Cançons (una llum)

Fa una colla d’anys, la revista Nova Ciutat Vella em va demanar un article sobre cançons. El recupero aquí perquè trobo que encara diu força el que penso:

Cançons (una llum)

Un supervivent ho ha explicat: despullats de roba i dignitat, centenars d’homes i dones i nens són introduïts a l’interior d’una gran sala (una cambra de gas). Els han dit que els desinfectarien. Però, en un moment de lucidesa col·lectiva, s’adonen que són allí dins per ser exterminats. I de cop, per algun estrany ressort, aquells desposseïts ciutadans europeus decideixen fer una última cosa junts: cantar.

Les cançons contenen el secret de ser persones. En cada cançó hi ha, complet, el misteri de la humanitat: que davant de la mort (de la vida) compten les coses que ens uneixen. És molt difícil sentir-se més important, o més intel·ligent, o més per damunt d’aquella altra persona amb qui escoltes, o cantes, una mateixa cançó. Per això hi ha musicòlegs miserables que les menystenen: perquè les cançons no toleren una mirada “des de dalt”. Les cançons s’han de viure entre iguals, perquè el seu secret és el secret de la humanitat: compartir. Ser en comú.

Una cançó (com una vida) és un temps viscut “alhora”. Són paraules i música, sí, però sobretot és un cos humà fet instrument. Irrepetible i únic. I amb un poder comunicatiu incomparable, i absolutament democràtic. Pluralisme pur: una mateixa cançó, i ni dues veus iguals. No és estrany que, a les persones amb un alt concepte de si mateixes, els costi tant cantar, i els repugnin les cançons. Ni ho és, que el pitjor món de la “cultura” hagi optat per considerar-les un gènere “menor”. Sobretot, perquè la millor cançó és sovint la més senzilla; i grandesa i simplicitat, juntes, i indissolubles, fan que més d’un saberut s’hi posi nerviós. [Això sí: tampoc no cal exagerar! The Beatles no són Bach. I Pau Riba no és Carles Riba. L’alta cultura també mereix un respecte.]

El gran Morrissey m’és molt suggeridor amb un títol inoblidable: There Is A Light That Never Goes Out. I les cançons la tenen, aquesta “llum que mai no s’apaga”. Com a escriptor, no conec una experiència més emocionant que la d’asseure’s al costat d’un piano (especialment si es té, com jo, la fortuna que sigui el de l’Albert Guinovart) i escoltar, per primera vegada, com sonaran, des d’aleshores i per sempre, aquelles paraules teves: que deixen de ser teves per ser de la cançó, i de qui vulgui cantar-la. Com a traductor, tampoc res no és comparable a entrar en el cor delicat d’una joia com el My Favorite Things, de Rodgers i Hammerstein, i recompondre’l en la teva llengua, perquè hi juguin els entusiastes cantants d’El Musical Més Petit. I, com a professor, res m’ha fet tan feliç com apagar els fluorescents de l’aula, encendre el projector i poder compartir amb els estudiants la llum (sonora) d’un bon vídeo musical. Com aquell Nightswimming de R.E.M., quan l’Stipe murmura: “I’m not sure all these people understand.” [Fugiu de l’anomenada “british version”, retallada, censurada, i busqueu als videoàlbums la versió completa de Jem Cohen!]

Les cançons són una invitació a viure intensament, i donen un plaer que augmenta quan s’hi torna. Per això la peli que més m’agrada tornar a veure és The Last Waltz, de Martin Scorsese [que, servil al productor, no va entendre re!], per les cançons i per aquella llum del rostre de Levon Helm, l’ànima de The Band, quan recorda una nit en què acabava una guerra, “and all the people were singin’…” I afegeix: “na, na na na, na na…”

Esteve Miralles

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s