Vaig anar al concert de Sau a la Monumental l’any 1992. No acabava de saber què pensava del grup (dubtava), ni de la música que feien, però sentia que hi havia de ser. Havia comprat els seus discos, i els havia escoltat amb una curiositat satisfeta. Els respectava, i m’admirava l’ambició del projecte (i m’agradava que li encarreguessin els vídeos a un jove realitzador que es deia, i es diu, Enric Folch). Eren evidents, en les lletres, els calcs de modismes recurrents del pop en anglès –“envia’m un àngel”, per exemple–, i eren evidents els intents per assolir una música de pols rocker, matisada amb una producció de so, radiable, equiparable als èxits de les fm de fórmula. Intents convincents, que arribaven, que van fer que una generació d’adolescents se sentís connectada a cançons homologables, ben fetes. I que alguns dels que ens atansàvem a la trentena (per exemple) els prestéssim atenció. Vet aquí Sau, diria.
Han passat els anys. El fenomen s’ha dissolt, i en bona part s’ha desactivat el còctel de catalanisme de consum, més mitjans de comunicació de prime time prestigiats com a prescriptors musicals de producte local, més una joventut que no aspirava a res més que a una (mitificada) “normalitat” cultural plena, en termes (aparents) de mercat. El fenomen és ara un eco testimonial. Que encara ressona, poc o molt. Perquè perviuen els records, i han quedat les cançons.
Deixo a banda, per higiene mental, el “Boig per tu”. (És fatigant veure com aquesta cançó ha esdevingut l’emblema de tots els mandrosos que no han estat capaços d’escoltar res més en català en els últims trenta anys. No és culpa de la cançó, és clar. Ni de l’èxit que va tenir. És culpa de la misèria d’esperit de molta gent. Però això no treu que la cançó mereixi una moratòria… Almenys fins que algú sigui capaç de reinterpretar-la, de reinventar-la de cap i de nou.)
Pep Sala i Carles Sabater (i, en ocasions, Joan Capdevila) van fer unes quantes bones cançons. Sovint allargassades, sovint amb recursos musicals massa reiterats (i, tot i això, efectius), sovint amb lletres massa planes (i, tot i això, ben resoltes i consistents). Sovint cançons, pel meu gust, una mica massa tèbies. Però també molt sovint amb una capacitat innegable de traspassar bateria i arribar, càlides, i còmplices, al cor de la gent. Un respecte, per tant.
(S’ha de perdre aquesta mania de devaluar tot el que acaba fent falta per tenir història, fonaments, tradició. I m’és igual: això val tant per Sau, com per Om, com per Maria Cinta.)
“Percentatges” (1991: El més gran dels pecadors) és, temàticament, una cançó tòpica. Sobre els músics de rock, la carretera i els hotels; sobre les groupies, també, és clar. (Un tòpic amb cims creatius irrepetibles com els 200 Motels de Frank Zappa, ja el 1971.) Res de nou per aquest cantó, si no són —tristament— les rascadetes a l’ànima que la cançó provoca com a profecia, com a premonició d’un final prematur i injust, d’una mort que encara desassossega. “És que encara no he donat tot el que tinc”, hi proclama, amb tota la raó, Carles Sabater.
Però “Percentatges”, penso, és també una cançó profètica en el sentit que E.M. Forster atorgava a aquesta qualitat literària. Deia, o una cosa així, que la trobava en l’obra d’aquells novel·listes que escrivien com si fossin cecs avançant en una habitació desendreçada plena de mobles fora de lloc. I aquesta cançó, justament, té qualitat profètica, perquè avança així, d’una banda a l’altra, d’un tema a un altre: de la recança dels amors no perdurats, al desig de repòs; de l’extinció dels somnis, a la falta d’ànims; de la por de morir, a la voluntat de buidar-se; etc. La cançó vol avançar, fent atzagaiades, en múltiples direccions alhora; i topa amb els mobles, tempteja, s’esbotza. La cançó ho sap, i diu: “El que he escrit no té cap sentit”. La cançó s’esbotza sola, sí, però l’esbotzament és la cançó: una veu desencaixada, desconjuntada. Bé…
Això és així fins a un punt. Com m’ha fet veure una lectora avantatjada de Sau, els versos clau d’aquesta peça són aquests dos: “Et donaré el deu per cent del meu amor/ aquesta nit”.
