Mirant-me passar (La Tresca i la Verdesca)

Vídeo

Els Reis han passat per casa. Els camells s’han acabat l’escarola amb magrana, el formatge amb codonyat i l’aigua de les palanganes, i em temo –per la manera que semblen xarrupats– que també, ells, han buidat tota una ampolla de vi blanc (un Aptià fresquet de la nevera; macabeu mineral) i la meitat d’un whisky de xarop d’erable que em van dur del Quebec.

I vet aquí que els Reis m’han deixat aquest post com si fos escrit meu –feina feta d’escriptoret gandul, gràcies, majestats!–; escrit, ves, dins d’un sobre de colors. I al davant del sobre hi deia: “Aquesta entrada de Vol de llavors és per la Nora i la Irina, eh!… de moment, només l’entendran els seus pares, i feina que tindran, però va per elles!”

Diu així:

La Nora i la Irina –pels noms ja podeu endevinar que els pares són teatrerus– són dues chatis, rossetes, que fan (i faran) girar molts caps entre l’Eixample, Calella i Parets. Amb elles he fet coses com: barallar-nos, discutir, riure, buscar bolets, mirar les pel·lis de la Campanilla i parlar en llatí.

Segur que no me n’he sortit gaire, d’ensenyar-los coses com la Romanització. Però elles sí que han triomfat completament a l’hora de fer-me un seguidor encuriosit d’una gent, un grup musical solvent i curós, que es diuen La Tresca i la Verdesca.

Són nens de Cau, aquests músics. I ho dic amb molt de respecte. Com un mèrit. Indiscutible. S’ha fet molta conyeta sobre el xiruquerisme, però quan veus uns monitors de divuit o dinou anys, un diumenge al vespre, carretejant de retorn cap a casa una pila de canalla al tren de Puigcerdà, t’has de treure el barret. No poques coses bones d’aquest país nostre provenen, en bona part, de la feina creativa i generosa d’aquest món de voluntariat compromès.

És una pluja fina. I el resultat d’aquesta feina –al costat de moltes altres empremtes similars: a les escoles, a les editorials, a les biblioteques, a les taules d’escriptors i il·lustradors, als escenaris, als hospitals i, sovint també, a les famílies– és un dels patrimonis més sòlids de la Catalunya contemporània. O de la catalanitat, en sentit ampli, contemporània.

¿De què parlo?… D’una idea força compartida, i força sòlida, democràtica i constructiva, de què és la infància. I com se l’ha de tractar.

Sens dubte, com gairebé totes!, és una idea més intuïtiva que endreçada, i és més qüestionable que resolta. Però existeix, funciona, ofereix fruits. La generació que ara està per sota dels trenta és una mostra palpable del que dic. No sóc capaç de descriure aquesta idea de consens. Però em sento capaç d’afirmar que existeix. I que no és un patrimoni que es pugui menystenir.

Quan els ministres parlen d’espanyolitzar els infants catalans (i els illencs i valencians, no ho oblidem), parlen de tornar a la visió històrica d’Espanya que José María Pemán va llegar primer al franquisme, i després a la dreta electoral actual, i finalment també a demòcrates acrítics de centreesquerra, i a grans qüestionadors selectius com Julio Anguita, per exemple: que quan parla d’història d’Espanya es remet, sense cap pudor, al que li van ensenyar a l’escola de Magisteri en plena dictadura.

Però els ministres descatalanitzadors també parlen, encara que no sàpiguen que ho saben (i ho saben), d’una altra cosa. Parlen de tornar a implantar la Por, en majúscula, als cervells de la canalla. La Por que va fer abraçar l’autonomisme conformista (temerós) a totes les generacions nascudes abans de l’últim cop d’Estat.

Sóc vague, imprecís. M’hi hauria d’esforçar més. Però el procés sobiranista no és, com diuen i repeteixen sense proves de cap mena, el resultat d’un procés de propaganda. És un resultat possible (hi ha altres factors, ja ho sabem), això sí, d’haver tret la Por del cap dels nous votants del mapa electoral català.

