Plou (i no vol parar) (Inspira)

Vídeo

Cançons sobre la pluja. A causa de la pluja. Cançons com la pluja.

N’hi ha un tou. No deixarà d’haver-n’hi. I algú les escriurà (les del futur) com si fossin les primeres. Primeres i definitives. I les escoltarem com quan veiem ploure seguit després d’un estiu llarg i eixut.

La gent d’Inspira i la gent dels Concerts privats ens han regalat, de fa dies, aquest bonic directe youtubitzat. “Plou (i no vol parar)” conté, pel meu gust, el millor de l’ars creativa de Jordi Lanuza. Lanuza és un lletrista que tendeix a ser borrós i quirúrgic alhora: s’esforça a ser precís (a fer talls fins) però fuig, alhora, de ser específic. És descriptiu (dels processos més que dels objectes) i, alhora, simbòlic: la prosopopeia li agrada.

Li agrada “animar” les coses, els moments. És com algú que ens du a veure un paisatge amb els ulls embenats, i quan hi som, i ens treu la bena dels ulls, descobrim que ens tapa la mirada (que mirem entre els seus dits) i ens explica el paisatge, des de dins (d’ell), a cau d’orella. L’efecte és de desconcert, i d’intimitat. De reclusió, i agombolament. De proximitat, i d’un jo que es preserva. Que ens busca i se’ns separa. D’un jo que no es vol dissoldre, però que vol compartir-se. Parlo de versos com aquests: “i arriba l’instant malalt/ que ens fa ser tan lluny de les nostres mans”.

Musicalment, Lanuza també és paradoxal. Sempre hi trobo una mena de control desmanegat. Vull dir: fa cançons pop, sí. Cançons amb repeticions emocionals. Però les cançons no es deixen acabar d’estructurar per les repeticions. Com un cos que no vol que l’enformi la roba, sinó que rebrega el que calgui perquè la roba agafi la forma de l’home. (S’humanitzi.)

“Plou (i no vol parar)” té, diria, una estratègia musical de cançó en pujada dissociada. Vull dir: és una ascensió estranya, que es fa més lleugera com més pes carrega, que s’accelera quan més costa amunt va. És fer una pujada estranya, com si anéssim ascendint amb la inèrcia de qui va muntanya avall, i s’ha de frenar més com més corre, i corre més com més puja. Fins que arriba. Dalt. I reposa. (En un altre registre, i amb una veu que en lloc de deixar anar l’aire el conté entre les dents i el nas, reconec l’estratègia també en una cançó com aquesta altra.)

Avui plou a Barcelona, “i els paraigües antics van repetint…” Plou, i no para.

Anuncis

Corro sota la pluja (Anna Roig i L’ombre de ton chien)

Vídeo

M’impressiona que l’Anna Roig sigui de Sant Sadurní. I que sigui mestra de música a Martorell. O que la gravin fent entrevistes entre vinyes. És el meu paisatge també, el meu país d’infància (ben a prop, a Masquefa). I sento que és bonic que ella hagi aconseguit que se’n parli. Que el mostri.

Tinc els seus discos. M’agrada molt com sona la banda (L’ombre de ton chien). I m’agrada com a lletrista; hauria de retallar més, penso quan hi penso, i quedar-se només amb els millors versos, que en té de ben bons… I, interpretativament, la considero una encaterinadora lluminosa i tendra. Això sí: li falta foscor. Per contrastar i guanyar pes, és clar. Li falta perill. Però…

Tinc una hipòtesi generacional al respecte. Ella és filla d’una generació que ha crescut previnguda que tota foscor de l’ànima ha de ser diagnosticada psiquiàtricament. I, com ella, davant l’ambient general de patologització de la foscor, són uns quants els cantants que prefereixen recórrer a la màscara de la candidesa. Com a forma de captatio benevolentiae, no cal dir-ho, però també com a garantia de profilaxi artística. En resum: el dolor de viure no s’ha de mostrar sense exhibir, alhora, que se’l té sota control.

Estiro la hipòtesi: els artistes joves viuen una pressió ambiental per demostrar-se estables i normals: per poder ser acceptats. I ha acabat semblant normal haver de semblar normal (asexuat, no perillós): però és un mecanisme pervers, opressiu.

Tant que, al final, sembla que ser com el Jordi Basté o com l’Alfons Arús, a més de ser normal, és suficient. (I no ho és.)

“Corro sota la pluja” no és cap secret. És una cançó premiada, i àmpliament celebrada. I té un dels vídeos musicals més generosos que he vist. El trobareu fàcilment, o buscant el vimeo de Lyona Alyona, una realitzadora capaç de ser brillant i capaç també de fer coses amb capes. M’agrada molt el que fa; “Allí donde solíamos gritar”, de Love of Lesbian, per exemple.

Però, amb peces com “Corro sota la pluja”, em passa que trobo que hi ha cançons per ser filmades amb un pla curt; si pot ser, un primer pla. Amb la càmera com més quieta millor. Són cançons que es canten amb la cara, i no cal res més. Cal que la cara hi sigui. I poc més.

El vídeo de youtube que us he plantat aquí (gràcies a qui enregistrés l’Anna cantant tal qual!) em sembla la demostració del que us dic. Com més curt és el pla, més bonica és la cançó. Eh: tot i la bellesa del pla americà amb el bateria al fons… (Per cert, aquest bateria, que sap sonar sempre delicat i matisat al costat de l’Anna Roig, i que també sap ser contundent amb La Brigada, m’agrada molt com sona.)

Cançons i cares… Hi ha exemples diversos i força evidents d’això… El vídeo del “Nothing Compares 2U” interpretat per la Sinnead O’Connor. O el del “No Surprises”, de Radiohead.

La foscor. I el perill. Són els millor aliats (que conec) de la tendresa. I em sembla que el millor primer pla cantat del món (que conec) n’és una prova. No us el perdeu, i sobretot espereu que la càmera tanqui el pla: aquest.