En l’entrada anterior a aquesta, em demanava si Lluís Llach havia pogut pujar mai a un escenari per sentir-se, tan sols, un artista. I amb el temps m’han tornat a la memòria les imatges de Llach al TNC, fent de músic de fossat (malgrat ser en escena) d’un dels espectacles de Lluís Danés. Aquells dies (i en directe era més evident que en les imatges d’aquest vídeo de youtube) Llach va fer de músic, i prou, sense ser el front man de res. I va ser molt bonic.
És un vídeo del número dedicat a “Com un arbre nu”, que és la cançó que més noto de Llach.
És una cançó íntima, i sostinguda sobre una imatge inicial poderosa, captivadora. Molt imaginable visualment, molt comprensible sentimentalment. I és, també, una cançó pudorosa. (I el pudor afina, i matisa, però també refreda: fa dies que em pregunto per què els novel·listes del XIX continuen sent més bons que els d’ara. I la meva hipòtesi temptativa és que no els atenallava el pudor sentimental. Senzillament, el contrapesaven amb dosis grans d’intel·ligència i esperit. I sí, els sentiments, sense un contrapès pensat, fan una literatura temerària. Però la intel·ligència sense pulsió es queda curta, ¿no?)
Llach ha explicat com va escriure aquesta cançó durant el seu exili parisenc; no m’hi aturo. És una cançó d’amor, i com a tantes cançons d’amor el lletrista empaita metàfores, comparacions possibles, i mira de fer-les créixer amb matisos, intentant petites al·legories: la de l’arbre, la del mar, la del llibre, la de la cançó… Amb més o menys fortuna, cada al·legoria (cada metàfora especejada) és una aposta redundant: el poeta hi vol dir el que ja ha dit. Però ho vol tornar a dir, amb paraules noves. L’amor és laberíntic, i no hi busquem una sortida, sinó formes incansables de continuar-hi perduts. Altres cançons, insisteixo (cançons com aquesta altra), ens han ensenyat les virtuts d’aquest joc de reiteració metafòrica.
Però el vers que més m’agrada d’aquesta cançó delicada és el que trenca el pudor, i es desboca. En tensió amb el pudor metafòric. És el vers (o el mig vers) que arrenca la tornada: “L’infinit tot d’un cop”.
És un vers sonor, de consonants nasals i oclusives combinades, que es divideix en dos anapestos vocàlicament contrastats: primer, tres is avançades, després os i us que s’amaguen. Però tot això és irrellevant.
“L’infinit tot d’un cop” és un vers invisualitzable, sense referents materials, pur concepte. És el que molts en dirien un mal vers per a una cançó. Però és desbordant!: és un concepte tan sòlid, tan totalitzador, tan afamat d’amor, tan voraç (això, sí: voraç!), en el fons tan sensorialment conceptual, que em venç. I m’encisa.
No hi ha cap altre moment, en aquesta cançó deliciosa, que s’elevi ni més amunt ni amb més força que quan Llach diu, i canta: “L’infinit tot d’un cop”. I ens mostra el Llach més alterat, més superat per la vida, que recordo. I m’agrada molt (no hi puc fer més) quan una veu canta el trasbals, ni que sigui un moment, ni que la veu no sembli adonar-se de la força del que diu, distreta com està a dibuixar altres versos.
Els déus han d’haver inventat les cançons, segur, perquè els trasbalsos de l’ànima siguin respirables.
Amb tan sols dos versos: “Com un arbre nu” (davant dels ulls) i “L’infinit tot d’un cop” (més ocult). Se sosté, en l’aire, amunt (delicada i voraç), una cançó. Bellesa, sí, però sobretot trasbals.
Vol de llavors 