Torno enrere, que potser m’he desviat…

Aquesta idea de consens sobre la infància (una idea d’idees) és un èxit a mitges, certament. La realitat burocratitzada n’és una limitació ferotge. I més, en uns centres educatius que han de dedicar la seva millor energia a complir els requisits dels Inspectors (que han de dedicar la seva millor energia a complir… etcètera), en lloc de dedicar-la a dialogar amb els batecs del seu entorn social.

Però les limitacions generen propostes; necessitat de dir. Aquest és un món actiu. Com ho demostra un llibre lluminós, aparegut no fa gaire, que es titula Ser a l’escola: Una pedagogia per descobrir la interioritat (Pagès, 2013).

En un moment, els autors hi diuen: “El nostre món està abocat a l’experiència quantitativa: suma, de vegades de manera poc significativa, vivències que acumula sense a penes digerir. La interioritat queda relegada o anestesiada. El dol, la frustració, la tristesa esdevenen sovint problemes mèdics a més (o en comptes de) situacions de vida. En canvi, la consciència i el treball de la interioritat són d’ordre qualitatiu. No és la quantitat sinó la qualitat de les vivències el que enriqueix el nostre món interior. […] La interioritat té a veure amb l’aprenentatge i amb les condicions perquè es produeixi, amb el desenvolupament integral de la persona, amb l’exercici de la llibertat.” (p. 34-35)

(Aquesta generació que ha perdut la Por al retorn de la dictadura, és cert, no s’ha escapat d’altres tabús: com la por als sentiments. O la dificultat de tenir la valentia o un llenguatge per viure’ls. En aquest sentit, és emblemàtic, per mi, el que Maria Martínez Vendrell, una pionera en moltes coses, va fer amb aquella meravella de llibre que es es deia i es diu Jo les volia!)

Dit tot això, suposo que ja s’entén una mica per què parlo de “Mirant-me passar” (4, 2010). Almenys si hi penso, penso que té a veure força amb tot això, amb treure l’entreteniment infantil del clos asfixiant dels estats d’ànim (excitat/relaxat, divertit/avorrit) per deixar-hi entrar els sentiments… Però també en parlo perquè, a un nivell més primari, és una cançó que noto: perquè noto que porta mesos venint-me al cap –i als llavis, taral·lejada– cada vegada que la necessito. (S’enganxa, vaja.) I hi ha també aquest vídeo bonic, és clar.

Hi ha vida, sí, en l’entreteniment infantil, sí, hosti, i tant que sí, més enllà de la hiperestimulació neotelevisiva. O de l’infantilisme tronat de cantarelles i sobreaguts. O del màrqueting editorial de ratolins i ratolines. (O del puritanisme judicialitzador que avui en dia segurament censuraria, per perversa, una tonada com aquesta altra, que ja té cinquanta anys. Glups.) Hi ha música, cançons boniques.

Coses ben fetes, sí, n’hi ha.

(“I no toco de peus a terra…”)

Nota dels Reis: “Esteve, ha quedat un post desgavellat, sí. Esperem que t’agradi. Hem mirat de mantenir el teu estil habitual… Bon 2014!”

Anuncis

El pop ha mort (Raydibaum)

Vídeo

Que bo, aquest vers: “Tots fem cares d’innocents.” Ningú no la vol, la culpa. Almenys d’entrada. Després hi ha qui alça el dit: “Em sembla que he sigut jo”. Bé.

Excurs personal, disculpeu-me: Sí, i també hi ha els altres, els miserables (que el món n’és ple), que cada vegada que tenen un cadàver als peus i una pistola fumejant a la mà, exclamen contra teu: “¿De quin cadàver em parles!”. (Grrr.)

