Laia (Llongue)

Les cançons amb nom de noia… Des de “Kathy’s Song” de Paul Simon fins a “Angie” dels Stones. Des de “Maria” de Bernstein/Sondheim fins a “Aline” de Christophe. Des de “Lola” de Pastora fins a “Gloria” d’Umberto Tozzi i Giancarlo Bigazzi (tot i que, de “Gloria”, la que ens agrada és aquesta altra). Cançons i noies. La llista és llarga. No acabaríem.

Esperava un vídeo de “Laia” amb ganes. Buh, diu: “no ha durat més/ del que dura una oliveta/ en un martini blanc”. Costa trobar un enfilall de versos més afortunats que aquests. Sí, són bons; precisió plàstica. En una cassette que potser no he extraviat, aquesta cançó tancava una de les cares d’un disc memorable de La Madam (Micos i mones, 1989), una banda de quan una part del cel del pop era sabadellenca. I un hivern, diria, aquesta cançó i aquesta altra cançó de desamor, en un teatre del Poblenou barceloní (el poble on va néixer Josep Maria Llongueras, aka Llongue), van servir per posar música a dos moments sensibles de la representació amateur de la primera obra d’un jove dramaturg que avui omple escenaris de tot el món. Són cançons que donen sort. (Va ser una funció única, però em sembla que no devíem liquidar drets; per tant, no dono més pistes.)

Són cançons que, quan fan falta, acompanyen; com aquelles “Hores i hores (en va)” que acompanyaven hores en va, o aquell “Mai, mai” (La bèstia, 1995), que llançava un prec difícil: “i que mai, mai se’t refredi la mirada/ com a tants, tants…”.

Esperava un vídeo de Laia, i la Rosa M. Pujol l’ha fet, i l’ha penjat a youtube, i em sembla que fins hi deu fer els comentaris en voice over… (Gràcies.) L’actuació va ser a principi de setembre, i em comforta veure que aquell dia (un dels més tristos que he viscut) hi havia gent rient i cantant. I equivocant-se. Visca les cagades.

Amb La Madam, i després amb altres formacions, o en solitari, el Llongue ha fet córrer unes quantes cançons rodones. N’he triat una de delicada i amb aires brasilers, però n’hi ha d’altres que no deixen dubtes sobre la possibilitat d’unir el substantiu pop amb l’adjectiu contundent. (Per exemple, ni que tingui un matís de joc de subgènere, la “Sicofonia”. I més.)

A Laia, la bossanova de les estrofes serveix un apunt perfilat de la tristesa. De la pèrdua. Perquè la tristesa no es pot dir; s’ha de suggerir. I sembla savi perfilar-la amb traços indirectes, i una narrativa sense acció (o gairebé sense), una narrativa dels rastres. Dels moments just després de. Escrits des d’una visualitat immediata: cada imatge de la lletra és nítida i precisa, i imaginable a la primera. És magistral com els plans tancats d’objectes petits s’obren amb l’entrada en escena del cambrer (un cambrer que, en aquesta actuació, es fa pregar, però que acaba apareixent), i com la tristesa s’escampa, es vessa incontenible. Era una cosa de dos, privada, i esdevé una escena compartida. Amb testimoni mut; també el nostre. Era una ruptura aspra, i esdevé un furt paradoxal: venjatiu i derrotat. (I, en fi, al vídeo aquest, era una cançó trista, i esdevé un moment còmplice. I esdevé un gag. Entre amics.)

Bé, és una interpretació imperfecta d’un tema delicat. Però una cançó així demana que s’hi noti l’amor. I que s’hi noti que la vida, també la part trista, és un acudit que no es prepara.

(Ah, i quin començament de cançó, diu: “Hola i adéu…”)