A baix, a les valls (Pau Vallvé)

Faré marrada. Divagaré una mica.

(u)

L’Alcestes de Molière –en paraules mestres de Josep Maria Vidal, un traductor dels grans– proclama: “i a vegades em ve algun impuls sobtat/ d’escapar-me a un desert, lluny de la humanitat.” Filistes li demana si la seva aversió contra els “pobres mortals” no té alguna excepció, i Alcestes respon clar: “No. Els odio a tots.” Molière s’hi reconeix, és clar, però també (amb certa pietat) se’n riu. D’ell mateix.

La misantropia ens acompanya des d’abans del segle XVII, segur, i es reinventa –copiant-se a si mateixa–  en cada batzegada de la història.

L’any 2012, sentir-se un misantrop deu tenir a veure amb rendir-se (bé, almenys, fer-ho veure) i alhora no rendir-se: deu tenir a veure amb la dificultat de no ser dissolts en el soroll ambiental, amb el temor de no ser capaços de fer que una veu singular no es banalitzi.

Perquè si va massa a favor del vent, deixa de ser singular; perquè si va massa contracorrent, es pot fer arrogant, i la fortalesa del gest, de l’esforç, pot enclotar (i semblar ser) l’únic que la veu té per dir.

(dos)

Tot dissol. ¿Existeix una solució retòrica a aquesta dissolució?… L’austeritat, la pobresa (ja en parlaré més avall, paciència). Potser sí.

I també: l’ex-centricitat. La mirada descentrada, vull dir. La “naturificació” de la perspectiva, per exemple. La modèstia aparent de la mirada “des de fora”.

Una naturalitat d’artifici. És a dir: la faula.

(tres)

“A baix, a les valls” és una faula. Bé; ben trobat. I com a faula primària, com a faula boscana, fa ressonar aires d’una simbologia latent. Sí, no ens hi confonguem: la natura és una construcció cultural!… I una cultura que vol ser primària (o intentar-ho) deu ser això: una sèrie de pulsions que apareixen i reapareixen sense consciència dels orígens. Sense consciència de ser tradició.

Una nena, la Nuri, pregunta a un pastor: “El món diuen que és molt dolent. ¿Que ho creus tu, que ho siga, de dolent, el món?”… I el pastor li respon: “El món de la terra baixa, prou: que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!”

Aquest pastor rousseaunià, protagonista d’una obra teatral de 1897, es deia Manel. I li deien Manelic. (I Àngel Guimerà, que va fer de Terra baixa una faula perdurable, en va fer també un emblema.)

Vés a saber… Hem estat, i devem ser encara, un país perdedor. D’ànim feréstec (un altre mestre, Raimon Casellas, sí que ho va saber explicar).

I fins i tot quan Victor Hugo fa un cicle pirinenc a La Légende des siècles, recull la història d’un tal “Masferrer”, un bandit mig salvatge, fer, de bosc, que diuen que va passar més de trenta anys sense trepitjar poble ni vila i que, segons Hugo, va rebutjar una oferta maliciosa per fer-lo Rei amb un simple “signe du doit”, i “sur son arc gardant toujours la main”.

Sí, val per a Pau Vallvé, i per a aquesta cançó: un gest mínim (per exemple, un no), i una mà damunt l’arc. A punt.

(quatre)

“A baix, a les valls” funciona, musicalment i poèticament, damunt l’oneig d’una tirada llarga d’amfíbracs en cada estrofa. I funciona, discursivament, sobre un autodesmentiment no formulat: finalment, és una peça senzilla amb una (oculta) sofisticació latent.

I també, encara, un segon autodesmentiment (l’important): una cançó nova, en un disc nou, no és un símptoma de misantropia coherent…

Algú que nolieja una nau amb recursos propis, i s’hi embarca, i es posa a navegar –per molt que afirmi, alhora, que detesta les onades!– no sembla algú a qui no li agradi el mar.

Més aviat sembla algú a qui els gestos li desmenteixen les paraules: per més que, i aquesta és la gràcia de la paradoxa!, tant els gestos i com les paraules siguin plenament honestos.

Vull dir, que no pretenen enganyar ningú amb l’engany que fan. Avisen: és faula.

(cinc)

Sens dubte, en les paraules de Pau Vallvé, hi ha una pulsió d’activista camuflat. Hi és, penso, al darrere de la necessitat de mostrar, de fer visibles –enmig de tant i tant soroll, de tants espais d’expressió segrestats pel poder–, les coses més evidents.