Tornem a aquest vídeo. Què me n’agrada:

1. La finesa de la gent de “Concerts privats”. (Uh. Gràcies, un cop més.)

2. La qualitat d’incisió i de complicitat de la veu de Valen Nieto. (Mm.)

3. La lliçó de guitarra, ben visible, de Pep Rius (aka Abdominable Gallina Nauseabunda, per si no ho sabíeu). La lliçó: què val la pena fer, i quan. Sobretot: com. I per què. (Oh.)

4. La felicitat de poder veure una banda ser una banda. Tocar com una banda. Escoltar-se com una banda! Tocar junts. (Psííí.)

5. La curiositat que desperta l’aparició de cada vers, de cada heptasíl·lab. (Un vers tan gastat, i tan preparat per ser el que se’n sàpiga fer amb talent! I amb variació mètrica després, sí, d’acord.) Vull dir: “El pop ha mort” em sembla una cançó-tetris. Vull dir: els versos cauen des de dalt, imprevisibles, i van encaixant en la música, i cada cop l’encaix és més acrobàtic, més difícil, més absorbent, perquè el tauler s’omple, i s’omple més, i tot, tot, va pujant, amunt, cada cop més amunt. No et pots distreure, avança implacable, demana que hi juguis. Amb el cap també. (Uops.)

6. Teclats confiats i perillosos de Ramon Beltran: ara encoixinen l’ascensió, ara l’empenten més amunt. Baix mesmeritzant i inquiet de Daniel Foz: que ens diu que sí, que “El pop ha mort” és una cançó de tempo mig, etc., sí, d’acord, però (eh, ei) tampoc no tant, no del tot, ni de conya, no fotem. Ritmes percutits, de Ricard Monné, en el mateix sentit: la de mal (vull dir, la de coses bones) que poden arribar a fer unes escombretes no deixant que una veu es relaxi, sembli que controla, que una guitarra morosa no s’encanti, no, tensió i aguts esqueixats, pressió (i amb aire brasiler?).

7. La contundència de l’arquitectura de la cançó. Simple i atípica, efectiva. (Al contrari del que sol passa a can Raydibaum, sense repetir res tres vegades, ni amb interludi instrumental, etc. Umm.) Per mi: estrofa-contraestrofa, estrofa-contraestrofa… i tornada!, i final (de cop, ja està: ni xim ni pum). Que bo. I sí, una tornada hàbil, amb una repetició des de dins. I sí, aquesta sensació que la contraestrofa (amb el millor vers del poema: “Tots fem cares d’innocents”, sí) serà un pont que ens durà a una altra banda. I no. El primer cop no: ens torna a l’estrofa. Brillant. (Ens ho va ensenyar Jakobson, i Gabriel Ferrater ho explicava molt bé: decepció d’expectatives, d’això en surten les emocions poètiques. D’esperar i no; que és sí, i millor.)

8. Les cançons sobre cançons. Sobre cançons i mort, metafòrica o no tant. La mort de la cançó, o del gènere, o de qui s’hi ha embolicat. (Des d’aquella magnífica “El noi i la cançó”, d’aquell disc magnífic que és Chichonera’s Cat, de 1975, d’Ia&Batiste, per exemple.) ¿Pop i dol, barregen bé? Debat possible: per exemple, a partir d’aquí.

9.  L’inici de la lletra, diu: “Eh…” (O: “Ei…”) Me n’agrada, això, dic.

10. La força! D’aquesta remaleïda cançó. Tocada amb força, i amb calça curta, i cantada a l’aire: ajustant heptasíl·labs que no ho eren, ajustant pronoms, afegint plurals, deixant encaixar. O enregistrada amb força, amb filtres i històries diverses, en un disc madur com va ser el Manual de Gènere Catastròfic (2008): i recollida en un vídeo musical molt ben resolt. (No us el perdeu, hosti: aquest.)

“Ens hem fet grans”, diuen els Raydibaum. Sí, això, dic jo.

(PS: I ara, s’ha xivat el mestre Bou, treuen disc nou. A l’aguait, doncs. Mans encreuades i dits polzes girant… A punt per anar a Disco 100: Escorial, 33. Zm-zm.)

