Un estremiment: “I el vell mirall/ Estava com sorprès dels nostres cossos/ Drets i abraçats/ Abans de les carícies sempre noves/ Abans de perdre la noció del temps”.
Feliu Formosa és un poeta magnífic. Gran i magnànim. Gran pel que sap, pel domini de la llengua i de l’ànima humana. Magnànim per l’honestedat amb què fa que les coses importants no quedin fora dels seus versos ni dels seus dietaris. “Digue’m que sí”, diu, “que encara hi és”. La nostàlgia del retorn. La pèrdua. Del temps viscut, de les persones estimades (de qui van ser en aquell “moment precís”), dels desitjos amb propòsit. El desig de desig. Nostàlgia de l’avidesa. (Feliu Formosa és un mestre: no es poden escriure versos en català al segle XXI sense haver llegit abans els d’ell.)
Sílvia Comes és, feliçment, una musicadora destra de poesia. Fa que la música serveixi els versos, i que la cançó que en surt s’envoli gràcil.
Ester Formosa és una cantant única. Perquè ha fet el seu camí personal, i s’ha preocupat tan sols de poder ser la millor Ester Formosa possible. I perquè ha fet un camí sense gaire companyia: el camí de ser una intèrpret. Vull dir: no ha posat les cançons al servei d’una sola màscara (la de la cantant-artista-com-a-discurs-estable-sempre-igual), sinó que ha posat cada màscara (cada personatge-que-canta) al servei de les necessitats interpretatives de cada cançó. A la llarga, gràcies a això, ara sabem qui és Ester Formosa: una veu precisa, una intèrpret generosa, una artista singular. Quan surts d’un dels seus espectacles, saps que has viscut coses diferents, deliberades, una darrere l’altra. (El vídeo de youtube és un fragment del muntatge Sola com el poeta, dirigit per Joel Joan.)
“La casa solitària” va aparèixer en un disc titulat com la cançó l’any 2000. I, com a poema, es va publicar al llibre Cap claredat no dorm (2001), que després seria inclòs al volum Darrere el vidre. Poesia 1972-2002 (2004), que compila l’obra de Feliu Formosa fins al moment. És un poema de tres estrofes, i Sílvia Comes va usar amb encert l’última estrofa com a tornada; hi ha una certa progressió narrativa que s’hi perd, però s’hi guanya l’emoció de la repetició, sens dubte.
Si he “notat” aquesta cançó, em sembla, és perquè és una cançó valenta, exposada, una cançó que ho aposta tot a la màgia de l’estremiment, i l’estremiment no és un component de la cançó, no és una peça localitzable, és un efecte en la pell (en la intel·ligència desarmada) de qui escolta.
I una aposta com aquesta reclama que el-que-cal (una cosa sense nom) hi sigui en tots i cadascun dels replecs de la cançó. I cal que una energia, neta i experta alhora, ho faci possible. En la interpretació, en la veu. Per això, amb permís de Comes i de Formosa pare, crec que es pot dir que aquesta és una cançó de l’Ester Formosa: vull dir, creada en la interpretació. Vull dir, creada per ser experiència viscuda. Sí: estremiment compartit.
Després de l’estremiment, ve la resta. Ve comprendre. Ve la inquietud de sentir-se retratat, la consciència tènue de sentir que voldríem ser-hi, ser part de la cançó, ser “Els dos amants que fugen d’ells mateixos/ Del seu passat”…
Quan les cançons es creen amb la veu, o quan es recreen amb la veu (cançons recreades com aquesta per exemple; perquè Ester Formosa és singular aquí, però té bones companyes arreu del món), les cançons que es creen o es recreen amb la veu, dic, es noten. Es fan notar. Són empremta.
Vol de llavors 