1
Vet aquí. Tants esforços destinats a poder o no poder. I el problema era (és) voler. Gosar voler. Saber voler.
2
Aleksandr Blok va dictar, el 1921, una conferència sobre Puixkin, titulada “Sobre la missió del poeta”. En traducció d’Ivan Garcia, Blok deia: “No discutirem avui, dia dedicat a la memòria de Puixkin, si el poeta separà correctament o no la llibertat que nosaltres anomenem personal, de la llibertat que anomenem política. Sabem que exigia una llibertat ‘diferent’, ‘secreta’. En el nostre llenguatge, en diem ‘personal’”.
I Blok afegeix: “Aquesta secreta llibertat, aquest voler –paraula que després, de tots els poetes, Fet serà qui repetirà amb més força (‘El voler foll del cantor!’)–, no és només la llibertat personal, és una cosa més gran”. I conclou: “Puixkin morí. […] El matà la manca d’aire. Amb ell morí la seva cultura. […] Repòs i llibertat. Són imprescindibles per al poeta per alliberar l’harmonia. Però també hom pot veure’s privat de repòs i llibertat. No del repòs físic, sinó del creatiu. No de la llibertat infantil, no de la llibertat dels liberals, sinó de la llibertat artística, de la llibertat secreta. I el poeta mor, perquè ja no té aire per respirar. La vida ha perdut el sentit. […] Nosaltres morim, però l’art resta. Els seus fins últims ens són desconeguts i no els podem capir. L’art és hipostàtic i indivisible.”
Hipostàtic vol dir substancial, personal.
3
En una arenga política (contra l’oligarquia espanyola) i comercial (per vendre un llibre), el Gran Wyoming concloïa la seva intervenció amb una cita d’Ovidi Montllor: “Tot comença en un mateix.”
És l’últim vers de la cançó “Perquè vull”. Una lletra escrita per Montllor, amb música de Yosu Belmonte. I que va aparèixer al disc, memorable, Un entre tants… (1972), al costat d’incisius monòlegs cantats com “Sí, Senyor”, de magnífiques frivolitats quasizappianes com “De l’espai no te’n refies mai” o “Cançoneta Juganera 2”, de faules folkichansonnières com “La fera ferotge” (a mig camí de “Le gorille” i “Puff, The Magic Dragon”) o la “Cançó de les balances”. Un disc memorable, enregistrat amb la complicitat d’alguns dels músics de jazz més notables de l’època i del país.
I, entre aquestes perles en forma de cançó, “Perquè vull” recull l’estela de Brassens (amb traces inconfusibles com els ecos de cançons com aquesta altra), i hi afegeix l’energia teatral, i l’habilitat de l’Ovidi storyteller, i el lirisme d’una primera persona autobiogràfica (ficció o no; això és irrellevant per a l’autonarració), i l’explosió de relats que van des de la cançó d’amor fins a la proclama àcrata en pro de la llibertat individual, i des de l’esgarrapada social molesta fins a la metanarrativitat (m’hi arrisco, sí) fenomenològica. Moltes capes per a una cançó que no caduca, que persisteix i que creix: perquè funciona sola, una cançó hipostàtica, irreduïble. Una cançó bona.
Musicalment, és com una mescla inèdita d’aires argentins de quasi tango, amb ressons rítmics de free jazz, amb contundència de lletania rock, i amb una ferocitat dramàtica de cabaret alemany d’entreguerres. Per exemple. (Tot això, al disc. En aquest youtube d’origen televisiu, s’hi sostenen alguns dels trets d’estil originals, en proporcions diverses: en part atenuades, en part augmentades. I, en general, amb una energia més madura, més reposada, més explicada que vindicada, més tendra, amb més desengany acumulat. A la veu. Més saviesa.)
4
Vicent Andrés Estellés ho deia així: “Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants/ que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,/ silenciosament, quasi sense plorar.”
Ovidi Montllor no va ser (sense deixar de ser) un entre tants. Perquè va voler.
5
Voler voler.
Vol de llavors 