Flors i violes (Xavier Baró)

Vídeo

Barcelona, quan hi venia de petit, semblava una ciutat domèstica, una mica rural. Anàvem a comprar sabates a Can Segarra, o a Can Cadira. I el cine el feien a llocs que es deien Can Pistoles. Bé, Barcelona semblava un lloc assequible quan hi anàvem acompanyats.

(Una de les meves descobertes fascinants va ser saber que existia el Poble Espanyol. D’aquesta manera, i per una lògica implacable, vaig entendre finalment que el Barça era l’equip de Barcelona, i l’Espanyol, és clar!…, el del Poble Espanyol. Bé… Tot encaixava; només calia saber que, dins de la ciutat, sí, hi havia un poble.)

D’adolescent, les meves primeres escapades en solitari a la ciutat (vaja, acompanyat d’un bon amic) van tenir una ruta simple. Tren fins a plaça Espanya. Metro fins a plaça Catalunya. I a peu, Rambla avall, fins al carrer del Carme. A Barcelona, i això era també fascinant, hi havia botigues en pisos elevats: com ara l’estremidora Casa Parramón. Era un paradís, ple del que són fets els paradisos: d’instruments musicals, en vitrines, nous de trinca.

Barcelona era aquell lloc on passaven les coses que ens faltaven per saber. Nosaltres hi posàvem la mirada, i la perspectiva. De nens de vila menuda; de rieres, vinyes i canyars.

Barcelona era una porta connectada al món. L’objectiu d’aquelles escapades era, finalment, el compliment d’un neguit perseguit, d’un futur nou i bonic… És a dir: una guitarra acústica.

No volia una guitarra. Volia una guitarra acústica. (Com si les altres que teníem no ho fossin!)

Tenia pardals al cap; no cal dir-ho. A aquella edat ja havia pogut veure The Last Waltz. I potser algú de per aquí que ja no tocava assegut, o posant el peu damunt d’una cadira. O potser sí: però era gent que tocava guitarres acústiques (Ramon Muntaner, el grup Coses, els Potestri, els primers Melodrama…).

I aquells pardals mentals refilaven coses que calia tocar amb una guitarra acústica.

Hi havia un espai entre el rock (que llavons em semblava mecànic) i la cançó (que llivòrens ja se’m feia massa severa). Entre la guitarra elèctrica i la clàssica. Era un espai de modernitat sense frivolitat, o de missatges sentits sense altisonància. (I sí, també era un espai d’autocolonització folk-rock, però també de reinvenció de paraules pròpies.)

“Flors i violes” (Flors de joglaria, 2006), al meu cap d’ara, quan la sento i la noto, conté els ecos d’aquells moixons mentals.

I em fa sentir la sensació que sí, que Xavier Baró se n’ha sortit. Ha sabut fer cançons sense estridències, sense crits, agradables de sentir, però aspres, sense concessions.

Aquesta cançó, per mi, és una lliçó. Un èxit feliç. Aire lleuger (folkie, sí), però amb pes poètic. Vull dir, encaixos musicals per a coses (importants, necessàries) que mai no encaixen: o que encaixen, tan sols, gràcies a les confusions.

Reconec que, mètricament, me n’atrapa la bellesa equilibrada dels octosíl·labs, amb els accents ben col·locats (gairebé tots) a la quarta. I reconec que, narrativament, me’n captiva la determinació dels jocs de rimes de la sèrie incansable d’apariats; especialment, perquè són rimes cansades, sense esforç ni filigrana, però suficients. Sense lluïment però amb lluïssor. Amb llumeta, sí, que sorgeix de la boira.

“Presons, tavernes, laberints”… Aquest vers, per exemple. És un exemple d’on és l’esforç: no en la recerca de companys de rima sorprenents, sinó en l’encert lèxic (i visual, imaginable) de les frases. Paraules triades per fer-s’hi naturals i, alhora, tenir-hi presència. Per fer-s’hi paisatge endreçat i alhora, de tant en tant, troballa il·luminadora. Versos de tempteig, imprecisos i amb propòsit; sentit suggerit, dibuixat a mà alçada, però reconeixible, inevitable.

