El pop ha mort (Raydibaum)

Que bo, aquest vers: “Tots fem cares d’innocents.” Ningú no la vol, la culpa. Almenys d’entrada. Després hi ha qui alça el dit: “Em sembla que he sigut jo”. Bé.

Excurs personal, disculpeu-me: Sí, i també hi ha els altres, els miserables (que el món n’és ple), que cada vegada que tenen un cadàver als peus i una pistola fumejant a la mà, exclamen contra teu: “¿De quin cadàver em parles!”. (Grrr.)

Tornem a aquest vídeo. Què me n’agrada:

1. La finesa de la gent de “Concerts privats”. (Uh. Gràcies, un cop més.)

2. La qualitat d’incisió i de complicitat de la veu de Valen Nieto. (Mm.)

3. La lliçó de guitarra, ben visible, de Pep Rius (aka Abdominable Gallina Nauseabunda, per si no ho sabíeu). La lliçó: què val la pena fer, i quan. Sobretot: com. I per què. (Oh.)

4. La felicitat de poder veure una banda ser una banda. Tocar com una banda. Escoltar-se com una banda! Tocar junts. (Psííí.)

5. La curiositat que desperta l’aparició de cada vers, de cada heptasíl·lab. (Un vers tan gastat, i tan preparat per ser el que se’n sàpiga fer amb talent! I amb variació mètrica després, sí, d’acord.) Vull dir: “El pop ha mort” em sembla una cançó-tetris. Vull dir: els versos cauen des de dalt, imprevisibles, i van encaixant en la música, i cada cop l’encaix és més acrobàtic, més difícil, més absorbent, perquè el tauler s’omple, i s’omple més, i tot, tot, va pujant, amunt, cada cop més amunt. No et pots distreure, avança implacable, demana que hi juguis. Amb el cap també. (Uops.)

6. Teclats confiats i perillosos de Ramon Beltran: ara encoixinen l’ascensió, ara l’empenten més amunt. Baix mesmeritzant i inquiet de Daniel Foz: que ens diu que sí, que “El pop ha mort” és una cançó de tempo mig, etc., sí, d’acord, però (eh, ei) tampoc no tant, no del tot, ni de conya, no fotem. Ritmes percutits, de Ricard Monné, en el mateix sentit: la de mal (vull dir, la de coses bones) que poden arribar a fer unes escombretes no deixant que una veu es relaxi, sembli que controla, que una guitarra morosa no s’encanti, no, tensió i aguts esqueixats, pressió (i amb aire brasiler?).

7. La contundència de l’arquitectura de la cançó. Simple i atípica, efectiva. (Al contrari del que sol passa a can Raydibaum, sense repetir res tres vegades, ni amb interludi instrumental, etc. Umm.) Per mi: estrofa-contraestrofa, estrofa-contraestrofa… i tornada!, i final (de cop, ja està: ni xim ni pum). Que bo. I sí, una tornada hàbil, amb una repetició des de dins. I sí, aquesta sensació que la contraestrofa (amb el millor vers del poema: “Tots fem cares d’innocents”, sí) serà un pont que ens durà a una altra banda. I no. El primer cop no: ens torna a l’estrofa. Brillant. (Ens ho va ensenyar Jakobson, i Gabriel Ferrater ho explicava molt bé: decepció d’expectatives, d’això en surten les emocions poètiques. D’esperar i no; que és sí, i millor.)

8. Les cançons sobre cançons. Sobre cançons i mort, metafòrica o no tant. La mort de la cançó, o del gènere, o de qui s’hi ha embolicat. (Des d’aquella magnífica “El noi i la cançó”, d’aquell disc magnífic que és Chichonera’s Cat, de 1975, d’Ia&Batiste, per exemple.) ¿Pop i dol, barregen bé? Debat possible: per exemple, a partir d’aquí.

9.  L’inici de la lletra, diu: “Eh…” (O: “Ei…”) Me n’agrada, això, dic.

10. La força! D’aquesta remaleïda cançó. Tocada amb força, i amb calça curta, i cantada a l’aire: ajustant heptasíl·labs que no ho eren, ajustant pronoms, afegint plurals, deixant encaixar. O enregistrada amb força, amb filtres i històries diverses, en un disc madur com va ser el Manual de Gènere Catastròfic (2008): i recollida en un vídeo musical molt ben resolt. (No us el perdeu, hosti: aquest.)

“Ens hem fet grans”, diuen els Raydibaum. Sí, això, dic jo.

(PS: I ara, s’ha xivat el mestre Bou, treuen disc nou. A l’aguait, doncs. Mans encreuades i dits polzes girant… A punt per anar a Disco 100: Escorial, 33. Zm-zm.)

