Faré marrada. Divagaré una mica.
(u)
L’Alcestes de Molière –en paraules mestres de Josep Maria Vidal, un traductor dels grans– proclama: “i a vegades em ve algun impuls sobtat/ d’escapar-me a un desert, lluny de la humanitat.” Filistes li demana si la seva aversió contra els “pobres mortals” no té alguna excepció, i Alcestes respon clar: “No. Els odio a tots.” Molière s’hi reconeix, és clar, però també (amb certa pietat) se’n riu. D’ell mateix.
La misantropia ens acompanya des d’abans del segle XVII, segur, i es reinventa –copiant-se a si mateixa– en cada batzegada de la història.
L’any 2012, sentir-se un misantrop deu tenir a veure amb rendir-se (bé, almenys, fer-ho veure) i alhora no rendir-se: deu tenir a veure amb la dificultat de no ser dissolts en el soroll ambiental, amb el temor de no ser capaços de fer que una veu singular no es banalitzi.
Perquè si va massa a favor del vent, deixa de ser singular; perquè si va massa contracorrent, es pot fer arrogant, i la fortalesa del gest, de l’esforç, pot enclotar (i semblar ser) l’únic que la veu té per dir.
(dos)
Tot dissol. ¿Existeix una solució retòrica a aquesta dissolució?… L’austeritat, la pobresa (ja en parlaré més avall, paciència). Potser sí.
I també: l’ex-centricitat. La mirada descentrada, vull dir. La “naturificació” de la perspectiva, per exemple. La modèstia aparent de la mirada “des de fora”.
Una naturalitat d’artifici. És a dir: la faula.
(tres)
“A baix, a les valls” és una faula. Bé; ben trobat. I com a faula primària, com a faula boscana, fa ressonar aires d’una simbologia latent. Sí, no ens hi confonguem: la natura és una construcció cultural!… I una cultura que vol ser primària (o intentar-ho) deu ser això: una sèrie de pulsions que apareixen i reapareixen sense consciència dels orígens. Sense consciència de ser tradició.
Una nena, la Nuri, pregunta a un pastor: “El món diuen que és molt dolent. ¿Que ho creus tu, que ho siga, de dolent, el món?”… I el pastor li respon: “El món de la terra baixa, prou: que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!”
Aquest pastor rousseaunià, protagonista d’una obra teatral de 1897, es deia Manel. I li deien Manelic. (I Àngel Guimerà, que va fer de Terra baixa una faula perdurable, en va fer també un emblema.)
Vés a saber… Hem estat, i devem ser encara, un país perdedor. D’ànim feréstec (un altre mestre, Raimon Casellas, sí que ho va saber explicar).
I fins i tot quan Victor Hugo fa un cicle pirinenc a La Légende des siècles, recull la història d’un tal “Masferrer”, un bandit mig salvatge, fer, de bosc, que diuen que va passar més de trenta anys sense trepitjar poble ni vila i que, segons Hugo, va rebutjar una oferta maliciosa per fer-lo Rei amb un simple “signe du doit”, i “sur son arc gardant toujours la main”.
Sí, val per a Pau Vallvé, i per a aquesta cançó: un gest mínim (per exemple, un no), i una mà damunt l’arc. A punt.
(quatre)
“A baix, a les valls” funciona, musicalment i poèticament, damunt l’oneig d’una tirada llarga d’amfíbracs en cada estrofa. I funciona, discursivament, sobre un autodesmentiment no formulat: finalment, és una peça senzilla amb una (oculta) sofisticació latent.
I també, encara, un segon autodesmentiment (l’important): una cançó nova, en un disc nou, no és un símptoma de misantropia coherent…
Algú que nolieja una nau amb recursos propis, i s’hi embarca, i es posa a navegar –per molt que afirmi, alhora, que detesta les onades!– no sembla algú a qui no li agradi el mar.
Més aviat sembla algú a qui els gestos li desmenteixen les paraules: per més que, i aquesta és la gràcia de la paradoxa!, tant els gestos i com les paraules siguin plenament honestos.
Vull dir, que no pretenen enganyar ningú amb l’engany que fan. Avisen: és faula.
(cinc)
Sens dubte, en les paraules de Pau Vallvé, hi ha una pulsió d’activista camuflat. Hi és, penso, al darrere de la necessitat de mostrar, de fer visibles –enmig de tant i tant soroll, de tants espais d’expressió segrestats pel poder–, les coses més evidents.
És un activisme respectuós, que no vol imposar creences, sinó reivindicar la consciència del que és evident. Bé; és una hipòtesi de lectura.
(Aquests dies de ressaca postelectoral, sens dubte, són una evidència de com els costa, als nostres dirigents, que vegin –que diguin que també veuen– el que és evident: sí, que les evidències s’admetin és una trista, vigent, reivindicació política.)
Una altra hipòtesi, com deia, és la de l’austeritat retòrica… “A baix, a les valls” és sobretot una cançó pobra; volgudament pobra, reivindicadament pobra. En el sentit de l’arte povera, per entendre’ns.
És una cançó construïda sobre una idea simple: sobre una obvietat. I, musicalment, de melodia i d’arranjament, és també una obvietat. I les imatges del vídeo són òbvies també. Però tot plegat funciona; arriba, inadvertit. Se’ns instal·la dins. Lentament, com una olor de sotabosc.
(sis)
Buh. D’acord. Llanço fils i no els acabo de recollir; potser sí. I s’emboliquen.
La faula i el punt de vista descentrat, excèntric, hi ajuden. Però la pobresa i l’obvietat forçada –gairebé fins al paroxisme– fan el gruix de la feina d’aquest “A baix, a les valls”.
(i set)
És el misteri d’algunes cançons: la pobresa que potser faria insuportables un poema o una composició instrumental és el que fa que pugui funcionar, que funcioni!, netament, rocosa com és aquesta, una cançoneta.
Com funciona aquesta altra, menys pètria, més floral, també, potser. Una cançó que fa que ens preguntem qui es fa –qui ens fa– les preguntes que ens deixen despulladets. (“When will they ever learn?”, diu… I els “they” som nosaltres, sí.)
I sí, en art, la pobresa està bé; està bé –molt bé– saber no fer més del que cal. És un encert.
Vol de llavors 