“Mentre la vida se te’n va”… L’acceptació de l’atzar. De la necessitat de continuar avançant. De la convicció de no deixar de fer el que té sentit, malgrat la petitesa dels gestos, d’anar escampant: “Flors i violes”. (Propòsit. Propòsit. Propòsit.)

“Fràgils, reals”… Sí: és una cançó d’equilibri desitjat, etèria i penetrant, “com un perfum”, per desafiar tant l’atzar com “l’ordre on som encadenats”.

Una cançó perenne, i un cantant amb edat a la veu. Perquè, hòstia santa!, reconeguem-ho, l’edat trenca les veus, però l’edat (a la veu també) és un grau. Per exemple, jo què sé, aquesta veu.

En fi… Que els daus i els vents ens reparteixin sort. I equilibri. I que, tot amb tot, ens puguem veure dansar. (Buh: “No trepitgeu.”)

Màgic (Joan Colomo)

Vídeo

“La la la, la la, la la”… ¿El sarcasme és l’arma dels cínics, o la dels moralistes?

“És meravellós/ que ens menteixin així”… ¿El moralisme és el refugi de formigó dels adolescents (que no volen deixar de ser-ne), o és la trinxera cavada amb pala dels adults (que exigeixen el dret de poder-ne ser)?

“En els diaris i la tdt”… ¿La trinxera és la individuació autocomplaent (la felicitat onanista), o és la cançó compartida des d’una consciència paradoxal?

“Creuant voreres/ pujant al tren”… ¿La consciència de la realitat força el deliri, o el deliri (el desencaix) és l’estratègia més subtil de desemmascarament, de retirada dels vels que oculten la realitat?

“Jo no vull pas la veritat”… ¿Desemmascarar és una retòrica il·lusa i arrogant, o és l’esforç incansable que requereix l’honestedat?

“És màgic”… ¿L’honestedat és un autoengany de vanitosos, o és l’acceptació moral i combativa (amb el compromís de no rendir-se) de la fragilitat inevitable de quan ets una personeta i prou?

“La la la, la la, la la”… (Visca Joan Colomo. Gràcies, per aquest moment i tants d’altres, també a Ràdio Arenys. I un record per un tocayo del cantant montsenyenc, que afirmava: “Yo necesito algo bonito en lo que creer.” O també: “Sobre tu tumba habrá más hierba que amigos.”)

Si vols (Pleasant Dreams)

Vídeo

Porto mesos tornant a aquest vídeo, tornant a aquesta cançó. I porto dies sorprès pel que la cançó fa voler dir, més enllà del primer caire, a uns versos com aquests: “Si vols, podem ser/ com l’arena que s’apega a la pell.” Dos versos que basteixen, ells tots sols, una tornada: això sí, després d’una estrofa única.

Noto aquesta cançó. Però tinc poc a dir-ne.

Em captiva aquest racó de Borriana on l’han enregistrada. Em satisfà el pla seqüència discret. I em conforta la nuesa del so. (I em fa una certa gràcia el contrast, malgrat tot plaent, entre l’actitud cool dels músics i l’entorn horacià. M’encurioseixen aquests Pleasant Dreams.)

Em sembla que la cançó parla de la dificultat d’acabar. De la dificultat, tal vegada, de saber què ve després del final; de saber com es continua. Vull dir, de com es pot construir un final bonic; esfilagarsat potser, però pietós. O pietós, justament, perquè evitarà esfilagarsar-se. Potser sí. (I també: de la dificultat d’acabar, com a parella, davant de tots els altres, de tots aquells que no van ser “nosaltres”, però que ens feien, per separació i contrast, ser un “nosaltres”. Els amors moren davant dels altres, i dissolen aquesta frontera.) O potser parla de tot el contrari, de reafirmar…

“Si vols” és una cançó que diu el que pensa i després, instrumentalment, deixa temps per pensar. De fet, sobretot, temps per sentir.

