“Un misteri que em reclama.”
No sé si a Sanjosex se li pot dir poeta, i m’és ben igual!, però sé que escriu versos bons. Vull dir, carregats de sentit i de propòsit. I també sé que escriu estrofes bones: sobretot quan, al final, després d’haver-los fet la clenxa amb paciència i dedicació, les despentina amb un gest ràpid i ple de nervi. M’agrada molt la cançó “Corriol”, i en podeu veure un vídeo càndid i dolç, bonic, i me n’agrada sobretot una contraestrofa de mètrica escabellada: “Enyoro un lloc mai viscut/ que em van explicar de petit a casa./ Enyoro un lloc que potser era un país/ i ara veig només… un piló de gent fent cua!” Esbullar versos i estrofes ben sovint embruta les coses, però de vegades les fa brillar. Fa que se t’obrin els ulls.
Però la cançó de Sanjosex que més noto, per més que m’hi hagi resistit!, és aquest “Animal salvatge”. (També té un altre vídeo càndid, una animalada dolça i ataronjada.)
És una cançó que ja té una certa vida, des de l’aparició del disc “Al marge del camí” (2010), però que encara n’hi queda molta per davant. És una tonada d’aquelles que, quan la sents, ja saps que ha vingut per quedar-se; una cançó rodona.
Sanjosex ja ha explicat les fonts de la seva proposta musical, i són detectables gairebé totes parant bé l’orella: síncopes africanes, arranjaments pop, i aires de jota estilitzada. (Algun dia, Sanjosex potser reinventarà el compàs dels balls de gitanes, i ens farem encara un fart més gran de somriure-li cançons.) Amb tot, el que més m’atrapa del seu art compositiu és aquesta destresa que us deia amb què primer arbora esperes, i després les desarbora amb petits descarrilaments, que deixa caure al mig de les cançons sense haver-los fet esperables. Tot molt subtil, tot molt efectiu.
El Taller de Músics ens ha obsequiat amb aquest youtube deliciós, amb Sanjosex jugant-se els quartos amb la lluentor flamenca de Chicuelo, una bona percussió i una altra de les permanents lliçons de baix (també dels que arriben sempre a temps quan no se’ls espera) de Miquel Sospedra.
No vull parlar gaire de la lletra d’aquesta joieta entremaliada. Però en triaré tres tastos. El primer: “Et miro i no sé què ets”. Un vers desconsiderat, que queda vençut de seguida (aguanta una estrofeta com a molt) i que mostra, amb eixutesa, tot l’embadaliment d’una rendició. El segon, ara hi torno: “Un misteri que em reclama”. Un vers clarivident i lúcid, aparentment complet, que mostra la insuficiència –els límits infranquejables– de la lucidesa, que és feta de trobar les preguntes que ens fan viure, però que no tenen resposta, tan sols sotmeses al dolor de l’extinció de la pregunta.
Avui 17 de març, el portal LletrA convoca el dia de la Poesia catalana a internet, i anima a penjar entrades poètiques als blogs. Aquest és un blog de cançons; per tant, de poesia, no deixo de parlar-ne mai. Però avui, i aquest és el tercer tast d’“Animal salvatge”, miraré de trobar el millor parell de versos amb què m’he ensopegat aquests últims anys. Vull dir, n’he llegit de molt millors (busqueu el Lent de Comadira, per exemple, i obriu-lo per qualsevol pàgina!), però no n’hi ha cap que hagi “notat” –com una pedreta cantelluda a la sabata– tant com aquests dos…
(Ah, abans d’acabar, us convido a conèixer uns altres empordanesos que fan cançons que fan coses, també subtils, quan no se les espera: aquests.)
Ah… “I m’expliques com s’hi va…/ i jo ja ho sabia!”.
Vol de llavors 