Àtic (Pere Janer)

“Deixa de fingir que eres mentida”.

Vaig aprendre, fa temps, que la renovació total de les cèl·lules del nostre és un procés que s’allarga almenys un any.

No he volgut saber fins a quin punt és veritat o no. Perquè em sembla una idea preciosa, i perquè quan m’ha fet falta, aquesta ha sigut una idea útil, consoladora, explicadora de coses sense explicació. M’ha servit saber que fa falta temps perquè deixi d’haver-hi en tu, físicament, matèricament, restes de la persona que eres quan la cosa (es diu així, “la cosa”) es va acabar.

Dic això per aquesta cançó, i ho dic també pel cos suspès –predissenyat, podríem dir– del vídeo. (Algú m’ha suggerit que l’alè de Tron, la pel·lícula que protagonitzava Jeff Bridges, se sent a les imatges. Potser sí.)

Després del cos, encara, ve la ment. És a dir, les paraules. I en especial les paraules que apareixen, o retornen (sobretot, les insistents), per donar forma al dolor. I també les paraules que apareixen, sovint no se sap com, per transcendir el dolor. I les paraules que no. La confusió. Diu Janer: “No sé com dir-te les paraules que no trob”.

Ah, i les trampes. La negació de l’amor, per exemple. Sembla alliberadora, la negació. “Una resposta a mitges, repetida i vulgar”. I el bàlsam aparent, autocompensador, dels bons desitjos generosos: “Estic segur que tendràs sort”. O les estampes del trasbals desorientat: “No t’he vist per la finestra/ i no sé si és que t’estic esperant”.

És la retòrica del fracàs; és la bellesa de la pietat; és el perill de la paràlisi autoinfligida.

Pere Janer, que té facebook, va formar part del grup La Fosca (ell en parlava: aquí), una banda bonica. M’agrada la seva veu quan et canta a cau d’orella. I cada cop m’agrada més la producció musical, gairebé mecànica (low tech, diríem), que li ha fet Jaume Manresa, el teclista-thereminista dels extints Antònia Font, en aquest disc (Guapo, 2010).

I cada cop m’agrada més el tempo encallat d’aquesta cançó, que sembla que s’arrossega, que pesa massa, que no té manera de trobar la lleugeresa. Ni l’alleujament. (No el troba, però el canta; en canta el desig, l’esperança. Saber esperar; això. Aprendre’n. Reptar.) És un encert, penso.

En fi. Recomençar: “obrir les pistes, enlairar-se”…

PS1. Homes i supervivències sentimentals, sempre m’ha agradat aquest altre vídeo i aquesta versió masculinitzadora: ves què. “I know I’ll be alive”.

PS2. Ah, Pere Janer ha tret, fa poc, nou disc.

Anuncis