Sí, això: és el que volia dir-ne, d’aquesta cançó… Que et dóna un temps, alliberat, només per sentir. (“Si vols…”) Un temps naïf. És a dir, difícil. En silenci. Acompanyador.

Està bé.

(PS: Tot i que tampoc no tinc res en contra de les cançons de desamor que no et deixen pensar sol!, i que et fan sentir arrossegat per un desassossec en primera persona, com aquesta altra, una cançó abrandada del cantant català de més èxit popular del segle XXI, almenys fins ara.)

Que tramposa és la vida (Joan Isaac)

Vídeo

Poca-soltades. Vull dir: teories estranyes, recreatives. Trampes.

És el que faré en aquesta entrada. Teoritzar tramposament. Des de la poca-soltada, sí.

(I l’admiració.)

Teoria poca-solta núm. 1

La música popular catalana (la cançó popular contemporània, vull dir) ha tendit a generar clons. O potser reencarnacions. Amb una peculiaritat: les noves aparicions rarament coneixen ni (es) reconeixen (en) el seu antecedent. Són rebrots espontanis. Deu voler dir: que hi ha pulsions latents que instrumenten els artistes per reaparèixer. (I que hi ha discontinuïtat, desconeixement: que, encara, no som una cultura possible sense esforços de connexió.)

A mi, em sembla evident que, entre Anna Roig i Guillermina Motta (la part “francesa” de la seva producció, és clar), hi ha un fil connector invisible però innegable. L’una és una càndida que coqueteja, i l’altra, una seductora que candidejava amb malícia. Sí, d’acord. Però totes dues han anat a parar al “Fes-me mal, Johnny” (bé, la millor versió fins ara, pel meu gust, ha sigut la d’Oriol Genís recargolant-se per terra, mentre Xavier Albertí mantenia la compostura al piano). En aquest cas –el de Motta/Roig,  vull dir–, sí, la connexió és estilística, sobretot. Però hi ha casos com el del Joan Daussà, en què l’estil musical és un altre, però en què l’actitud sentimentosa i de condescendència emocional (de paternalisme sensibler) marca la proposta: una actitud que ja va conèixer moments de glòria comercial amb els discos de Santi Vendrell. O, per posar un últim exemple, és divertit (i, en part, refrescant) veure com Els Catarres ressusciten (eh, i l’actualitzen a fons, sí) a “Me’n vaig al camp” la mateixa mitologia social que Els Esquirols dibuixaven, dècades abans, a “Rústic camp” (“rusticam-rusticum, societat de consum”). Etcètera.

Però: hi ha gent com Joan Isaac. Que no és clonable, penso. Només Joan Isaac pot ser Joan Isaac. És massa coses fràgils (no copiables) alhora. És singular.

(Ara celebra al facebook, i amb un llibre, quaranta anys de carrera!)

Teoria poca-solta núm. 2

És una desbarrada, la segona teoria: en diria (amb perdó) la paradoxa Joan Isaac.

D’una banda: Joan Isaac és un autor de cançons més que notable. Potser irregular (subteoria: quan vol “explicar-se”, es fa massa explicatiu, però quan és líric té punch, i quan rondina, té lirisme: és singular, insisteixo, fràgil, temptatiu; m’agrada, sí). Sigui com sigui, un disc amb les quinze o vint millors cançons que ha escrit tindrà sempre un nivell altíssim. Molt alt.

D’altra banda: Isaac és un cantant de veu preciosa, un intèrpret delicat i expressiu, que empaita el matís constantment, obsessivament. Per això, diria, es recargola quan canta. Vol vida a la veu, aventuro, i la vida… és tramposa.

I ara ve la “paradoxa” de Joan Isaac… Les cançons d’Isaac sovint creixen, i es fan millors, quan les canta algú altre. I alhora Isaac és un intèrpret molt millor quan canta cançons d’algú altre.

