Boca Seca (Miguel Poveda)

Avui és 29 d’octubre. Vull dir que és Sant Narcís. I que tinc la sort que el mestre Comadira em deixi, quan hi penso, que li feliciti el sant. (Bé… S’han fet legió els llestos que no volen ser felicitats el dia del seu sant. O els que no entenen encara, presos de la literalitat dels temps que corren, que un sant se feliciti dient: “Per molts anys.” En fi.)

Miguel Poveda, em sembla que instigat per Salvador Sunyer (que no deixi d’instigar, sisplau!), va musicar o va fer musicar poetes catalans, i els canta pel món. Les musicacions van ser recollides al disc Desglaç (2005).

Aquesta “Boca seca” és tremenda. Potser són els versos menys comadirians de Comadira, però tenen igualment el que el poeta dóna a tots els seus versos: claredat i pes. (També als que ha escrit com a lletrista, i els que ha aplegat sota la disculpa innecessària de Lírica lleugera.)

Poveda lluita la veu des del flamenc, i l’estil el du a l’arabesc musical (i l’arabesc té ressons de gregorià, sento). I és fabulós, i estremidor, sentir com el dibuix melòdic s’infiltra en la flexió del pensament –de l’emoció, de la dificultat– i expressa la necessitat d’arribar a poder dir. La necessitat, tout court.

El mestre Comadira (ell s’enfada quan li dius “mestre”, però és mestre de no pocs) ensenya sempre la lliçó de la necessitat: o adverteix del perill de la gratuïtat, de les coses fetes sense motiu. Sense raó de ser.

Avui la meva felicitació sembla gratuïta. I fàcil. Però no ho és.

No ho és cridar per la justícia “fins a no poder més”. I no ho és cridar i acceptar, alhora, les derrotes o, si ho preferiu, les lliçons del temps que canta Léo Ferré… I continuar endavant.

Poveda fa camí quan musica i quan canta, i el camí és endavant. I, ben sovint, costa molt. Fer un pas més. És difícil, fatigós, complicat (sí, també l’existència fa arabescos).

Per molts anys, mestre. (A la Fundació Fita, a Girona, s’inaugura aquests dies una exposició de dibuixos d’en Narcís: cada any, un dibuix fet a mà per a un menú, per a un àpat entre amics. Des de 1975. Són els anys que hem sigut lliures, sí. Diguem que sí. Però… tenim la boca seca.)

I ve Totsants. Per molts anys.

Tu ho fas per mi (n’Gai n’Gai)

Els n’Gai n’Gai feien un funky molt ben fet, i el que no era funky ho feien ben new age. (Amb un punt neobarroc, potser.) Érem a la meitat dels vuitanta i els seus discos, oh meravella, semblaven dels vuitanta. Eren frescos i treballats, equilibrats. En directe també sonaven frescos i contundents. Elegants, s’ha dit; sí.

Això també: algú els va programar un concert de tarda-vespre al passeig de davant la platja d’un poble turístic de la costa, i érem pràcticament tants a baix com a dalt de l’escenari. Al meu costat, un guitarrista de jazz terrassenc em repetia: “Que bé que sonen.”

El pas dels anys, i l’empremta digital a youtube, ha volgut que, sobretot, sobrevisquin del grup algunes peces cursis com “Pol petit” o “Tu ho fas per mi”. De la primera no en puc dir res, tot i que entenc d’on surt. De la segona, en recordo la sorpresa, quan n’escoltava el vinil a una habitació d’un pis hortenc i alt, i entre les síncopes de cançons memorables com “n’Gai n’Gai” o “Sunglasses” o “… On vas?” (o el “Sóc una rata marica”, potser) hi apareixia, molt ben servida, aquella peça petita.

Recordo l’habitació. La cançó sonant al tocadiscos. I una parella estimant-se.

És cursi, tòpic, inoblidable. I cal rendir-s’hi. Hi ha cançons que ens fan aquesta mena de coses. Cançons per estimar-se. (Cançons com, anys més tard, va ser aquesta altra cursilada irresistible, perfecta; en un tren, un walkman, una cinta, un jack amb dos connectors, dos auriculars.)

Torno enrere. Després d’aquell 1986 o 1987, la mateixa gent que malprogramava grups cool com si fossin espectacles infantils va decidir que la música en català de principi dels noranta havia de semblar de final dels seixanta, i ja hi vam ser. (La culpa de les dificultats era dels músics i de la música que feien, i tant!, no dels malprogramadors… Etc.) I va passar el pitjor: que l’invent, i la idea, va triomfar. Rock català, en van dir. N’han sortit bones cançons, sí. I en va sortir un paisatge… (En venjança, però, per desmentir-ho tot, van aparèixer els Umpah-pah.)

Alguns portàvem pantalons de pinses negres i gavardines redissenyades, gairebé com el David Bowie del videoclip d’Absolute Beginners. Barret d’ala no, però no per falta de ganes. I el que més ens agradava de les dones, almenys retòricament parlant, era la distància i el misteri. I, després, escurçar la distància però preservar el misteri. Una part de la simplicitat del “Tu ho fas per mi” ve d’això, penso. De no voler dir. De voler preservar. “No cal parlar…”, diu. L’altra part ve d’acceptar ser cursi sense por, i sense complicar-se.

M’agrada aquesta versió radiofònica i acústica de la cançó (i m’alegro que la veu de Jordi Bastard li torni a respondre), perquè és una versió trista i derrotada, envellida. Millorada, diria. Aquells nens van ser “dolents” (van voler ser individus no massificables) i els van ben derrotar. Res de nou. Però la derrota afegeix capes.

Amb paciència, i envellint, també hem assistit a una considerable derrota de la massificació de la música pop. (N’hi ha hagut per tots.) I ara han tornat els n’Gai, diuen, i amb un disc mig nou i mig antic, molt produït, electrònic, digital, bé. Però hi trobo a faltar l’aire dels metalls. I…

Puta nostàlgia.