Sóc algú (Clara Andrés)

1

Entre les bones notícies recents, sens dubte, hi ha la nova edició, completa i revisada, de Mentre parlem, el primer dietari d’Enric Sòria, que era ja introbable a les llibreries. Al costat de La lentitud del mar (2005), tots dos llibres són constàncies de la millor literatura catalana contemporània. De fet, si demà s’acabés el segle XXI, amb l’obra de Sòria, els tres dietaris de Feliu Formosa i L’aprenentatge de la soledat, de David Vilaseca, tindríem ja un segle d’autobiografisme de primeríssim nivell.

Torno a Mentre parlem. En una entrada de setembre de 1983, Sòria escriu: “Sent com sóc un garbuix de potències en pugna, un fràgil equilibri d’impulsos oposats, aquells que m’estimen (¿però pot estimar-se’m?, ¿es pot estimar en bloc l’heterogeni?) afalaguen solament una part de mi. Les altres se’n revengen.”

I continua: “Potser prové d’ací aquesta necessitat d’isolament, sense recer ni trava. Acomodatici i covard, els refugis que busque em fan perdre energia i només deslliurant-me’n sóc i em sent capaç d’afrontar la vida. En mi una por profunda. Sentir-se dins del buit, a soles: sensació freda que em deixondeix, silenci en què em retrobe, i amb mi el sentit de les coses, el meu nord. Només isoladament torne a intuir les poques veritats que em dirigeixen.”

I conclou: “I faig patir.”

Sòria, poeta d’Oliva (algun dia caldrà estudiar la Safor com a viver literari), escrivia aquests apunts amb vint-i-cinc anys. Uh.

Clara Andrés, cantautora d’Oliva, amb la determinació d’un seguit d’anapestos farcits de sentit, enfilats amb vigor, també diu: “Vinc a ser […] la mentida que es creu quan algú se’n recorda de mi.” (Andrés publica la cançó a Inici, un disc-maqueta autoproduït, l’any 2005, amb vint-i-vuit anys. Però ja la cantava abans, em sembla. Buh.)

“Sóc el jo que tu veus tan tranquil, que s’agita per dins”.

¿I la revenja de les altres “parts”?… Afortunadament, en aquests casos, la revenja dels altres trossets del jo són poemes, són fulls de dietari. O són cançons.

Una respiració. I continuem…

2

“Sóc algú” és una cançó que noto (“sensació freda que em deixondeix”), una cançó nua i púdica alhora. Gràcies a la gent del Canal 33, aquest vídeo ens permet veure-la amb el so, pensat, construït, del grup de Clara Andrés.

Trobareu, això sí, mostres més evidents del talent musical (compositiu, interpretatiu) d’Andrés per poc que les busqueu. Per exemple, als jocs d’harmònics i de canvis interns d’una cançó com “Perfils”, que va documentar la gent delicada de The Camera Album (i que no deixa de ser, en certs aspectes, una extensió temàtica de “Sóc algú”). Sí, d’acord, però el talent no és, necessàriament, l’exhibició dels recursos disponibles. És, més sovint, trobar la mesura justa. Senzillesa, proporcionalitat, matèries primeres.

Musicalment, Andrés traça a “Sóc algú” de fet (diria) gairebé una frase melòdica única; una mena d’estrofa amb contraestrofes incorporades, potser. És una opció aparentment simple, però que creix de la mà d’un arranjament que arrossega una confessió, i que descavalca la confessió del clos més íntim de la veu, per fer-ne gairebé (el “gairebé” em sembla important) un himne.

La conclusió de Sòria, recordem-la, era: “I faig patir.” I la pregunta terrible que es feia, recordem-la ara, i sense parèntesis dissimuladors de ferocitat, era: “¿però pot estimar-se’m?”

“Sóc algú”, aposto, no és una confessió. Ni un himne. (Encara que, musicalment, jugui a ser-ho a moments: i això és un encert! Talent, sí.) “Sóc algú” és una cançó de despullament honest, però, diguem-ho clar, sobretot una petició de pietat, d’acceptació pietosa.

Pareu bé l’orella: hi ha un “tu”. És una cançó per a algú: “Sóc algú que es presenta amb aquesta carcassa que veus,/
amb uns ulls i amb un nas i una boca que parla de tu.” Però que “mai et dirà la veritat”.

¿Pot ser que sigui un jo parlant a un tu fals, que sigui tan sols un reflex al mirall?… Podria ben ser. Però no canvia gaire el tema: la traïció. Trair-te a tu mateix o trair qui més t’estima (t’estimes)… El resultat és la mateixa devastació.

“Sóc algú” pot ser una disculpa (preventiva o no; coqueteria prèvia o remordiment posterior). O pot ser una reivindicació de límits; d’un poder interpersonal negociat. Tant li fa, al capdavall.

