Corro sota la pluja (Anna Roig i L’ombre de ton chien)

M’impressiona que l’Anna Roig sigui de Sant Sadurní. I que sigui mestra de música a Martorell. O que la gravin fent entrevistes entre vinyes. És el meu paisatge també, el meu país d’infància (ben a prop, a Masquefa). I sento que és bonic que ella hagi aconseguit que se’n parli. Que el mostri.

Tinc els seus discos. M’agrada molt com sona la banda (L’ombre de ton chien). I m’agrada com a lletrista; hauria de retallar més, penso quan hi penso, i quedar-se només amb els millors versos, que en té de ben bons… I, interpretativament, la considero una encaterinadora lluminosa i tendra. Això sí: li falta foscor. Per contrastar i guanyar pes, és clar. Li falta perill. Però…

Tinc una hipòtesi generacional al respecte. Ella és filla d’una generació que ha crescut previnguda que tota foscor de l’ànima ha de ser diagnosticada psiquiàtricament. I, com ella, davant l’ambient general de patologització de la foscor, són uns quants els cantants que prefereixen recórrer a la màscara de la candidesa. Com a forma de captatio benevolentiae, no cal dir-ho, però també com a garantia de profilaxi artística. En resum: el dolor de viure no s’ha de mostrar sense exhibir, alhora, que se’l té sota control.

Estiro la hipòtesi: els artistes joves viuen una pressió ambiental per demostrar-se estables i normals: per poder ser acceptats. I ha acabat semblant normal haver de semblar normal (asexuat, no perillós): però és un mecanisme pervers, opressiu.

Tant que, al final, sembla que ser com el Jordi Basté o com l’Alfons Arús, a més de ser normal, és suficient. (I no ho és.)

“Corro sota la pluja” no és cap secret. És una cançó premiada, i àmpliament celebrada. I té un dels vídeos musicals més generosos que he vist. El trobareu fàcilment, o buscant el vimeo de Lyona Alyona, una realitzadora capaç de ser brillant i capaç també de fer coses amb capes. M’agrada molt el que fa; “Allí donde solíamos gritar”, de Love of Lesbian, per exemple.

Però, amb peces com “Corro sota la pluja”, em passa que trobo que hi ha cançons per ser filmades amb un pla curt; si pot ser, un primer pla. Amb la càmera com més quieta millor. Són cançons que es canten amb la cara, i no cal res més. Cal que la cara hi sigui. I poc més.

El vídeo de youtube que us he plantat aquí (gràcies a qui enregistrés l’Anna cantant tal qual!) em sembla la demostració del que us dic. Com més curt és el pla, més bonica és la cançó. Eh: tot i la bellesa del pla americà amb el bateria al fons… (Per cert, aquest bateria, que sap sonar sempre delicat i matisat al costat de l’Anna Roig, i que també sap ser contundent amb La Brigada, m’agrada molt com sona.)

Cançons i cares… Hi ha exemples diversos i força evidents d’això… El vídeo del “Nothing Compares 2U” interpretat per la Sinnead O’Connor. O el del “No Surprises”, de Radiohead.

La foscor. I el perill. Són els millor aliats (que conec) de la tendresa. I em sembla que el millor primer pla cantat del món (que conec) n’és una prova. No us el perdeu, i sobretot espereu que la càmera tanqui el pla: aquest.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s