Una amiga. Dissenyadora. Resistent. Em convida. A la miniinauguració. Del seu miniestudi. A una minifesta. Amb un miniconcert. De tres nenes amb minis. Molt curtes. Les minis. Molt llestes: les nenes. Ric com feia dies que no. Somric. Sento que tinc la sort de ser-hi. Davant d’algú que et deixa sense defenses. Tres nenes (vull dir, tres senyoretes). The Mamzelles. Bé.
Miniconcert acústic. Sense amplificar. Tres veus harmonitzades i pocs instruments. Un violoncel·lista-teclista s’amaga al fons, i no se’l veu. Però se’l sent: per exemple, en la versió preciosa de “Barbie Girl”. (Aquell dia no van fer el “Como una ola”.) I ja està?
The Mamzelles a l’estudi mm.
Rumio, i aposto: són paròdia amb capes. Animetes (volgudament) mal disfresades.
La primera capa és la paròdia mateixa. Paròdia musical. Com a gènere: cabaret, vaudeville, operetta, musical burlesc. L’estil sonor és eclèctic, kitsch i vintage; m’és igual, res no vol dir res. El so està ben fet o ho sembla, ja està bé. I les lletres s’arrapen a les melodies i xerriquen contra les melodies, o quan menys s’ho esperen, les depilen com qui arrenca un esparadrap. Paròdia. Funciona.
La segona capa és l’autoparòdia. Teatralitat. Cançons d’escena: dites des de personatges trasbalsadors, trasbalsats. Són dones mirades (per ser mirades): i accepten, en primera instància, l’envit de ser fantasies eròtiques. Escalfabraguetes ximpletes. El sexe hi és, i en parlen. El diuen. L’emplaten a les cançons. El serveixen calent i glaçat. L’autoparòdia genera en l’espectador (ara m’hi lluiré) una metamirada. Masclisme autodelatat; sense trencar la màgia del joc. Seducció compassiva i sofisticada, dura. Qui escrigui un llibre sobre el postfeminisme a l’Espanya del segle XXI, sispli, que els dediqui un capítol.
La tercera capa és l’escopinada a l’ull. Una certa actitud in-yer-face. És a dir: la tercera capa és la tria dels escopits. Com ara: “perquè jo no necessito cap heroi”, “save me from Walt Disney”, “no quiero Hannas Montanas, mamá”… O encara: “Sóc víctima de les escenes de sexe/on els dos es corren alhora”. I la gràcia d’escopir al cel, també. I entomar l’autoxof. Per no evitar una pregunta, generacional, i personal, ben bona: “De què cony estem fets”.
I ara la quarta capa. L’animeta. Que treu el nas com una patufeta sota la col. Per això, d’aquest Que se desnude otra (2011), me n’agrada especialment “Diumenge”. Perquè s’hi veu més la patufeta que la col.
(Un reny afectuós: ¿què hi fa un calc espantós dels que fan mal de sentir al primer vers d’aquesta cançó tan tan, quan la mètrica permetia un genuí “és diumenge al dematí”, per exemple? I la mètrica… Va!, que d’escriure bé també se n’aprèn, i la llumeta ja hi és… 😉 no us atureu fins que us sembli que en sabeu tant com l’Ira Gershwin!)
En fi: la quarta capa, dèiem. Repasso. Tres nenes càndides amb perruca i minifaldilles curtes (rdf, en diuen ara). Són tres dones llestes amb teatre a les venes. Que són tres exploradores amb matxet que (aquest és un món d’homes, i el del pop més) no estan per hòsties. I quatre: no us equivoqueu. Fan comèdia. Però ei: volen que les estimin. I que les estimin ben estimades (Herz, Verstand). Volen que les coses que els fan falta, sobretot aquestes, siguin de debò.
Vol de llavors 
…encara ric!! tot i lo mini, va ser molt gros: molta música, molt teatre, molts amics i amigues estimats i, sobretot moltes ganes i molta energia…mmmmmm!
Moltes gràcies per aquesta anàlisi tan detallada!!! Quina sort poder dir i que et diguin… Estem ben contentes amb tot el que s’ha dit excepte amb la correcció. Cal dir que l’error es va fer a consciència, volíem dir les coses tal i com les diem, tal i com surten instintivament i per sort o per desgràcia (més desgràcia que sort) estem plenes d’errors gramaticals i ortogràfics. La vam crear amb l’error i ens vam plantejar si canviar-ho o no però ens vam decidir per deixar la cagada ben cagada ja que així és com va ser des d’un inici. No sabem si és una bona decisió o no però sigui com sigui així va sortir 🙂
Moltes gràcies un altre cop per tot. Si ens ho permets ho penjarem al nostre Facebook.
Gràcies a vosaltres! Per tant de talent… El disc està molt ben fet (el Miqui Puig s’ho ha currat per dins, i l’mm per fora), i les cançons que heu fet són totes una festa. Ben fet! Aquí hi teniu un fan. Pengeu-ho on vulgueu!…