Les emocions no apareixen després d’una decisió. L’emoció és una resposta immediata que el nostre cos-cervell genera impensadament. Abans de ser pensament. I abans de ser sentiment.
L’emoció es manifesta d’alguna manera. Amb alguna forma: un enrogiment als pòmols, una tensió muscular a les cervicals, una arruga entre cella i cella, un somriure. O un sospir.
Amb el temps aprenem a somriure quan fa falta. I aprenem a sospirar quan un sospir és millor que una explicació. I els sospirs acaben codificant-se, sent un llenguatge compartit, part d’una cultura. I es fa poesia.
I, així, arribem als “ai”.
Ferran Palau és una de les ànimes del grup Anímic. I ha fet un disc en solitari (L’aigua del rierol, 2012), i hi ha inclòs unes quantes cançons estantisses. I n’hi ha una que m’encurioseix especialment: “I estels”.
És una cançó sobre el temps suspès; el temps conscient de ser viscut (perdut), guanyat. Potser sí. Sobre el que és inaprensible. Sobre els trànsits. O l’endarreriment (la congelació) dels trànsits. O la inconsistència de l’esperança que hi posem. O la inconsistència de la lucidesa… (Sí, d’acord: he fet mal fet de voler engiponar conceptes sobre aquests versos.)
Una hipòtesi: l’interès d’aquesta cançó és en allò que el text no diu. I allò “que no diu” no és un subtext explorable, accessible. Allò que no diu és en el que sí diu. Concretament és en allò que, dins del que sí diu, no és (ni serà mai) convertible en text.
Per això, entenc, l’element més poderós d’aquesta cançó són els quatre “ais” que enceten i rellancen les estrofes. Cada “ai” és un lament cultural que fa tremolar el català poètic almenys des de l’Edat mitjana, passant pels segles imprecisos del Romancer, fins als nostres dies. I més ençà-i-enllà: cada “ai” conté una manera sentimental (una pàtria familiar) de compartir el dol petit, el de les coses que fan companyia i que moren sense ser enterrades, però que lamentem junts, amb la gent que estimem. I més ençà-i-enllà: cada “ai” fa tornar de l’estómac el regust agredolç dels calfreds íntims, solitaris.
Però no són “ais” despullats els d’aquesta cançó. L’artefacte musical hi és: i amb un dels canvis harmònics d’estrofa a tornada (en un pont sense pont) més directes i efectius; net, gràcil, sorprenent. Simple i ben armat. I l’artefacte literari hi és: amb unes estrofes precises que combinen heptasíl·labs i decasíl·labs, els nostres dos versos clàssics, amb un contrast delicat: art menor/art major, accents imparells/accents parells… Cada heptasíl·lab és una frase dita, un gest del present que fuig; cada decasíl·lab és una idea pensada, un propòsit de futur immediat, present que ve, per al qual cal preparar-se. I apareix la tornada, gairebé una escena nocturna de cinema o de televisió (com els moments suspesos al porxo de la granja de Hit&Miss), i la lluna, i estels. I no en parlo.
La cançó conté l’ai. Però és l’ai el que sosté la cançó. És una retòrica de retrocés a la biologia: de la poesia al sospir. Primer, el sospir ha esdevingut material poètic, llenguatge disponible; després, la poesia i la música ha retornat (ho sembla, almenys) a la simplicitat original del sospir. No hi ha res més pur que un “ai”. No hi ha res més evocador, ni més compartible; tret, potser, del silenci.
Per poc que se’l deixi respirar, un “ai” sempre té sentit, sempre diu alguna cosa important a algú. Ferran Palau interpreta amb convenciment, i es fa present perquè la cançó visqui, i els ais volin.
Però la capacitat de destruir les coses més generoses també existeix. Un “ai” es pot destrossar. En un, diguem-ne, aïcidi… Perquè quan s’abusa de les cançons per fer-ne show rooms de l’ego… Agh. Així: així mor un ai.
Ai.
Vol de llavors 