I estels (Ferran Palau)

Vídeo

Les emocions no apareixen després d’una decisió. L’emoció és una resposta immediata que el nostre cos-cervell genera impensadament. Abans de ser pensament. I abans de ser sentiment.

L’emoció es manifesta d’alguna manera. Amb alguna forma: un enrogiment als pòmols, una tensió muscular a les cervicals, una arruga entre cella i cella, un somriure. O un sospir.

Amb el temps aprenem a somriure quan fa falta. I aprenem a sospirar quan un sospir és millor que una explicació. I els sospirs acaben codificant-se, sent un llenguatge compartit, part d’una cultura. I es fa poesia.

I, així, arribem als “ai”.

Ferran Palau és una de les ànimes del grup Anímic. I ha fet un disc en solitari (L’aigua del rierol, 2012), i hi ha inclòs unes quantes cançons estantisses. I n’hi ha una que m’encurioseix especialment: “I estels”.

És una cançó sobre el temps suspès; el temps conscient de ser viscut (perdut), guanyat. Potser sí. Sobre el que és inaprensible. Sobre els trànsits. O l’endarreriment (la congelació) dels trànsits. O la inconsistència de l’esperança que hi posem. O la inconsistència de la lucidesa… (Sí, d’acord: he fet mal fet de voler engiponar conceptes sobre aquests versos.)

Una hipòtesi: l’interès d’aquesta cançó és en allò que el text no diu. I allò “que no diu” no és un subtext explorable, accessible. Allò que no diu és en el que sí diu. Concretament és en allò que, dins del que sí diu, no és (ni serà mai) convertible en text.

Per això, entenc, l’element més poderós d’aquesta cançó són els quatre “ais” que enceten i rellancen les estrofes. Cada “ai” és un lament cultural que fa tremolar el català poètic almenys des de l’Edat mitjana, passant pels segles imprecisos del Romancer, fins als nostres dies. I més ençà-i-enllà: cada “ai” conté una manera sentimental (una pàtria familiar) de compartir el dol petit, el de les coses que fan companyia i que moren sense ser enterrades, però que lamentem junts, amb la gent que estimem. I més ençà-i-enllà: cada “ai” fa tornar de l’estómac el regust agredolç dels calfreds íntims, solitaris.

Però no són “ais” despullats els d’aquesta cançó. L’artefacte musical hi és: i amb un dels canvis harmònics d’estrofa a tornada (en un pont sense pont) més directes i efectius; net, gràcil, sorprenent. Simple i ben armat. I l’artefacte literari hi és: amb unes estrofes precises que combinen heptasíl·labs i decasíl·labs, els nostres dos versos clàssics, amb un contrast delicat: art menor/art major, accents imparells/accents parells… Cada heptasíl·lab és una frase dita, un gest del present que fuig; cada decasíl·lab és una idea pensada, un propòsit de futur immediat, present que ve, per al qual cal preparar-se. I apareix la tornada, gairebé una escena nocturna de cinema o de televisió (com els moments suspesos al porxo de la granja de Hit&Miss), i la lluna, i estels. I no en parlo.

La cançó conté l’ai. Però és l’ai el que sosté la cançó. És una retòrica de retrocés a la biologia: de la poesia al sospir. Primer, el sospir ha esdevingut material poètic, llenguatge disponible; després, la poesia i la música ha retornat (ho sembla, almenys) a la simplicitat original del sospir. No hi ha res més pur que un “ai”. No hi ha res més evocador, ni més compartible; tret, potser, del silenci.

Per poc que se’l deixi respirar, un “ai” sempre té sentit, sempre diu alguna cosa important a algú. Ferran Palau interpreta amb convenciment, i es fa present perquè la cançó visqui, i els ais volin.

Però la capacitat de destruir les coses més generoses també existeix. Un “ai” es pot destrossar. En un, diguem-ne, aïcidi… Perquè quan s’abusa de les cançons per fer-ne show rooms de l’ego… Agh. Així: així mor un ai.

Ai.

Anuncis

Bèstia! (Oriol Tramvia)

Vídeo

Aquesta cançó necessitava una bona versió en directe, més enllà de l’enregistrament original del disc. I devem als contundents Rosa-Luxemburg aquesta joieta penjada a youtube el 2008.

Oriol Tramvia és un poeta irrepetible. Com a cantant té una veu impossible i inigualable, i ha après a usar-la bé. I és un actor (el vídeo ho mostra) molt competent.

El 1976, Oriol Tramvia declarava: “L’important és tenir les vivències necessàries per inventar-te un món.” I reclamava als rockers una cosa: “ideologia”. Deia: “Ideologia de la que sigui, però és que la música ha de dir alguna cosa; has de ser conscient del teu toc propi, posar la pell de gallina.”

No sé quanta gent pot entendre que una cançó punkera pugui començar cridant “¡Bakunícese!”. (Però és igual: Bakunin surt a la Viquipèdia. Etc.) Ara bé, tothom pot entendre un crit. Vull dir, entendre que algú crida. I entendre per què crida. Hi ha una cosa precultural en el crit. Una cosa animal. Bestial. Hi ha una retòrica inequívoca de per què es crida en una cançó. La musicalitat del silenci està establerta i, fins i tot, té notació. El crit trenca les cançons, les esberla: per fer-les sorgir inequívoques (com en aquest cas), per tancar-les amb un final de significància paraverbal borrosa, o per no deixar, entremig de ritmes i harmonies, que les cançons s’acomodin a la seva pròpia bellesa.

El crit conjura, destil·la, polaritza. I fa, com dèiem, inequívocs el sentit i la intenció. Tothom entén la diferència entre un “si yo tuviera una escoba, cuantas cosas barrería” i aquest “oh, qui tingués un misto, per tal de veure-ho tot cremat”. I tothom entén un (semànticament ambigu, però il·locutivament gens confús) “no no no no no, no sé què em passa”. Els crits esvaeixen els dubtes. Fan clara la foscor.

Una hipòtesi naïf: totes les portes d’accés al cantó fosc, fins les més aparentment càndides, s’obren amb un esgarip. Fins i tot, a l’Eurovisió més cursi: o no?

Finalment, el món es divideix entre les persones fosques i les que necessiten dir-se que no ho són: com les que es dediquen a aplaudir alleujades al final de l’actuació, convençudes que la malaltia no és contagiosa. I que no necessiten bakunitzar-se!…