“Som el que vosaltres éreu.”
La meva neboda-del-mig-1 acaba de tornar de les Amèriques. I la colla ens hem aplegat per dinar. (Som una família escampada, dispersa, de dispersió acumulada: ciutats, ciutats mitjanes, viles, poblets; Vallès, Anoia, Segrià, Segarra, Penedès, Baix Llobregat, Barcelona… Però no tenim la sensació de no formar part, malgrat la barreja aparent, i la propaganda de dissolució, d’una mateixa cosa.)
Escolto l’últim disc de Joan Pons, La figura del buit (2013). M’encurioseix, i m’hi he rendit, em captiva. Com a disc. Però encara noto cançons anteriors: sobretot, no em trec del cap aquell “M’he comprat un elefant”. O les “Sargantanes al sol”. Però encara hi ha aquesta altra, sí…
La meva protoneboda em va parlar un dia de “Cendres” (va ser un missatge dedicat via facebook). Prou que la coneixia, la cançó, però no l’havia, encara, compartit. Va ser curiós; ens separen vint-i-cinc anys.
La meva neboda-del-mig-2 va tenir un tal Joan Pons de professor de so. I em va dir, un dia, convençuda, parlant d’El Petit de Ca l’Eril: “Sí… És que és així.”
És, com algunes de les peces que he comentat en aquest bloguet, una lletra dispersa, la d’aquesta cançó; tres capes (ànimes i infern; fulles i branques; soms i sous) que es relacionen, que xoquen, per tall. I m’agradaria, penso, que aquesta entrada ho fos, també, una mica, dispersa. “Why don’t you swing down…” , em dic. (Bé, és igual.)
(Gràcies, a qui l’hagi penjat, per aquest youtube alcoià. El món es divideix entre aquells que ho saben, i aquells que no ho sabran mai: que Alcoi és una capital imprescindible de la cultura catalana.)
Malgrat la contundència aparent d’alguns versos –com ara “polítics, sou cendres,/ […] sou ments perverses”–, tan sols les paraules que encapçalen aquest text, i les que les continuen, penso, tenen un sentit escapat. Un sentit narratològicament lliscant, inestable; una troballa. Les paraules que, deia, continuen les altres: “Sou el que nosaltres érem. Sereu el que nosaltres som.” Etcètera.
¿Qui parla en cada frase?… ¿Qui és el “nosaltres” i el “vosaltres” de cada frase? El cantant canta; diu. Però: ¿és qui diu la frase, o qui se la repeteix-mentalment-en-veu-alta –primera hipòtesi– després d’haver-se-la sentit a dir?… Hi ha, amb tot, verbalment, altres respostes obertes a aquesta pregunta: ¿Qui ho diu, i a qui (contra qui)?
Els d’abans; els de després. Els antecessors; els descendents. O els-del-mig, encara, en una tercera baula, afegits al mig. Moltes possibilitats. Obertes (a la interpretació), almenys.
Pot semblar, en qualsevol cas, que hi ha, almenys, en la roda del temps (bé, en un moment suspès –cantat– de la roda), dos personatges. Els “nosaltres”, i els “vosaltres”: és a dir, els no-nosaltres.
Pot semblar que hi ha dues categories. (Dues veus. I un diàleg.)
O pot ser que aquest desdoblament sigui un desdoblament equívoc; falsejador, d’una il·lusió de diferència. El subjecte d’aquestes frases, doncs, finalment, pot ser irrellevant.
Vull dir: perquè és evident (totes les fulles cauen) que no hi ha uns “no-nosaltres”. Tots: som (serem) cendres. La mort sí que és categòrica.
És in-diferent, aleshores, qui parla i a qui parla. Els-que-ja-no-hi-són quan encara hi som (nosaltres); els-que-hi-seran-encara quan no hi serem (nosaltres).
Quan serem cendres. Seran (sereu) cendres. Són. Sou: som. (És in-diferent si es tracta d’un diàleg, o un monòleg interior, tant se val, fet d’ecos de veus de fora, o de fugues de veus de dins.)
(Teoria temptativa… Catalunya es divideix en quatre ciutadanies: la barcelonina; la de les ciutats-barris que no saben en quin país són; la de les capitals –petites, mitjanes– amb territori; la de la gent de poble. Són quatre “ciutats”: quatre formes de viure i de fer cultura. Quatre menes diferents de llum als ulls. Cada català/catalana té una d’aquestes llums; o una combinació específica d’aquestes llums. Joan Pons és barreja, m’ho sembla, una barreja singular; no sé per què ningú no ho veu. Autodríbling primari, suposo. És Guissona, sí: però també és Terrassa, la Bisbal, Barcelona, Memphis…)
Hipòtesi temptativa: El Petit de Ca l’Eril (que té facebook) ha fet de “Cendres” una celebració de l’inevitable; una cançó d’acceptació, un ritual del re-coneixement i de la in-diferència amb swing (en un sentit, sí, més imprecís que exacte, vull dir, això del swing).
La mort ens ho posa difícil. I ens ho posa fàcil. Difícil: perquè ens priva de la companyia dels que no haurien de deixar de ser-hi; perquè no ens permetrà ser-hi quan sigui després. I també ens ho posa fàcil. Ens posa fàcil entendre què deu ser important.
Qui viu i actua (un “polític”, potser sí, com a arquetip, o qualsevol altre carallot homologable) com si fos possible ser d’alguna altra mena de persona (les, inexistents, no-reduïbles-a-cendres) és un idiota.
Ho repeteixo, amb menys swing: és un idiota qui viu i actua com si fos possible ser una persona no-reduïble-a-cendres.
N’hi ha que se’n van; n’hi ha que tornen. I un dia, en els meus deliris, les meves nebodes em van parlar d’El Petit, amb llum a la veu: “Som el que vosaltres éreu.” (I, en el somni aquest que m’invento, em foto un fart de riure: la protoneboda fa acció política en una formació que té, pràcticament, les mateixes sigles de la formació amb què son pare feia mítings fa trenta anys o més; la neboda-del-mig-1 protesta contra el sistema com sa mare feia quan dibuixava ninots; la neboda-del-mig-2, que tampoc no es perd cap assemblea de suport a cap empresonat, fa fotos de músics de jazz, a peu d’escenari, com quan son pare feia retrats del Lou Bennett, de la Brenda, del Peer Wyboris o el Tete Montoliu… Ah, i totes, em sembla, estan convençudes que els pares no les entenen. Ai. I un dia, potser, ja us parlaré dels altres cinc… No us penseu.)
La clau –de l’enlluernament de la foscor, oh my– és el swing, sí. Un carruatge dolç, o un manat de cendres. Who cares. Comproveu-ho aquí.
Swing; swing, swing. “Calm and easy”, diu. Sí… I què més.
Vol de llavors 