No em sento capaç de fer una teoria general de la cançó-protesta. Però és clar que les estratègies retòriques d’aquest subgènere són ben diverses.
Repasso clàssics. Tenim la denúncia autoafirmativa del “Diguem no” de Raimon. Tenim l’al·legoria conjuradora de “L’estaca”, o la més sofisticada, i subtil, del “Viatge a Ítaca” de Llach. Tenim les profecies que lluiten per autocomplir-se del primer Dylan: tant la interrogació de “Blowin’ in The Wind” com l’amenaça simbòlica del “Times They Are A-changin’”. També tenim les arengues desafiants com “A desalambrar” de Víctor Jara. O les elegies per l’esperit fundacional malmès del “For America” de Jackson Browne. Són, en fi, uns quants exemples d’aquesta diversitat.
Com a hipòtesi: diria que, des dels seixanta fins ara, el repte de la cançó compromesa socialment és mantenir l’eficàcia dels temps senzills (en termes discursius), però sense caure en el simplisme. Perquè no és creïble, ni ajuda, ni fa companyia. Les societats són complexes, i els simplismes, i els que els enyoren, fan peneta ben sovint.
Per això m’agrada “Apocalipsi Now”. Perquè és un èxit feliç d’un d’aquests intents de ser precís i ser prou combatiu alhora. Bé, m’agrada per això i perquè em sembla que, sense haver-m’ho acabat de proposar, dec ser fan de Mazoni. (M’agrada molt com escriu, com basteix les cançons, i m’agrada com s’ha espavilat a explicar-se a cada estrofa i a trobar imatges potents per enfilar rimes convincents amb “-au” per rematar cada tirada, amb una destresa que no s’havia vist des d’aquell “els esclaus jugant a daus/enfonsen totes les naus” de La Madam.)
L’estratègia retòrica de la cançó, penso, es podria etiquetar com la retòrica del “tontos no som”. D’alguna manera, el missatge incorporat és: “Entenem les coses. Ens les sabem dir. Després, bé, serem o no serem capaços de fer res útil per canviar-les. Però tontos no som.” Or alike. D’alguna manera, reconèixer un poder limitat no obliga a passar per gent amb una capacitat de comprensió igual de limitada. I més quan ja hem incorporat, ni que sigui de rebot, com funcionen el deconstructivisme, la teoria crítica i els Cultural Studies. Més o menys; no exageréssim.
El segle XXI demana espavilar-se a fer-se entendre. I quedar-se, al final, o en l’esquematisme o en la banalitat és un risc permanent de qui escriu cançons. Mazoni ha trobat, a “Apocalipsi Now”, una solució canyera de funàmbul destre.
Si li hagués de trobar una ànima cosina, a aquesta cançó, potser l’emparellaria amb el “Cobbham Blues” de l’enyorat Vic Chesnutt.
En resum: “Mou el cul, obre els ulls. Qualsevol soroll pot provocar una allau.”
Vol de llavors 