possible. Modesta i orgullosa; covarda i valenta alhora, valuosa, no superficial.

I, després (“També m’enganyo, si cal“), amb una paradoxa: una contradicció inviable. Honesta i defensiva alhora, resistent i facilitadora alhora (coqueteig fi) abans de fer entrar el tu en escena. I acabar. Molt bonic.

¿Demostrar-se o dir-se?¿Ser fort o atrevir-se a ser feble?… “De nit”, sobretot la primera estrofa musical (neta, plena d’aire, enregistrada a casa també metafòricament), té la llum de les cançons que confien. En la delicadesa de qui escolta. En la necessitat d’haver dit. En una llum valenta. Valuosa.

Abril (Maria del Mar Bonet)

Vídeo

Sembla moda desconsiderar l’obra de Maria del Mar Bonet. A mi, no em sembla que hagi d’envejar Emmylou Harris, o Mary Black, o Joni Mitchell. Ha escrit cançons memorables. I ha construït una carrera coherent, diversa, arriscada (jo era un crio quan ma germana em va dur al Romea a sentir-la cantar Jim o Repoblació forestal amb el Quico, i els crítics es posaven les mans al cap!), ascendent de qualitat musical. Com a intèrpret ha cuidat la veu, l’ha educat, l’ha matisat, i ha cantat totes les notes, i ha servit les melodies amb rigor. I sentiment.

Per això m’agrada robar-li, en aquest bloc, la metàfora del “vol de llavors”. La idea que les cançons són això: llavors. Que faran flors. L’únic que no sabem, diu, és si “seran de mort o de vida”. Però és magnífic veure-les volar. Abans de caure. Abans d’arrelar. Possibilitats obertes.

La història del pretext d’aquesta cançó és prou coneguda (José Afonso, Portugal, 1974, “Grandôla…”). Si busqueu, la pescareu de seguida.

Però el que m’interessa d’aquesta cançó, allò que me’n captiva, diria, és que és una cançó que conté una energia inseparable: la urgència de ser cantada.

Els estilemes musicals d’aquesta “urgència” són escàpols. Però n’hi ha un de detectable, penso. I no és estrany a l’obra de la Bonet. És la manera com la veu empaita els instruments. Sempre una mica per darrera. Sempre més morosa que el tempo rítmic. Sempre com esforçant-se per arribar. Sempre estirada (la veu) per la música. Sempre estirada (la melodia) per la base harmònica. Empaitant sense fer tard.

També l’extensió (aquests quatre minuts llargs). Com si no volgués aturar-se. També les variacions mètriques. Com si l’empenta de cantar no permetés adondar el desordre. Ni tan sols a una pauta simple de cançó popular.

Com el teatre, la cançó és un gènere literari que incorpora el temps; la vivència del temps, espera i nostàlgia immediata. Paraules en temps viscut. Una cançó és temps de qui canta i temps de qui escolta. Vida irrecuperable.

La urgència de cantar és l’expressió no conscient d’aquesta pèrdua. Tota cançó pot ser cantada amb fam d’intensitat: amb urgència. Però quan la cançó la incorpora (quan la du infiltrada), esdevé aleshores una llavor de vol poderós.