És un activisme respectuós, que no vol imposar creences, sinó reivindicar la consciència del que és evident. Bé; és una hipòtesi de lectura.

(Aquests dies de ressaca postelectoral, sens dubte, són una evidència de com els costa, als nostres dirigents, que vegin –que diguin que també veuen– el que és evident: sí, que les evidències s’admetin és una trista, vigent, reivindicació política.)

Una altra hipòtesi, com deia, és la de l’austeritat retòrica… “A baix, a les valls” és sobretot una cançó pobra; volgudament pobra, reivindicadament pobra. En el sentit de l’arte povera, per entendre’ns.

És una cançó construïda sobre una idea simple: sobre una obvietat. I, musicalment, de melodia i d’arranjament, és també una obvietat. I les imatges del vídeo són òbvies també. Però tot plegat funciona; arriba, inadvertit. Se’ns instal·la dins. Lentament, com una olor de sotabosc.

(sis)

Buh. D’acord. Llanço fils i no els acabo de recollir; potser sí. I s’emboliquen.

La faula i el punt de vista descentrat, excèntric, hi ajuden. Però la pobresa i l’obvietat forçada –gairebé fins al paroxisme– fan el gruix de la feina d’aquest “A baix, a les valls”.

(i set)

És el misteri d’algunes cançons: la pobresa que potser faria insuportables un poema o una composició instrumental és el que fa que pugui funcionar, que funcioni!, netament, rocosa com és aquesta, una cançoneta.

Com funciona aquesta altra, menys pètria, més floral, també, potser. Una cançó que fa que ens preguntem qui es fa –qui ens fa– les preguntes que ens deixen despulladets. (“When will they ever learn?”, diu… I els “they” som nosaltres, sí.)

I sí, en art, la pobresa està bé; està bé –molt bé– saber no fer més del que cal. És un encert.

Mirall (Maria Rodés)

Dimarts 13. I post número 13. La sort s’ha de desafiar. Fent coses com…

Dir-se els errors. O esforçar-se per desequivocar-se. Per aprendre, amb honestedat. Algunes de les lletres de les cançons de Maria Rodés –per alguna associació d’idees ben estranya– em semblen les notes, guaridores, que un pacient amb ganes de no enganyar-se llegeix al seu psicoanalista.

L’engany i l’error. L’autoengany i l’error-en-primera-persona semblen temes en què Rodés és hàbil; a l’hora d’explicar-los, vull dir. Per això, suposo, és una lletrista valuosa que ha aconseguit una veu pròpia. I és una singularitat en aquest context pop actual, mig cantautoritzat, de versos que tendeixen a la confusió borrosa o a la narrativització. Sí, és això: Maria Rodés és (quan vol) una cantautora valenta. En primera persona.

“Mirall” és una cançó límpida. Sí, d’acord; com ho és “Desorden”, entre d’altres. I la nitidesa de la cançó és la nitidesa del fil del funàmbul que camina per damunt d’un fossat ple d’altres coses. Fosques. Un dipòsit chungo. (Sempre emparello cada una de les cançons que comento en aquest bloc amb una altra peça, i “Mirall”, penso, s’ha d’escoltar al costat d’aquesta perla. Com un negatiu de. No explicaré per què; ja ho entendreu.)

En tot cas, la finesa de “Mirall” és hàbil, també, interpretativament, perquè se sosté sobre una retòrica del “ja vindràs tu”. El món és ple de cantants amb veus que et vénen a buscar, que t’empaiten, que se t’imposen, que et trobaran siguis on siguis cada cop que les escoltis. Maria Rodés, quan canta, el que et diu és: “Aquí t’espero; si vols, ja vindràs tu.” Hi pot haver coqueteria en aquest gest. Fins i tot una certa arrogància tímida. Però quan “hi vas”, quan arribes a la veu i t’hi trobes la cançó, t’adones que l’autora t’ha de dir coses que, tu, has d’haver decidit voler escoltar.

És una petició de respecte (per l’honestedat i el despullament que comporta), i és una reivindicació de la paraula: que diu que la paraula no és soroll. Que aquelles paraules no són paraules acumulades al damunt del fil d’una melodia. Sinó: que la melodia ressegueix el fil d’unes paraules que ressegueixen el fil d’un pensament. El pensament fa la música.

Va així, diria. I algunes de les cançons de Maria Rodés no us agradaran fins que deixeu de sentir-les i comenceu a resseguir-les. Com funàmbuls al damunt d’un fil prim, al damunt d’un espadat.

