Boomerang (Manel)

Aviso: faré sociologia barata, cançonera. O una cosa similar. Disculpes anticipades.

I, per protegir-me de la meva pròpia estupidesa inadvertida (que sempre sap trobar forats per ficar al nas on no la hi vols), imploraré l’advocació de les paraules sàvies del mestre Zappa: “Information is not knowledge/ Knowledge is not wisdom/ Wisdom is not truth/ Truth is not beauty/ Beauty is not love/ Love is not music/ Music… is the best”.

(u)

Vaig al camp del Barça de tant en tant, quan m’hi convida el meu amic Enric. De vegades ensopego partits memorables, com l’últim 4-1 contra l’Atlético. I m’il·lusiono una estona.

A la mitja part, o abans d’arrencar el partit, amb l’Enric, comentem la jugada i ens posem al dia. Repassem els amics comuns; els que hi són, i els que ja no. Però costa. Costa parlar perquè el Club ha decidit que ha de combatre l’horror vacui de la culerada, i ens infla les orelles amb música no desitjada, i a un volum invasiu. Aquest dia que us dic, enmig d’altres coses d’escolta estressant (en termes de sobreestimulació per a insulsos), enmig de coses com una cançó sobre menjar fruita, sí, hi va sonar “Boomerang”.

(dos)

Vull dir: és impossible, penso, que algú posi aquesta cançó a tot drap en un camp de futbol de la Liga de las Estrellas, per atordir o elevar la moral de la tropa, si abans s’ha aturat a escoltar-ne la lletra.

Umberto Eco va formular la noció de “descodificació aberrant”, per referir-se a aquells missatges que són llegits, i interpretats, amb un codi (i, per tant, amb un sentit) diferent del codi, i de la intenció, del missatge. Tant se val… L’important és que algú rep un missatge que no entén, però queda convençut d’haver-lo entès.

En el món de les cançons, s’han estudiat casos propers a aquest fenomen, com el del “Born in The USA”, de Bruce Springsteen. Sí: per la contundència de la tornada, i el caràcter musical d’himne ascendent que té la peça, la cançó ha estat usada (fins i tot electoralment) com una proclamació conservadora de l’orgull de ser americà. Però, en els versos d’aquesta peça, el que s’hi concentra no és orgull: és l’amargor crítica –políticament crítica– que es desprèn de la vida d’un veterà de la guerra del Vietnam. D’algú que se sent no correspost; usat.

(tres)

Els Manel em tenen encuriosit. I admirat. Per la serenitat que mostren per afrontar el que els passa. (Bé, també he vist la cara de consternació desencaixada que feien en una entrevista en què explicaven com, a la gira del segon disc, la gent –públic català– aplaudia… l’ukelele!, quan apareixia en escena.)

Lluís Llach va passar anys, i no estic segur que se’n sortís del tot, per poder pujar a un escenari i poder ser un artista, un creador amb coses a dir, i no un mer mèdium instrumentalitzat perquè un públic s’autocelebri: perquè el públic s’ho passi bé gaudint de sentir-se sensible i poderós. Sensible, perquè viu l’emoció intensa de poder-se sentir extraordinàriament semblant a si mateix. Poderós, perquè se sent artífex –causa– de l’èxit de l’artista.

Tinc un amic que diu que, a la gent (als públics de fenòmens espontanis de consum artístic), li agrada sumar-se a l’èxit de “coses petites” que ells senten que han fet grans. Però a condició que aquestes coses no “creixin” massa. Perquè si es fan grans, ja les troben arrogants: i aleshores (els artistes) ja poden actuar com si no els deguessin res (al seu públic). I si ho fan, si sembla que s’ho pensen, se’ls ha de castigar.

És ple, pel món (a les entrevistes sobretot), de retòrica de la falsa modèstia lligada a això. A prevenir el càstig. És ple de sostres de vidre, invisibles però limitadors artísticament, al darrere d’aquestes retòriques.