Cap honestedat –ni cap altra intel·ligència, ni tan sols el sentit de l’humor– no evitarà la revenja.
 De les altres parts del jo. És “l’escissió humana”, diu Sòria. Ai.

3

Tenim un problema, sí. I necessitem solucions!…, vaja, necessitem pensar que hi ha alguna mena de solució, també, per als problemes irresolubles.

Cal, és clar, escoltar els mestres. ¿Com obtenir una mica de llum? Diu el mestre: oferint a l’altre “la intel·ligència dels electricistes”. Bonic.

Oferir un poc de llum, sí, i confiar que l’altre (un altre real, o l’especular) acceptarà viure amb la “sensualitat de les vides desesperades”, i viatjar amb “una maleta de perplexitat”.

Acompanyo cada cançó, sempre, en cada entrada d’aquest blog, amb una altra cançó. Us ho demano de cor: aquesta altra cançó, no us la perdéssiu.

4

A Gandia, una senyora amable (i encuriosida) m’endevina: “Catalanet.” I m’adverteix: “Fa una amargura de fred.” Sí, fa un vent gelat. Fred (“sensació freda que em deixondeix”). A Oliva, l’aire sembla temperar-se; s’hi troba recer. Als carrers del raval i la vila, enturonats, entramats amb giragonses d’enturonament, t’hi sents a un laberint amable, que encurioseix. Perquè els carrers tenen la coqueteria urbanística de no ensenyar-te com acaben. Cal anar-hi. Pujar.

Des del castell de Santa Anna, veus on ets. El mar, la plana, les serres. Més fred; el de l’altura. Hi cullo un brot de romer florit.

A falta d’una arquitectura notable, la part vella d’Oliva té la vellesa de la continuïtat. Res no hi destaca especialment, malgrat les singularitats: com placetes que són escales, o voreres que són passos elevats. Res no hi destaca especialment, però em criden l’atenció les portes, algunes portes, de fusta envernissada, amb la veta vista, de dissenys senzills però ben equilibrats, proporcionats, de feina de bons fusters.

Senzillesa, proporcionalitat, fusta vista. Hi ha una mena d’orgull acollidor en aquestes portes dignes; una aspiració. Portes de casa, en una població que, històricament, s’ha fet fabricant sucre i seda.

“Sóc algú que es presenta amb aquesta carcassa que veus”. Cal veure-hi, sí, endins.

Mirant-me passar (La Tresca i la Verdesca)

Els Reis han passat per casa. Els camells s’han acabat l’escarola amb magrana, el formatge amb codonyat i l’aigua de les palanganes, i em temo –per la manera que semblen xarrupats– que també, ells, han buidat tota una ampolla de vi blanc (un Aptià fresquet de la nevera; macabeu mineral) i la meitat d’un whisky de xarop d’erable que em van dur del Quebec.

I vet aquí que els Reis m’han deixat aquest post com si fos escrit meu –feina feta d’escriptoret gandul, gràcies, majestats!–; escrit, ves, dins d’un sobre de colors. I al davant del sobre hi deia: “Aquesta entrada de Vol de llavors és per la Nora i la Irina, eh!… de moment, només l’entendran els seus pares, i feina que tindran, però va per elles!”

Diu així:

La Nora i la Irina –pels noms ja podeu endevinar que els pares són teatrerus– són dues chatis, rossetes, que fan (i faran) girar molts caps entre l’Eixample, Calella i Parets. Amb elles he fet coses com: barallar-nos, discutir, riure, buscar bolets, mirar les pel·lis de la Campanilla i parlar en llatí.

Segur que no me n’he sortit gaire, d’ensenyar-los coses com la Romanització. Però elles sí que han triomfat completament a l’hora de fer-me un seguidor encuriosit d’una gent, un grup musical solvent i curós, que es diuen La Tresca i la Verdesca.

Són nens de Cau, aquests músics. I ho dic amb molt de respecte. Com un mèrit. Indiscutible. S’ha fet molta conyeta sobre el xiruquerisme, però quan veus uns monitors de divuit o dinou anys, un diumenge al vespre, carretejant de retorn cap a casa una pila de canalla al tren de Puigcerdà, t’has de treure el barret. No poques coses bones d’aquest país nostre provenen, en bona part, de la feina creativa i generosa d’aquest món de voluntariat compromès.

És una pluja fina. I el resultat d’aquesta feina –al costat de moltes altres empremtes similars: a les escoles, a les editorials, a les biblioteques, a les taules d’escriptors i il·lustradors, als escenaris, als hospitals i, sovint també, a les famílies– és un dels patrimonis més sòlids de la Catalunya contemporània. O de la catalanitat, en sentit ampli, contemporània.

