De nit (Maria Coma)

Per decantament. Sovint les cançons que ens queden d’un disc són les que suren. Magnòlia (2011) és un disc molt ben fet. I és un disc; vull dir, que l’he escoltat com a disc més que delejant-ne cançons per separat. Com una suite (i permetria enfilar-ne, potser, una de piano).

I, com a disc, és compacte. I sòlid d’intenció. Molt autoafirmatiu; dens musicalment. I és molt inquietant: almenys, a mi, quan l’escolto, em passa que no puc deixar de pensar en el disc que la Maria Coma farà després d’aquest.

“Tots els colors” em va desbordar. Els primers songtrailers sobre la coda instrumental eren xucladors (vídeos: aquí). La cançó era enfiladissa. I arrabassadora. Bé. Després, un dia, “De nit” em va agafar desprevingut, i me la vaig aprendre de memòria. Par coeur, diuen en francès.

En el mar del disc havia anat d’un cap a un altre: “Tots els colors” era lliscar com qui hi fa esquí aquàtic, “De nit” era explorar avencs amb a pulmó i amb ploms a la cintura.

Vaig buscar, aleshores, la cançó d’entremig. I he dubtat molt: per motius musicals, d’equilibri, “Els rius es van dividint” va ser la millor finalista. Però la teoria de l’entremig no em funcionava. M’equivocava. Vull dir, que ja havia triat.

La meva cançó de Magnòlia és “De nit”. I no pel pes: per la lleugeresa. Pel deseiximent; per no haver de demostrar res: sigui el que sigui “De nit”, no és una cançó de concurs. I per la claredat literària. Per la falta de por d’oferir sentit.

La lletra juga, potser, amb les mateixes tècniques de cut up, de collage, o de muntatge verbal per tall i salt d’eix, com vulgueu dir-ne, que anem trobant a la resta del disc. Però aquí sense imatgeria difuminadora. Aquí hi ha un jo que s’autoretrata, i un tu final que fa de (o que és un) mirall. Pel meu gust, la cançó té a l’inici de la segona estrofa dos versos molt fèrtils:

Sóc impacient però no corro.

També m’enganyo, si cal…

Dos bons heptasíl·labs amb accent a la quarta. Que apareixen després d’una quarteta fràgil, temptativa. Recullen l’inici i preparen el final.

Primer (“Sóc impacient però no corro.“): amb una antítesi comprensible, tensa, vectors encreuats, entre dues negacions contraposades; una contradicció possible. Modesta i orgullosa; covarda i valenta alhora, valuosa, no superficial.

I, després (“També m’enganyo, si cal“), amb una paradoxa: una contradicció inviable. Honesta i defensiva alhora, resistent i facilitadora alhora (coqueteig fi) abans de fer entrar el tu en escena. I acabar. Molt bonic.

¿Demostrar-se o dir-se?¿Ser fort o atrevir-se a ser feble?… “De nit”, sobretot la primera estrofa musical (neta, plena d’aire, enregistrada a casa també metafòricament), té la llum de les cançons que confien. En la delicadesa de qui escolta. En la necessitat d’haver dit. En una llum valenta. Valuosa.