(quatre)

Els fills de la generació dels llachians han canviat de gustos musicals respecte dels seus pares. Però han mantingut l’esquema d’apropiació (com a mecanisme d’autocelebració), o en part ho sembla, almenys –en part– pel que fa als Manel. És ben curiós.

I, al costat d’aquest públic català amb fam de miralls (una fam explicable i comprensible, sí), el mateix esquema –però amb variables temàtiques diferents– sembla reproduir-se entre el públic cool espanyol, que omple les sales dels circuits de festivals urbanites. Hi ha de tot, però finalment, en textos i declaracions sobre els Manel, apareix la mateixa retòrica de la “descoberta de l’autenticitat”.

Lluís Llach, que a més de cantant ha jugat a ser un referent polític, potser va alentar en el seu cas la confusió entre l’artista i el gurú. En canvi, és evident que els Manel no la permeten, no la volen; però en són víctimes beneficiàries.

I em sembla evident també (diria que sí) que han adquirit una consciència ràpida del fenomen, i han optat per resignar-s’hi (i aprofitar l’avinentesa respectuosament, en termes empresarials) però sense jugar el joc. Sense rendir-s’hi.

Dit d’una altra manera: accepten que el grup sigui usat, però deixen fora d’aquest joc una cosa sagrada: les cançons. La seva obra. La preserven. Amb intel·ligència, penso.

“Boomerang” em sembla un exemple, entre d’altres coses, també d’això.

(cinc)

“Boomerang” és com una entrada de dietari. Literatura del jo.

No m’importa si el relat que conté és o no és autobiogràfic, malgrat les pistes que conté: el nom del germà del lletrista, el paral·lel entre la cronologia biogràfica i la del Tour, etc.

El que m’importa és que la cançó és el relat d’un jo que no es construeix a partir d’una narrativa tensada per una ficció argumental (com la de la “Cançó del soldadet”), ni per una narrativa tensada per una retòrica de quotidianitat alterada (com la d’“Aniversari” o “Benvolgut”, per exemple; una narrativa hereva, potser, de Calders i Monzó, per entendre’ns). No: la de “Boomerang” és una narrativa anecdòtica, de circumstàncies, que es tensa a partir de les inconsistències d’un episodi biogràfic d’un jo que descobreix el món; com poden ser les inconsistències (les fragilitats formatives) de, per exemple també, “En la que el Bernat se’t troba”.

Els Manel tenen, entre d’altres estils, aquestes tres menes de cançons narratives, diria, gairebé sempre, sobre la base d’una actualització del romanç, d’una riproposta del gènere.

En les primeres (les ficcions argumentals reutilitzades), explicar bé el relat és el mèrit; la convicció d’una “adaptació” explicada com si pogués ser nova. En les segones (costumisme descentrat), el mèrit és la naturalitat –l’habilitat– amb què el món alterat i el món experiencial conviuen. I, en les terceres (contes autobiogràfics), fer arribar bé els moviments mentals que l’anècdota desencadena, o els pensaments associats als episodis relatats, sembla la clau. L’aprenentatge.

(sis)

“Boomerang” té aires de música de ball; de ritmes colombians, per exemple. (No sé per què la Shakira s’obstina a versionar una cançó sense malucs –i més enganxifosa que un núvol de cotó de fira– com el “Boig per tu”, i no aquesta!…) En fi.

He vinculat els Manel, més amunt, a l’esperit de la riproposta italiana. No me’n penedeixo. Em sembla que això és així quan revisiten les corrandes, però que també ho és quan, més conceptualment, s’apropien de formes de música popular contemporània provinents d’altres tradicions; perquè aquest ha estat un mecanisme habitual de la música popular. (Els de la Nuova Compagnia di Canto Popolare també rumbejaven a “Tzigari”, per exemple. Tan bé com sabien.)