Sí, diu ella: “jo hi veig por”. I és que, incontestablement, “a vegades tot és fosc”.

En un llac, una pedra, penso, no s’enfonsarà més avall perquè la llancis amb més força. Deixar-la caure obrint dos dits és suficient. La resta, la farà la llei de la gravetat. I la profunditat del llac on hagis decidit deixar caure la pedra.

Maria Rodés (com al vídeo de Nikita Routchenko) ens mostra tan sols el seu reflex damunt l’aigua. Però deixa caure les cançons (còdols delicats) al fons de llacs ben fondos.

(PS: No us perdeu aquest altre post, també, sobre Sueño triangular, l’últim disc de Rodés.)

Laia (Llongue)

Les cançons amb nom de noia… Des de “Kathy’s Song” de Paul Simon fins a “Angie” dels Stones. Des de “Maria” de Bernstein/Sondheim fins a “Aline” de Christophe. Des de “Lola” de Pastora fins a “Gloria” d’Umberto Tozzi i Giancarlo Bigazzi (tot i que, de “Gloria”, la que ens agrada és aquesta altra). Cançons i noies. La llista és llarga. No acabaríem.

Esperava un vídeo de “Laia” amb ganes. Buh, diu: “no ha durat més/ del que dura una oliveta/ en un martini blanc”. Costa trobar un enfilall de versos més afortunats que aquests. Sí, són bons; precisió plàstica. En una cassette que potser no he extraviat, aquesta cançó tancava una de les cares d’un disc memorable de La Madam (Micos i mones, 1989), una banda de quan una part del cel del pop era sabadellenca. I un hivern, diria, aquesta cançó i aquesta altra cançó de desamor, en un teatre del Poblenou barceloní (el poble on va néixer Josep Maria Llongueras, aka Llongue), van servir per posar música a dos moments sensibles de la representació amateur de la primera obra d’un jove dramaturg que avui omple escenaris de tot el món. Són cançons que donen sort. (Va ser una funció única, però em sembla que no devíem liquidar drets; per tant, no dono més pistes.)

Són cançons que, quan fan falta, acompanyen; com aquelles “Hores i hores (en va)” que acompanyaven hores en va, o aquell “Mai, mai” (La bèstia, 1995), que llançava un prec difícil: “i que mai, mai se’t refredi la mirada/ com a tants, tants…”.

Esperava un vídeo de Laia, i la Rosa M. Pujol l’ha fet, i l’ha penjat a youtube, i em sembla que fins hi deu fer els comentaris en voice over… (Gràcies.) L’actuació va ser a principi de setembre, i em comforta veure que aquell dia (un dels més tristos que he viscut) hi havia gent rient i cantant. I equivocant-se. Visca les cagades.

Amb La Madam, i després amb altres formacions, o en solitari, el Llongue ha fet córrer unes quantes cançons rodones. N’he triat una de delicada i amb aires brasilers, però n’hi ha d’altres que no deixen dubtes sobre la possibilitat d’unir el substantiu pop amb l’adjectiu contundent. (Per exemple, ni que tingui un matís de joc de subgènere, la “Sicofonia”. I més.)

A Laia, la bossanova de les estrofes serveix un apunt perfilat de la tristesa. De la pèrdua. Perquè la tristesa no es pot dir; s’ha de suggerir. I sembla savi perfilar-la amb traços indirectes, i una narrativa sense acció (o gairebé sense), una narrativa dels rastres. Dels moments just després de. Escrits des d’una visualitat immediata: cada imatge de la lletra és nítida i precisa, i imaginable a la primera. És magistral com els plans tancats d’objectes petits s’obren amb l’entrada en escena del cambrer (un cambrer que, en aquesta actuació, es fa pregar, però que acaba apareixent), i com la tristesa s’escampa, es vessa incontenible. Era una cosa de dos, privada, i esdevé una escena compartida. Amb testimoni mut; també el nostre. Era una ruptura aspra, i esdevé un furt paradoxal: venjatiu i derrotat. (I, en fi, al vídeo aquest, era una cançó trista, i esdevé un moment còmplice. I esdevé un gag. Entre amics.)

Bé, és una interpretació imperfecta d’un tema delicat. Però una cançó així demana que s’hi noti l’amor. I que s’hi noti que la vida, també la part trista, és un acudit que no es prepara.

(Ah, i quin començament de cançó, diu: “Hola i adéu…”)