Sóc algú (Clara Andrés)

1

Entre les bones notícies recents, sens dubte, hi ha la nova edició, completa i revisada, de Mentre parlem, el primer dietari d’Enric Sòria, que era ja introbable a les llibreries. Al costat de La lentitud del mar (2005), tots dos llibres són constàncies de la millor literatura catalana contemporània. De fet, si demà s’acabés el segle XXI, amb l’obra de Sòria, els tres dietaris de Feliu Formosa i L’aprenentatge de la soledat, de David Vilaseca, tindríem ja un segle d’autobiografisme de primeríssim nivell.

Torno a Mentre parlem. En una entrada de setembre de 1983, Sòria escriu: “Sent com sóc un garbuix de potències en pugna, un fràgil equilibri d’impulsos oposats, aquells que m’estimen (¿però pot estimar-se’m?, ¿es pot estimar en bloc l’heterogeni?) afalaguen solament una part de mi. Les altres se’n revengen.”

I continua: “Potser prové d’ací aquesta necessitat d’isolament, sense recer ni trava. Acomodatici i covard, els refugis que busque em fan perdre energia i només deslliurant-me’n sóc i em sent capaç d’afrontar la vida. En mi una por profunda. Sentir-se dins del buit, a soles: sensació freda que em deixondeix, silenci en què em retrobe, i amb mi el sentit de les coses, el meu nord. Només isoladament torne a intuir les poques veritats que em dirigeixen.”

I conclou: “I faig patir.”

Sòria, poeta d’Oliva (algun dia caldrà estudiar la Safor com a viver literari), escrivia aquests apunts amb vint-i-cinc anys. Uh.

Clara Andrés, cantautora d’Oliva, amb la determinació d’un seguit d’anapestos farcits de sentit, enfilats amb vigor, també diu: “Vinc a ser […] la mentida que es creu quan algú se’n recorda de mi.” (Andrés publica la cançó a Inici, un disc-maqueta autoproduït, l’any 2005, amb vint-i-vuit anys. Però ja la cantava abans, em sembla. Buh.)

“Sóc el jo que tu veus tan tranquil, que s’agita per dins”.

¿I la revenja de les altres “parts”?… Afortunadament, en aquests casos, la revenja dels altres trossets del jo són poemes, són fulls de dietari. O són cançons.

Una respiració. I continuem…

2

“Sóc algú” és una cançó que noto (“sensació freda que em deixondeix”), una cançó nua i púdica alhora. Gràcies a la gent del Canal 33, aquest vídeo ens permet veure-la amb el so, pensat, construït, del grup de Clara Andrés.

Trobareu, això sí, mostres més evidents del talent musical (compositiu, interpretatiu) d’Andrés per poc que les busqueu. Per exemple, als jocs d’harmònics i de canvis interns d’una cançó com “Perfils”, que va documentar la gent delicada de The Camera Album (i que no deixa de ser, en certs aspectes, una extensió temàtica de “Sóc algú”). Sí, d’acord, però el talent no és, necessàriament, l’exhibició dels recursos disponibles. És, més sovint, trobar la mesura justa. Senzillesa, proporcionalitat, matèries primeres.

Musicalment, Andrés traça a “Sóc algú” de fet (diria) gairebé una frase melòdica única; una mena d’estrofa amb contraestrofes incorporades, potser. És una opció aparentment simple, però que creix de la mà d’un arranjament que arrossega una confessió, i que descavalca la confessió del clos més íntim de la veu, per fer-ne gairebé (el “gairebé” em sembla important) un himne.

La conclusió de Sòria, recordem-la, era: “I faig patir.” I la pregunta terrible que es feia, recordem-la ara, i sense parèntesis dissimuladors de ferocitat, era: “¿però pot estimar-se’m?”

“Sóc algú”, aposto, no és una confessió. Ni un himne. (Encara que, musicalment, jugui a ser-ho a moments: i això és un encert! Talent, sí.) “Sóc algú” és una cançó de despullament honest, però, diguem-ho clar, sobretot una petició de pietat, d’acceptació pietosa.

Pareu bé l’orella: hi ha un “tu”. És una cançó per a algú: “Sóc algú que es presenta amb aquesta carcassa que veus,/
amb uns ulls i amb un nas i una boca que parla de tu.” Però que “mai et dirà la veritat”.

¿Pot ser que sigui un jo parlant a un tu fals, que sigui tan sols un reflex al mirall?… Podria ben ser. Però no canvia gaire el tema: la traïció. Trair-te a tu mateix o trair qui més t’estima (t’estimes)… El resultat és la mateixa devastació.

“Sóc algú” pot ser una disculpa (preventiva o no; coqueteria prèvia o remordiment posterior). O pot ser una reivindicació de límits; d’un poder interpersonal negociat. Tant li fa, al capdavall.

Cap honestedat –ni cap altra intel·ligència, ni tan sols el sentit de l’humor– no evitarà la revenja.
 De les altres parts del jo. És “l’escissió humana”, diu Sòria. Ai.

3

Tenim un problema, sí. I necessitem solucions!…, vaja, necessitem pensar que hi ha alguna mena de solució, també, per als problemes irresolubles.

Cal, és clar, escoltar els mestres. ¿Com obtenir una mica de llum? Diu el mestre: oferint a l’altre “la intel·ligència dels electricistes”. Bonic.

Oferir un poc de llum, sí, i confiar que l’altre (un altre real, o l’especular) acceptarà viure amb la “sensualitat de les vides desesperades”, i viatjar amb “una maleta de perplexitat”.

Acompanyo cada cançó, sempre, en cada entrada d’aquest blog, amb una altra cançó. Us ho demano de cor: aquesta altra cançó, no us la perdéssiu.

4

A Gandia, una senyora amable (i encuriosida) m’endevina: “Catalanet.” I m’adverteix: “Fa una amargura de fred.” Sí, fa un vent gelat. Fred (“sensació freda que em deixondeix”). A Oliva, l’aire sembla temperar-se; s’hi troba recer. Als carrers del raval i la vila, enturonats, entramats amb giragonses d’enturonament, t’hi sents a un laberint amable, que encurioseix. Perquè els carrers tenen la coqueteria urbanística de no ensenyar-te com acaben. Cal anar-hi. Pujar.

Des del castell de Santa Anna, veus on ets. El mar, la plana, les serres. Més fred; el de l’altura. Hi cullo un brot de romer florit.

A falta d’una arquitectura notable, la part vella d’Oliva té la vellesa de la continuïtat. Res no hi destaca especialment, malgrat les singularitats: com placetes que són escales, o voreres que són passos elevats. Res no hi destaca especialment, però em criden l’atenció les portes, algunes portes, de fusta envernissada, amb la veta vista, de dissenys senzills però ben equilibrats, proporcionats, de feina de bons fusters.

Senzillesa, proporcionalitat, fusta vista. Hi ha una mena d’orgull acollidor en aquestes portes dignes; una aspiració. Portes de casa, en una població que, històricament, s’ha fet fabricant sucre i seda.

“Sóc algú que es presenta amb aquesta carcassa que veus”. Cal veure-hi, sí, endins.