Com el “Born in The USA”, “Boomerang” pot semblar (sembla) una cosa que no és. I que és palmàriament evident que no és.

Per mi, volgudament o no (segurament no), aquesta cançó és un emblema generacional. Vull dir, que em sembla que la cançó conjura un dels temes més identificadors de la generació de la gent nascuda després de 1980: la por de la decepció. Vull dir: por de decebre, i de ser decebut, i de decebre’s un mateix. (Podria haver triat alguna altra data, però el 1980 es van fer les primeres eleccions al restaurat Parlament de Catalunya, i li vaig fer el primer petó amb conseqüències, “al costat d’un institut”, a la primera nòvia amb conseqüències.)

Bé, de fet, és una cançó sobre els efectes de les decepcions. I és la història d’algú que veu decebudes les seves il·lusions, i descobreix la futilitat d’il·lusionar-se, i de basar l’autollegenda personal en la retòrica d’acumular il·lusions assolides. Com fa el tiet viatger… És un algú (el jo de “Boomerang”) que es promet intentar no ser una font de decepcions.

És un gest –un intent– lloable, i honest com a gest, malgrat que sembli tan il·lusori com fer volar un artefacte que hauria de saber tornar sol, i no torna. Mai.

“Boomerang” em sembla que parla, entre d’altres coses, també d’això.

(i set)

“Boomerang”, i aquí me la jugo, de fet, diria que conjura una confrontació generacional central en la societat (catalana) contemporània.

De fet, la societat (catalana) actual està construïda sobre els encontres i desencontres de tres generacions, que conviuen juntes, però que responen a tres paradigmes culturals diferents. Tres cultures polítiques, tres cultures familiars, tres cultures laborals, tres cultures mediàtiques: premsa, tele, internet. Radicalment diferents.

Seria llarg d’explicar, i ja ho faré allà on sigui. Però ho apunto perquè “Boomerang” (com el “Corriol” de Sanjosex, per exemple) és un símptoma d’aquests encontres i desencontres: en aquest cas, entre la generació intermèdia (la meva) i la generació més jove. La dels Manel.

He avisat. Estic sent “sociològic”, i no vull abusar. Ni anar gaire més lluny amb aquesta idea forçada: la idea que “Boomerang” és una declaració política (en sentit ampli, no conscient), que diu que la retòrica adaptativa (al món remunerat) de l’il·lusionament com a motor vital és una bona merda. Que és una trampa que, a la primera generació de joves catalans del segle XXI, els ha abocat a la frustració, a l’autodecepció. Quan te la creus, és clar. Però sembla inqüestionable: perquè primer t’han convençut que si no et funciona, és per culpa teva!… Finalment, l’il·lusionament (com a forma de submissió autoaplicada) condueix al xoc amb una realitat tancada i hostil. De fet, construeix l’hostilitat d’aquesta realitat.

En el món actual, s’ha de ser molt fill-de-puta (i n’hi ha, encara, un munt, de gent així), per dir-li a algú que se’n sortirà si de debò hi posa ganes. Si “s’hi implica”. Si hi posa il·lusió. (La veritat, ja ho sabem, és que… Si no n’hi posa –o no ho fa veure prou bé–, ho tindrà molt complicat. Però si n’hi posa, no té cap garantia de recompensa justa.)

En fi, ¿què feia “Boomerang” sonant al camp del Barça?… Ei, que m’és igual!; em va agradar, malgrat el volum productor d’acúfens, tornar-la a sentir.

I ara, prou sociologia barata. Una cançó és una cançó. I parla de les coses que ja hi són i, com deia Wallace Stevens (a veure si un dia li acabo de fotre cas!), sí, en poesia, “explanations spoil things”.

Acabo amb música, i amb una mostra mestra de fins on es pot arribar a reinventar el romanç (de bandolers): aquesta mostra, vet aquí, de 1980. En fi: “Music… is the best.”

Anuncis

Un pensament sobre “Boomerang (Manel)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s