Fa una colla d’anys, la revista Nova Ciutat Vella em va demanar un article sobre cançons. El recupero aquí perquè trobo que encara diu força el que penso:
Cançons (una llum)
Un supervivent ho ha explicat: despullats de roba i dignitat, centenars d’homes i dones i nens són introduïts a l’interior d’una gran sala (una cambra de gas). Els han dit que els desinfectarien. Però, en un moment de lucidesa col·lectiva, s’adonen que són allí dins per ser exterminats. I de cop, per algun estrany ressort, aquells desposseïts ciutadans europeus decideixen fer una última cosa junts: cantar.
Les cançons contenen el secret de ser persones. En cada cançó hi ha, complet, el misteri de la humanitat: que davant de la mort (de la vida) compten les coses que ens uneixen. És molt difícil sentir-se més important, o més intel·ligent, o més per damunt d’aquella altra persona amb qui escoltes, o cantes, una mateixa cançó. Per això hi ha musicòlegs miserables que les menystenen: perquè les cançons no toleren una mirada “des de dalt”. Les cançons s’han de viure entre iguals, perquè el seu secret és el secret de la humanitat: compartir. Ser en comú.
Una cançó (com una vida) és un temps viscut “alhora”. Són paraules i música, sí, però sobretot és un cos humà fet instrument. Irrepetible i únic. I amb un poder comunicatiu incomparable, i absolutament democràtic. Pluralisme pur: una mateixa cançó, i ni dues veus iguals. No és estrany que, a les persones amb un alt concepte de si mateixes, els costi tant cantar, i els repugnin les cançons. Ni ho és, que el pitjor món de la “cultura” hagi optat per considerar-les un gènere “menor”. Sobretot, perquè la millor cançó és sovint la més senzilla; i grandesa i simplicitat, juntes, i indissolubles, fan que més d’un saberut s’hi posi nerviós. [Això sí: tampoc no cal exagerar! The Beatles no són Bach. I Pau Riba no és Carles Riba. L’alta cultura també mereix un respecte.]
El gran Morrissey m’és molt suggeridor amb un títol inoblidable: There Is A Light That Never Goes Out. I les cançons la tenen, aquesta “llum que mai no s’apaga”. Com a escriptor, no conec una experiència més emocionant que la d’asseure’s al costat d’un piano (especialment si es té, com jo, la fortuna que sigui el de l’Albert Guinovart) i escoltar, per primera vegada, com sonaran, des d’aleshores i per sempre, aquelles paraules teves: que deixen de ser teves per ser de la cançó, i de qui vulgui cantar-la. Com a traductor, tampoc res no és comparable a entrar en el cor delicat d’una joia com el My Favorite Things, de Rodgers i Hammerstein, i recompondre’l en la teva llengua, perquè hi juguin els entusiastes cantants d’El Musical Més Petit. I, com a professor, res m’ha fet tan feliç com apagar els fluorescents de l’aula, encendre el projector i poder compartir amb els estudiants la llum (sonora) d’un bon vídeo musical. Com aquell Nightswimming de R.E.M., quan l’Stipe murmura: “I’m not sure all these people understand.” [Fugiu de l’anomenada “british version”, retallada, censurada, i busqueu als videoàlbums la versió completa de Jem Cohen!]
Les cançons són una invitació a viure intensament, i donen un plaer que augmenta quan s’hi torna. Per això la peli que més m’agrada tornar a veure és The Last Waltz, de Martin Scorsese [que, servil al productor, no va entendre re!], per les cançons i per aquella llum del rostre de Levon Helm, l’ànima de The Band, quan recorda una nit en què acabava una guerra, “and all the people were singin’…” I afegeix: “na, na na na, na na…”
Esteve Miralles
Vol de llavors 