¿De què parlo?… D’una idea força compartida, i força sòlida, democràtica i constructiva, de què és la infància. I com se l’ha de tractar.

Sens dubte, com gairebé totes!, és una idea més intuïtiva que endreçada, i és més qüestionable que resolta. Però existeix, funciona, ofereix fruits. La generació que ara està per sota dels trenta és una mostra palpable del que dic. No sóc capaç de descriure aquesta idea de consens. Però em sento capaç d’afirmar que existeix. I que no és un patrimoni que es pugui menystenir.

Quan els ministres parlen d’espanyolitzar els infants catalans (i els illencs i valencians, no ho oblidem), parlen de tornar a la visió històrica d’Espanya que José María Pemán va llegar primer al franquisme, i després a la dreta electoral actual, i finalment també a demòcrates acrítics de centreesquerra, i a grans qüestionadors selectius com Julio Anguita, per exemple: que quan parla d’història d’Espanya es remet, sense cap pudor, al que li van ensenyar a l’escola de Magisteri en plena dictadura.

Però els ministres descatalanitzadors també parlen, encara que no sàpiguen que ho saben (i ho saben), d’una altra cosa. Parlen de tornar a implantar la Por, en majúscula, als cervells de la canalla. La Por que va fer abraçar l’autonomisme conformista (temerós) a totes les generacions nascudes abans de l’últim cop d’Estat.

Sóc vague, imprecís. M’hi hauria d’esforçar més. Però el procés sobiranista no és, com diuen i repeteixen sense proves de cap mena, el resultat d’un procés de propaganda. És un resultat possible (hi ha altres factors, ja ho sabem), això sí, d’haver tret la Por del cap dels nous votants del mapa electoral català.

Torno enrere, que potser m’he desviat…

Aquesta idea de consens sobre la infància (una idea d’idees) és un èxit a mitges, certament. La realitat burocratitzada n’és una limitació ferotge. I més, en uns centres educatius que han de dedicar la seva millor energia a complir els requisits dels Inspectors (que han de dedicar la seva millor energia a complir… etcètera), en lloc de dedicar-la a dialogar amb els batecs del seu entorn social.

Però les limitacions generen propostes; necessitat de dir. Aquest és un món actiu. Com ho demostra un llibre lluminós, aparegut no fa gaire, que es titula Ser a l’escola: Una pedagogia per descobrir la interioritat (Pagès, 2013).

En un moment, els autors hi diuen: “El nostre món està abocat a l’experiència quantitativa: suma, de vegades de manera poc significativa, vivències que acumula sense a penes digerir. La interioritat queda relegada o anestesiada. El dol, la frustració, la tristesa esdevenen sovint problemes mèdics a més (o en comptes de) situacions de vida. En canvi, la consciència i el treball de la interioritat són d’ordre qualitatiu. No és la quantitat sinó la qualitat de les vivències el que enriqueix el nostre món interior. […] La interioritat té a veure amb l’aprenentatge i amb les condicions perquè es produeixi, amb el desenvolupament integral de la persona, amb l’exercici de la llibertat.” (p. 34-35)

(Aquesta generació que ha perdut la Por al retorn de la dictadura, és cert, no s’ha escapat d’altres tabús: com la por als sentiments. O la dificultat de tenir la valentia o un llenguatge per viure’ls. En aquest sentit, és emblemàtic, per mi, el que Maria Martínez Vendrell, una pionera en moltes coses, va fer amb aquella meravella de llibre que es es deia i es diu Jo les volia!)

Dit tot això, suposo que ja s’entén una mica per què parlo de “Mirant-me passar” (4, 2010). Almenys si hi penso, penso que té a veure força amb tot això, amb treure l’entreteniment infantil del clos asfixiant dels estats d’ànim (excitat/relaxat, divertit/avorrit) per deixar-hi entrar els sentiments… Però també en parlo perquè, a un nivell més primari, és una cançó que noto: perquè noto que porta mesos venint-me al cap –i als llavis, taral·lejada– cada vegada que la necessito. (S’enganxa, vaja.) I hi ha també aquest vídeo bonic, és clar.

Hi ha vida, sí, en l’entreteniment infantil, sí, hosti, i tant que sí, més enllà de la hiperestimulació neotelevisiva. O de l’infantilisme tronat de cantarelles i sobreaguts. O del màrqueting editorial de ratolins i ratolines. (O del puritanisme judicialitzador que avui en dia segurament censuraria, per perversa, una tonada com aquesta altra, que ja té cinquanta anys. Glups.) Hi ha música, cançons boniques.

Coses ben fetes, sí, n’hi ha.

(“I no toco de peus a terra…”)

Nota dels Reis: “Esteve, ha quedat un post desgavellat, sí. Esperem que t’agradi. Hem mirat de mantenir el teu estil habitual… Bon 2014!”