Garrigues (Ix!)

“Ets en mi. Sóc com tu.”

Raül Garrigasait és l’autor del millor llibre que s’ha escrit sobre les inconsistències intel·lectuals, i l’absurditat política, del cosmopolitisme. No us el perdeu!: es titula El gos cosmopolita i dos espècimens més (A contra vent, 2011).

El “cosmopolitisme”, com sabem, és una de les idees més prestigiades en els entorns que es desresponsabilitzen de les extincions de formes culturals; sobretot, si l’extinció és fruit de la posició de poder d’altres formes culturals, que cal incorporar (assumeixen) acríticament. Aquests entorns consideren que l’esperit crític s’ha de fer servir per qüestionar les cultures poderoses, però sobretot per tenir el dret (el privilegi) de formar-ne part; no per qüestionar-les, no per limitar-ne els efectes. Efectes coneguts: la igualació, la reducció de la diversitat cultural, el menysteniment (colonial, paternalista) de la gent que no en forma part.

Busqueu el llibre de Garrigasait, llegiu-lo amb plaer mesurat (i desbordant), i comproveu que és amb un discurs cultural obert (diguem-ne, sarcàsticament, “cosmopolita”) que el cosmopolitisme se us desfarà a les mans…

I llegiu Simone Weil!, i la lucidesa amb què ens explica que el “desarrelament” és un crim. Per exemple: “L’ànima humana necessita, per damunt de tot, estar arrelada en diversos ambients naturals i comunicar-se amb l’univers a través d’aquests ambients.” I afegeix: “La pàtria, els ambients definits per la llengua, per la cultura, per un passat històric comú, la professió, la localitat, són exemples d’ambients naturals.” I conclou: “És criminal tot allò que té per efecte desarrelar un ésser humà o impedir-li que arreli.”

“Marges, magranes…”, canta David Mullor, immers en aquest so madurat, i conscient, i tan ben armat que és la personalitat musical d’Ix!, una personalitat de banda. Permeteu-me l’anglicisme, perquè Ix! (que té facebook) és una banda com les dels nord-americans i els britànics que en saben. Vull dir, que no són un grup d’acompanyament al darrere d’un cantant. Vull dir, que no són uns quants músics tocant junts. Són una banda; com els Tokyo Sex Destruction, com els Raydibaum, i uns pocs més.

Per això, el protagonisme se l’endú sempre el so de la banda; també en els acústics com aquest vídeo dolç del Catsons. I per això, fins ara, malgrat les bones cançons que han fet m’ha costat trobar-los una cançó per fer-ne un post.

Una hipòtesi maleducada: les bandes com Ix! sacrifiquen l’arrodoniment de les cançons (i sovint les deixaten com a cançons) a favor de la cohesió de la interpretació, de la temperatura sonora, de la presència dels músics (i de la música) en cada peça. És una hipòtesi intuïtiva. Però és una sensació que em deixen alguns discos: la sensació que t’han convidat a una festa plena de clòniques guapíssimes, i plenes d’encants, però que totes t’ofereixen els mateixos encants. Difícil triar. Difícil enamorar-se, justament, d’aquella que té aquells encants que a tu t’agraden…

Bé.. Diu: “Ara ets aquí”. Sí, i aquí, a “Garrigues” (i al disc Immersió, 2012), la hipòtesi maleducada queda desmentida. I el fabricant d’hipòtesis –un servidor– queda en evidència… En fi: les noies s’han de saber mirar. O no veus res. I les cançons les has de saber escoltar. Te les has de merèixer.

“Blat que pentina les tardes, roselles al vent”… (Quins quatre dàctils més ben escandits!)

La mirada és el què. El que dus dins. Diu: “Jo que et duc sota la pell”… La mirada: la manera de mirar. La manera d’escoltar. De tocar.

Diu Weil: “comunicar-se amb l’univers”. Canta Mullor: “caminant com si no passés res”.

És la retòrica singular d’aquesta cançó: una cançó que apareix i que avança “caminant com si no passés res”. No crida l’atenció amb cap pregó introductori (tret d’un hipnòtic fraseig ingenu de piano), no es descompon per generar cap gir musical acrobàtic, no s’enfila a cap arbre per fer-se a veure abans d’acabar. Avança a peu pla. I mor (“tots els brots ho fan”, diu).

En una entrevista a Decibel.cat, David Mullor deia això sobre la cançó: “un recull d’imatges poètiques provocat per haver viscut la infantesa a les Garrigues”. Imatges sí, però també idees: “Ets en mi. Sóc com tu.”

Emmirallament i infiltració. T’hi emmiralles; se t’infiltra. O millor: la dus infiltrada, i (per això) la reconeixes en el teu reflex… Sí, una cançó que et fa una cosa així, ah, no pots deixar de notar-la.

De fet, la cançó diu: “Come a little bit closer”. Com aquesta altra, que també canta un senyor amb barba… Són cançons d’homes, potser sí. Cançons de més a la vora. És a dir, de distància.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s