Cançons sobre la pluja. A causa de la pluja. Cançons com la pluja.
N’hi ha un tou. No deixarà d’haver-n’hi. I algú les escriurà (les del futur) com si fossin les primeres. Primeres i definitives. I les escoltarem com quan veiem ploure seguit després d’un estiu llarg i eixut.
La gent d’Inspira i la gent dels Concerts privats ens han regalat, de fa dies, aquest bonic directe youtubitzat. “Plou (i no vol parar)” conté, pel meu gust, el millor de l’ars creativa de Jordi Lanuza. Lanuza és un lletrista que tendeix a ser borrós i quirúrgic alhora: s’esforça a ser precís (a fer talls fins) però fuig, alhora, de ser específic. És descriptiu (dels processos més que dels objectes) i, alhora, simbòlic: la prosopopeia li agrada.
Li agrada “animar” les coses, els moments. És com algú que ens du a veure un paisatge amb els ulls embenats, i quan hi som, i ens treu la bena dels ulls, descobrim que ens tapa la mirada (que mirem entre els seus dits) i ens explica el paisatge, des de dins (d’ell), a cau d’orella. L’efecte és de desconcert, i d’intimitat. De reclusió, i agombolament. De proximitat, i d’un jo que es preserva. Que ens busca i se’ns separa. D’un jo que no es vol dissoldre, però que vol compartir-se. Parlo de versos com aquests: “i arriba l’instant malalt/ que ens fa ser tan lluny de les nostres mans”.
Musicalment, Lanuza també és paradoxal. Sempre hi trobo una mena de control desmanegat. Vull dir: fa cançons pop, sí. Cançons amb repeticions emocionals. Però les cançons no es deixen acabar d’estructurar per les repeticions. Com un cos que no vol que l’enformi la roba, sinó que rebrega el que calgui perquè la roba agafi la forma de l’home. (S’humanitzi.)
“Plou (i no vol parar)” té, diria, una estratègia musical de cançó en pujada dissociada. Vull dir: és una ascensió estranya, que es fa més lleugera com més pes carrega, que s’accelera quan més costa amunt va. És fer una pujada estranya, com si anéssim ascendint amb la inèrcia de qui va muntanya avall, i s’ha de frenar més com més corre, i corre més com més puja. Fins que arriba. Dalt. I reposa. (En un altre registre, i amb una veu que en lloc de deixar anar l’aire el conté entre les dents i el nas, reconec l’estratègia també en una cançó com aquesta altra.)
Avui plou a Barcelona, “i els paraigües antics van repetint…” Plou, i no para.
Vol de llavors 