“Són coses que són de mi…”
L’any 2013, Les Sueques van fer córrer, després d’un ep-maqueta, el seu primer lp, que es titula Cremeu les perles. (En podeu llegir una ressenya com toca: aquí.) Conté dotze pistes, entre versions –jocs de miralls— i peces originals, d’un so brut deliberat, i fill també de les limitacions de la banda. Sí, limitacions; i què.
El disc aplega unes quantes cançons de vulnerabilitat exposada. Un “Robot” que “endevina totes les pors”, o uns “Ganivets i forquilles” que algú es vol clavar al coll per “oblidar-me de tot el nostre amor”. Etcètera.
Vulnerabilitat exposada, dic. Sí. Però preservada per una actitud autodefensiva i desafiant alhora, per exemple a “Ningú”: “Jo no sóc ningú… Qui ets tu? […] Tu ets ningú.”
Les Sueques es defineixen així al seu facebook: “Som 3 dones i un home. Dadaistes. Ens agrada el punk net. No ens agraden les guitarres barroques d’AOR.” (Podeu pescar el disc al seu bandcamp abans d’anar-lo a comprar, i comprovar-ho.)
Es poden, segur, enfilar molts tòpics de premsa musical a l’entorn d’aquest grup. Però m’és bastant igual. No em sembla una banda especialment original, ni especialment trencadora, ni especialment res. Ni sé si són emergents, o trendies. I m’és ben igual (quina mandra, tota aquesta litúrgia dels descobriments…). L’important per mi: m’encurioseixen.
Els escolto. I els noto. Es fan notar, penso. I em sembla que l’element clau és (torno a la vulnerabilitat exposada) una certa franquesa primària. I quan dic “primària”, no vull dir “simple”. Vull dir, una certa narrativa de la vida lligada a una retòrica del cos a cos: en certa manera, una voluntat d’encarar problemes difícils, despullar-los d’aditaments i reduir-los a l’os (o l’espina rosegada). Són, doncs, cançons de relat sintètic de friccions directes. Amb una menor o major complicitat entre el jo i l’altre que entren en fricció; amb una menor o major ficció en el dibuix de cada fricció, i de cada “altre”, en cada cançó.
Vull dir, totes són cançons sintètiques: resums essencialitzats de les peripècies que retraten, fins al punt que la peripècia s’hi esquematitza i s’hi esvaeix, i deixen que ens hi punxi només l’espina (rosegada prèviament) que la sosté; l’aprenentatge fet, d’alguna manera.
Una comprensió convertible, quan cal (per exemple, en la lletra –traducció molt lliure de l’original– de “Ramon”), en rèplica incontestable: sí, són aquelles rèpliques que costen tant de dir en el moment oportú, davant de l’idiota de torn, però que quan repassem mentalment les confrontacions passades, apareixen quan cal i amb l’efecte implacable. (Que bé discutim quan parlem sols!).
Cançons d’autodefensa. Dels altres. I d’autoprotecció: contra la tendència a autocomplicar-se potser. (Un guany: la claredat, i l’enfocament vital. Un perill: el narcissisme autista. Equilibri dificil. Solidesa i tendresa: ¿què ens fa forts, què ens fa valents? ¿Compartir i decebre’s, o aïllar-se i fer-se estrany?) Franquesa primària. Saber-se vulnerables (no us perdeu els planys), malgrat tota l’aspror (no us perdeu el final).
“Si jo trec un llapis, tu em llepes la mà/ i a un indret així tothom hi vol anar”…
Dadaistes, diuen. Da da, sí sí. “Lorsqu’on en fait une tendance artistique, cela revient à vouloir supprimer les complications.” Al respondre’s preguntes, per exemple: “Comment en finir avec tout ce qui est journalisticaille, anguille, tout ce qui est gentil et propret, borné, vermoulu de morale, européanisé, énervé ? En disant Dada. Dada c’est l’âme du monde, Dada c’est le grand truc”. O a l’afirmar-se: “Je revendique mes propres bêtises, mon propre rythme et des voyelles et des consonnes qui vont avec, qui y correspondent, qui soient les miens. […] Il ne faut pas laisser venir trop de mots. Un vers c’est l’occasion de se défaire de toute la saleté.” (Són cites del manifest DaDa d’Hugo Ball, l’any 1916, d’un catorze de juliol en plena guerra mundial. ¿Quina és la guerra mundial ara?)
Dic “so brut”, i diuen “punk net”. Dic “vulnerabilitat”, i diuen: “DaDa”. ¿Suprimim les complicacions?
Au: “Són coses que són de mi…”
Vol de llavors 