Hi ha una estrella de la ràdio, el senyor Jep Cabestany, que adora els hèvits. A mi, tret de Tool i de Black Dèbil (aka Oleguer Papiol, pupil del tal Cabestany), els hèvits em fan riure. Amb disculpes, ho dic. Ja sé que no tots van pentinats com les meves tietes a les pelis domèstiques de 8mm dels anys seixanta, però aquesta cosa que tenen de prendre’s tan seriosament vestits amb làstexs (¿o ara cal dir leggings?)… Ah, i les balades hèvits també em costen. Ah, i els himnes hèvits, és que no… Però… “Què cony!”, diuen els Pèl de Gall: “Jo pens que tots tenim/ es nostro puesto en aquest món/ i si quan vas a dormir/ has fet riure algú… ja és molt”.
Els Pèl de Gall, que tenen coses a myspace i a facebook, molen (que dèiem els antics). Fan himnes hèvits abaladats, sí, i m’agraden. Toquen bé, defensen a fons les cançons, i musicalment no s’estan de res. I sobretot, al·lelulia!, no toquen fotent aquella cara d’estar guardant tanda davant la porta de l’ascensor del Judici final. Són músics que juguen a fer l’animal, i es fan escoltar, i guanyen la gran partida: la de la proximitat còmplice. Perquè fan l’animal però no diuen (gaires) animalades.
Els Pèl de Gall s’enriuen d’ells mateixos (amb disfresses de fireta) i piquen l’ullet a la parròquia: “Està ple de raons per ‘nar amb es cap ben alt,/ encara que primer les hagis de trobar;/ s’és ‘cabat es formalismes i sa compostura,/ desfasa’t i deixa’t anar, amolla sa locura”.
I, per si fes falta, practiquen l’autobombo: “Què cony, fuma’t un porro,/ pilla’t un bon mac,/fot un bon polvo,/ i escolta Pèl de Gall”. (Intentaré fer almenys tres de les quatre propostes; eh, en un temps raonable.)
“Què cony!”, de fet, vol dir… ¿per què no?
(Visca Menorca.)
Vol de llavors 