I són versos, penso, que cal llegir connectats a aquests altres dos: “Aquesta nit vull sentir el batec d’algun cor/ (…) vull sentir un alè de molt a prop”.
Vet aquí: “Percentatges” sembla un discurs llançat a l’aire, un plany encapsulat en un monòleg interior autocompassiu. Però resulta ser una seducció (quasi) honesta.
I tot el que té a veure amb aquesta seducció es fa sòlid, directe, inevitable. Tan sols hi ha una marca (aquest “Et”, que retorna tan sols quan diu “jo et donc tot el que tinc”) que evidencia que no és la cançó d’un jo, sinó una cançó de tu-i-jo. I, finalment, el plany és, més enllà i alhora que és un plany, fill d’una retòrica de captatio benevolentiae. És una seducció sense engany, aparentment: un 10% de qualsevol cosa sembla una oferta honesta, però poc generosa, gasiva, sí. La mateixa lectora avantatjada m’ho ha fet, també, notar.
I arribem al cap del carrer. ¿És la cançó d’un farsant, mera coqueteria sensible?… ¿O és la cançó d’un home trist, afamat de consol, perdut en autojustificacions (potser innecessàries; potser conscients que ho són)?… ¿Un 10% d’amor és una mostra altiva de poder, o la bona voluntat d’algú que prefereix prometre amb càlcul i oferir-se sense comptar?… ¿O tot alhora, indestriable?
He parlat de desencaix, de desconjuntaments… Però la compartimentació sembla ser, finalment, o complementàriament, el tema. La dificultat de la compartimentació amorosa. L’establiment de dics pactats que protegeixin de la decepció, del desencant, i que permetin preservar l’autenticitat de les situacions de compromís. De les situacions compromeses. És a dir, finalment: gestos prou prudents que permetin evitar el dolor, o evitar els refugis tàctics que ofereix el cinisme. I, alhora, gestos prou valents que permetin que passin coses. Que no deixin de passar coses que fan; que no desfan, vaja.
Tot és reduïble, és clar, a una lògica –defensiva, moralitzadora– d’enganys i autoenganys. Però també és assumible –bé, amb una indefensió major– des d’una exploració de fragilitats compartides. O de moments salvats; encara que ho hagin estat al preu de la incongruència. Vida viscuda, finalment. En un “joc” honest, sí. En un joc tèrbol de cartes a la vista. En una timba d’accés reservat als adults, segurament.
En el mareig d’idees que giravolten al cap d’aquesta veu (que canta i) que busca un punt de convicció, la cançó també apunta el límit dels jocs interpersonals: “He llegit en algun lloc/ que la vida és de veritat”, diu. Ser de veritat; coses i gent.
Pep Sala ha cantat “Percentatges” en solitari, i n’ha fet un bon vídeo amb orquestra. Però aquesta peça tan sols es pot cantar des d’una mescla –incongruent, sí– de temeritat i delicadesa, de fam d’afecte i d’autollegenda: per això cal salvar, malgrat les deficiències tècniques (i el final abrupte), els vídeos amb Carles Sabater. (Buh, quin gust tornar a veure un concert amb gent entresuada, entregada a la música, sense màscares de gest cool… Gràcies a qui l’hagi penjat. Com a testimoni.)
Sí, la vida és de veritat.
I la innocència… Bé, com afirma el mestre Waits (si voleu escoltar-lo), la innocència tan sols existeix quan fem… allò que fem quan deixem de pensar.
Vol de llavors 