Mirant-me passar (La Tresca i la Verdesca)

Els Reis han passat per casa. Els camells s’han acabat l’escarola amb magrana, el formatge amb codonyat i l’aigua de les palanganes, i em temo –per la manera que semblen xarrupats– que també, ells, han buidat tota una ampolla de vi blanc (un Aptià fresquet de la nevera; macabeu mineral) i la meitat d’un whisky de xarop d’erable que em van dur del Quebec.

I vet aquí que els Reis m’han deixat aquest post com si fos escrit meu –feina feta d’escriptoret gandul, gràcies, majestats!–; escrit, ves, dins d’un sobre de colors. I al davant del sobre hi deia: “Aquesta entrada de Vol de llavors és per la Nora i la Irina, eh!… de moment, només l’entendran els seus pares, i feina que tindran, però va per elles!”

Diu així:

La Nora i la Irina –pels noms ja podeu endevinar que els pares són teatrerus– són dues chatis, rossetes, que fan (i faran) girar molts caps entre l’Eixample, Calella i Parets. Amb elles he fet coses com: barallar-nos, discutir, riure, buscar bolets, mirar les pel·lis de la Campanilla i parlar en llatí.

Segur que no me n’he sortit gaire, d’ensenyar-los coses com la Romanització. Però elles sí que han triomfat completament a l’hora de fer-me un seguidor encuriosit d’una gent, un grup musical solvent i curós, que es diuen La Tresca i la Verdesca.

Són nens de Cau, aquests músics. I ho dic amb molt de respecte. Com un mèrit. Indiscutible. S’ha fet molta conyeta sobre el xiruquerisme, però quan veus uns monitors de divuit o dinou anys, un diumenge al vespre, carretejant de retorn cap a casa una pila de canalla al tren de Puigcerdà, t’has de treure el barret. No poques coses bones d’aquest país nostre provenen, en bona part, de la feina creativa i generosa d’aquest món de voluntariat compromès.

És una pluja fina. I el resultat d’aquesta feina –al costat de moltes altres empremtes similars: a les escoles, a les editorials, a les biblioteques, a les taules d’escriptors i il·lustradors, als escenaris, als hospitals i, sovint també, a les famílies– és un dels patrimonis més sòlids de la Catalunya contemporània. O de la catalanitat, en sentit ampli, contemporània.

¿De què parlo?… D’una idea força compartida, i força sòlida, democràtica i constructiva, de què és la infància. I com se l’ha de tractar.

Sens dubte, com gairebé totes!, és una idea més intuïtiva que endreçada, i és més qüestionable que resolta. Però existeix, funciona, ofereix fruits. La generació que ara està per sota dels trenta és una mostra palpable del que dic. No sóc capaç de descriure aquesta idea de consens. Però em sento capaç d’afirmar que existeix. I que no és un patrimoni que es pugui menystenir.

Quan els ministres parlen d’espanyolitzar els infants catalans (i els illencs i valencians, no ho oblidem), parlen de tornar a la visió històrica d’Espanya que José María Pemán va llegar primer al franquisme, i després a la dreta electoral actual, i finalment també a demòcrates acrítics de centreesquerra, i a grans qüestionadors selectius com Julio Anguita, per exemple: que quan parla d’història d’Espanya es remet, sense cap pudor, al que li van ensenyar a l’escola de Magisteri en plena dictadura.

Però els ministres descatalanitzadors també parlen, encara que no sàpiguen que ho saben (i ho saben), d’una altra cosa. Parlen de tornar a implantar la Por, en majúscula, als cervells de la canalla. La Por que va fer abraçar l’autonomisme conformista (temerós) a totes les generacions nascudes abans de l’últim cop d’Estat.

Sóc vague, imprecís. M’hi hauria d’esforçar més. Però el procés sobiranista no és, com diuen i repeteixen sense proves de cap mena, el resultat d’un procés de propaganda. És un resultat possible (hi ha altres factors, ja ho sabem), això sí, d’haver tret la Por del cap dels nous votants del mapa electoral català.

Torno enrere, que potser m’he desviat…

Aquesta idea de consens sobre la infància (una idea d’idees) és un èxit a mitges, certament. La realitat burocratitzada n’és una limitació ferotge. I més, en uns centres educatius que han de dedicar la seva millor energia a complir els requisits dels Inspectors (que han de dedicar la seva millor energia a complir… etcètera), en lloc de dedicar-la a dialogar amb els batecs del seu entorn social.

Però les limitacions generen propostes; necessitat de dir. Aquest és un món actiu. Com ho demostra un llibre lluminós, aparegut no fa gaire, que es titula Ser a l’escola: Una pedagogia per descobrir la interioritat (Pagès, 2013).

En un moment, els autors hi diuen: “El nostre món està abocat a l’experiència quantitativa: suma, de vegades de manera poc significativa, vivències que acumula sense a penes digerir. La interioritat queda relegada o anestesiada. El dol, la frustració, la tristesa esdevenen sovint problemes mèdics a més (o en comptes de) situacions de vida. En canvi, la consciència i el treball de la interioritat són d’ordre qualitatiu. No és la quantitat sinó la qualitat de les vivències el que enriqueix el nostre món interior. […] La interioritat té a veure amb l’aprenentatge i amb les condicions perquè es produeixi, amb el desenvolupament integral de la persona, amb l’exercici de la llibertat.” (p. 34-35)

(Aquesta generació que ha perdut la Por al retorn de la dictadura, és cert, no s’ha escapat d’altres tabús: com la por als sentiments. O la dificultat de tenir la valentia o un llenguatge per viure’ls. En aquest sentit, és emblemàtic, per mi, el que Maria Martínez Vendrell, una pionera en moltes coses, va fer amb aquella meravella de llibre que es es deia i es diu Jo les volia!)

Dit tot això, suposo que ja s’entén una mica per què parlo de “Mirant-me passar” (4, 2010). Almenys si hi penso, penso que té a veure força amb tot això, amb treure l’entreteniment infantil del clos asfixiant dels estats d’ànim (excitat/relaxat, divertit/avorrit) per deixar-hi entrar els sentiments… Però també en parlo perquè, a un nivell més primari, és una cançó que noto: perquè noto que porta mesos venint-me al cap –i als llavis, taral·lejada– cada vegada que la necessito. (S’enganxa, vaja.) I hi ha també aquest vídeo bonic, és clar.

Hi ha vida, sí, en l’entreteniment infantil, sí, hosti, i tant que sí, més enllà de la hiperestimulació neotelevisiva. O de l’infantilisme tronat de cantarelles i sobreaguts. O del màrqueting editorial de ratolins i ratolines. (O del puritanisme judicialitzador que avui en dia segurament censuraria, per perversa, una tonada com aquesta altra, que ja té cinquanta anys. Glups.) Hi ha música, cançons boniques.

Coses ben fetes, sí, n’hi ha.

(“I no toco de peus a terra…”)

Nota dels Reis: “Esteve, ha quedat un post desgavellat, sí. Esperem que t’agradi. Hem mirat de mantenir el teu estil habitual… Bon 2014!”

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s