Flors i violes (Xavier Baró)

Barcelona, quan hi venia de petit, semblava una ciutat domèstica, una mica rural. Anàvem a comprar sabates a Can Segarra, o a Can Cadira. I el cine el feien a llocs que es deien Can Pistoles. Bé, Barcelona semblava un lloc assequible quan hi anàvem acompanyats.

(Una de les meves descobertes fascinants va ser saber que existia el Poble Espanyol. D’aquesta manera, i per una lògica implacable, vaig entendre finalment que el Barça era l’equip de Barcelona, i l’Espanyol, és clar!…, el del Poble Espanyol. Bé… Tot encaixava; només calia saber que, dins de la ciutat, sí, hi havia un poble.)

D’adolescent, les meves primeres escapades en solitari a la ciutat (vaja, acompanyat d’un bon amic) van tenir una ruta simple. Tren fins a plaça Espanya. Metro fins a plaça Catalunya. I a peu, Rambla avall, fins al carrer del Carme. A Barcelona, i això era també fascinant, hi havia botigues en pisos elevats: com ara l’estremidora Casa Parramón. Era un paradís, ple del que són fets els paradisos: d’instruments musicals, en vitrines, nous de trinca.

Barcelona era aquell lloc on passaven les coses que ens faltaven per saber. Nosaltres hi posàvem la mirada, i la perspectiva. De nens de vila menuda; de rieres, vinyes i canyars.

Barcelona era una porta connectada al món. L’objectiu d’aquelles escapades era, finalment, el compliment d’un neguit perseguit, d’un futur nou i bonic… És a dir: una guitarra acústica.

No volia una guitarra. Volia una guitarra acústica. (Com si les altres que teníem no ho fossin!)

Tenia pardals al cap; no cal dir-ho. A aquella edat ja havia pogut veure The Last Waltz. I potser algú de per aquí que ja no tocava assegut, o posant el peu damunt d’una cadira. O potser sí: però era gent que tocava guitarres acústiques (Ramon Muntaner, el grup Coses, els Potestri, els primers Melodrama…).

I aquells pardals mentals refilaven coses que calia tocar amb una guitarra acústica.

Hi havia un espai entre el rock (que llavons em semblava mecànic) i la cançó (que llivòrens ja se’m feia massa severa). Entre la guitarra elèctrica i la clàssica. Era un espai de modernitat sense frivolitat, o de missatges sentits sense altisonància. (I sí, també era un espai d’autocolonització folk-rock, però també de reinvenció de paraules pròpies.)

“Flors i violes” (Flors de joglaria, 2006), al meu cap d’ara, quan la sento i la noto, conté els ecos d’aquells moixons mentals.

I em fa sentir la sensació que sí, que Xavier Baró se n’ha sortit. Ha sabut fer cançons sense estridències, sense crits, agradables de sentir, però aspres, sense concessions.

Aquesta cançó, per mi, és una lliçó. Un èxit feliç. Aire lleuger (folkie, sí), però amb pes poètic. Vull dir, encaixos musicals per a coses (importants, necessàries) que mai no encaixen: o que encaixen, tan sols, gràcies a les confusions.

Reconec que, mètricament, me n’atrapa la bellesa equilibrada dels octosíl·labs, amb els accents ben col·locats (gairebé tots) a la quarta. I reconec que, narrativament, me’n captiva la determinació dels jocs de rimes de la sèrie incansable d’apariats; especialment, perquè són rimes cansades, sense esforç ni filigrana, però suficients. Sense lluïment però amb lluïssor. Amb llumeta, sí, que sorgeix de la boira.

“Presons, tavernes, laberints”… Aquest vers, per exemple. És un exemple d’on és l’esforç: no en la recerca de companys de rima sorprenents, sinó en l’encert lèxic (i visual, imaginable) de les frases. Paraules triades per fer-s’hi naturals i, alhora, tenir-hi presència. Per fer-s’hi paisatge endreçat i alhora, de tant en tant, troballa il·luminadora. Versos de tempteig, imprecisos i amb propòsit; sentit suggerit, dibuixat a mà alçada, però reconeixible, inevitable.

“Mentre la vida se te’n va”… L’acceptació de l’atzar. De la necessitat de continuar avançant. De la convicció de no deixar de fer el que té sentit, malgrat la petitesa dels gestos, d’anar escampant: “Flors i violes”. (Propòsit. Propòsit. Propòsit.)

“Fràgils, reals”… Sí: és una cançó d’equilibri desitjat, etèria i penetrant, “com un perfum”, per desafiar tant l’atzar com “l’ordre on som encadenats”.

Una cançó perenne, i un cantant amb edat a la veu. Perquè, hòstia santa!, reconeguem-ho, l’edat trenca les veus, però l’edat (a la veu també) és un grau. Per exemple, jo què sé, aquesta veu.

En fi… Que els daus i els vents ens reparteixin sort. I equilibri. I que, tot amb tot, ens puguem veure dansar. (Buh: “No trepitgeu.”)