Màgic (Joan Colomo)

“La la la, la la, la la”… ¿El sarcasme és l’arma dels cínics, o la dels moralistes?

“És meravellós/ que ens menteixin així”… ¿El moralisme és el refugi de formigó dels adolescents (que no volen deixar de ser-ne), o és la trinxera cavada amb pala dels adults (que exigeixen el dret de poder-ne ser)?

“En els diaris i la tdt”… ¿La trinxera és la individuació autocomplaent (la felicitat onanista), o és la cançó compartida des d’una consciència paradoxal?

“Creuant voreres/ pujant al tren”… ¿La consciència de la realitat força el deliri, o el deliri (el desencaix) és l’estratègia més subtil de desemmascarament, de retirada dels vels que oculten la realitat?

“Jo no vull pas la veritat”… ¿Desemmascarar és una retòrica il·lusa i arrogant, o és l’esforç incansable que requereix l’honestedat?

“És màgic”… ¿L’honestedat és un autoengany de vanitosos, o és l’acceptació moral i combativa (amb el compromís de no rendir-se) de la fragilitat inevitable de quan ets una personeta i prou?

“La la la, la la, la la”… (Visca Joan Colomo. Gràcies, per aquest moment i tants d’altres, també a Ràdio Arenys. I un record per un tocayo del cantant montsenyenc, que afirmava: “Yo necesito algo bonito en lo que creer.” O també: “Sobre tu tumba habrá más hierba que amigos.”)

Si vols (Pleasant Dreams)

Porto mesos tornant a aquest vídeo, tornant a aquesta cançó. I porto dies sorprès pel que la cançó fa voler dir, més enllà del primer caire, a uns versos com aquests: “Si vols, podem ser/ com l’arena que s’apega a la pell.” Dos versos que basteixen, ells tots sols, una tornada: això sí, després d’una estrofa única.

Noto aquesta cançó. Però tinc poc a dir-ne.

Em captiva aquest racó de Borriana on l’han enregistrada. Em satisfà el pla seqüència discret. I em conforta la nuesa del so. (I em fa una certa gràcia el contrast, malgrat tot plaent, entre l’actitud cool dels músics i l’entorn horacià. M’encurioseixen aquests Pleasant Dreams.)

Em sembla que la cançó parla de la dificultat d’acabar. De la dificultat, tal vegada, de saber què ve després del final; de saber com es continua. Vull dir, de com es pot construir un final bonic; esfilagarsat potser, però pietós. O pietós, justament, perquè evitarà esfilagarsar-se. Potser sí. (I també: de la dificultat d’acabar, com a parella, davant de tots els altres, de tots aquells que no van ser “nosaltres”, però que ens feien, per separació i contrast, ser un “nosaltres”. Els amors moren davant dels altres, i dissolen aquesta frontera.) O potser parla de tot el contrari, de reafirmar…

“Si vols” és una cançó que diu el que pensa i després, instrumentalment, deixa temps per pensar. De fet, sobretot, temps per sentir.

Sí, això: és el que volia dir-ne, d’aquesta cançó… Que et dóna un temps, alliberat, només per sentir. (“Si vols…”) Un temps naïf. És a dir, difícil. En silenci. Acompanyador.

Està bé.

(PS: Tot i que tampoc no tinc res en contra de les cançons de desamor que no et deixen pensar sol!, i que et fan sentir arrossegat per un desassossec en primera persona, com aquesta altra, una cançó abrandada del cantant català de més èxit popular del segle XXI, almenys fins ara.)