València no s’acaba mai (Julio Bustamante)

“Papapà-papapa-papa-papà…”

Em venia de gust fer una entrada fresca, amb una cançó fresca (música dolça). Una cançó d’estiu, sí… I no hi ha res més fresc que el pop, i no hi ha ningú que faci més anys que fa un pop ben fet que Julio Bustamante. I no hi ha una veu més vellutada i còmplice que la d’ell. M’abellia penjar-lo en aquest blog de cançons, i amb una cançó tan bustamaniana com aquesta: una cançó urbana, sí, però una cançó que sap què és una ciutat, i sap que les ciutats arriben fins on hi tenen fils estesos, fils de gent, de vida compartida… Fins a Altea, fins a Elx, i sí: “a Barcelona també”. I viceversa.

“València no s’acaba mai”, proclama Bustamante (el bo). I trena a la cançó dos versos d’un vitalisme obert i militant, necessari (penso), com un recordatori de què fa d’una ciutat alguna cosa més que una seu d’edificis oficials i d’oficines comercials. Afirma Bustamante: “i passe el dia al carrer/ on sempre hi ha coses a fer”.

I un altre vers dolç: “i al capvespre passegem”… Amb la gent que estimem, i amb la gent que ens falta per conèixer. Les ciutats són afectes; les fan els afectes, no les hostilitats. Sí sí, les hostilitats hi són (i alguns les consideren els signes del poder de la ciutat), però no sostenen res, ni ningú. No fan poderosa (en el sentit de ser un lloc on poder ser) cap ciutat.

La veu forjada de Bustamante i la veu d’aram de Montse Azorín (amb un dels millors serrells de senyora –color i caient– que he vist en anys) serveixen una cançó bonica, de vida a peu pla, de sentiments petits, de mirada elevada. Llum i criteri; tria i claredat d’idees. L’any 2005, en una entrevista a El País, concloïa: “El pop es un modo de filosofía en sí mismo. Volver al ritmo de la vida y dejarse llevar por ello es un modo de enfocar bien las cosas.” És ben clar: “Papapà-papapa-papa-papà…”

Quan molts dels noms del pop actual en català encara no havien ni nascut (o gairebé), Julio Bustamante ja hi era. Cambrers és del 1981, Ciutat magnètica de 1992, i els altres discos majoritàriament en castellà arriben fins ara, però des dels setanta hi ha traces del seu talent. (Cal celebrar la sintonia que ha establert amb Fred i Son.) “València no s’acaba mai” és una cançó del seu últim disc fins al moment: Viento desatado, del 2012.

Al carrer. Coses a fer. No cal dir més. Anem-hi, doncs. A ballar, per exemple. Visca Julio Bustamante!… Amunt!… (Sí: “All we need is music, sweet music…”)