És una percepció meva, és clar. Puc equivocar-me. Tret del cas d’“A Margarida” (que ningú no cantarà mai com ell!), quan sents el Moncho cantant aquella bellíssima cançó que es diu “On és la gent?”, la cançó creix. És un exemple. Vull dir: les cançons d’Isaac creixen, amb naturalitat, quan algú les canta anant-los a la contra: els himnes com boleros, o els planys com relats freds. Isaac, quan les canta, els va massa a favor. (Mazoni no és una gran veu, però quan enfila aquest “Que tramposa és la vida”, tota la cançó, de dalt a baix, continua sent vegetal i flonja –és una metàfora possible–, però alhora es fa mineral i cantelluda. Alhora. Creix.)

En canvi, quan Isaac canta Aute, o Serrat, o Silvio Rodríguez, o Vecchioni…, maleït sia!, la seva veu creix en l’intent de domenyar unes melodies que no deixen que es confiï a les seves inflexions segures. Isaac emociona, sempre, quan canta: i més, sento, quan canta versions. (Ho podeu comprovar amb el Joies robades, per exemple, del 2002.)

Teoria poca-solta núm. 3

Els lapsus són bons. Ben sovint.

“Que tramposa és la vida” prové del disc La vida al sol (2008). En la versió original, l’últim vers es transforma (Isaac és un vitalista trist, però sobretot un vitalista) i afirma: “Que preciosa que és”.

En aquesta versió compartida amb Mazoni, Isaac no fa el canvi; se n’oblida, potser. I el “Que tramposa que és” final, malgrat ser una idea repetida, rebla igualment el clau. I suma igual, i manté tantes capes de sentit com hi vulguis deixar caure. La cançó i la veu, de fet, ja han fet la feina.

Pel que fa a la vida, embolicant-s’hi, Isaac diu una veritat que comparteixo: “quan em sento més savi,/ i més vell, menys l’entenc”. En el cas d’ell, i les últimes cançons ho demostren, és una veritat tan incontestable… com falsa.

Joan Isaac s’ha fet savi, i més amb els anys, perquè ha sabut (i ens ho ha sabut explicar) que les coses importants no s’entenen: es viuen. Isaac tendeix a ser contradictori; sovint imprecís. Però perquè ha entès. Per això és tan bo.

Teoria poca-solta núm. 4

Que quedi clar què penso. Quan Isaac canta cançons d’altri creix. Quan altres el canten a ell, les cançons creixen. Però: quan Joan Isaac canta Joan Isaac és molt bo. I ho és a un nivell que pocs igualen; que ningú no s’equivoqui. El que en penso és això.

I que quedi clar: l’important és que noto aquesta cançó de Joan Isaac, i tot el que “teoritzo” al post (al marge de la cançó) és una poca-soltada de dalt a baix.

I perquè no en quedi cap dubte, acabarem aquesta entrada amb la cançó (la poca-soltada cantada) que més em fa riure últimament: aquesta. Una altra versió, com un revers, de les trampes (i les autotrampes!) de la vida…

Sí, ben dit: “Amarga travessa”. I sí, ben vist: “Dolcíssim presagi, immens horitzó”.

Farrera (Bikimel)

Vídeo

La por (paralitzant) de quedar dissolt. I alhora un desig intens, potser un desig de refugi (o de preparació per al combat): el desig de dissoldre’s.

És la força de les contradiccions ineludibles.

Comencem.

1

Un dia d’agost arribes a un acollidor (i estimulant) Centre d’Art i Natura d’una localitat pirinenca, i just aquell dia d’agost s’hi presenta un documental sobre una cantant. I la cantant, present a la sala d’actes, és qui prem el play a l’ordinador connectat al projector i és qui, a les imatges, s’hi explica.

Veiem el documental dues vegades. I en trec dues conclusions ràpides, i per tant maleducades. La primera és que aquesta cantant respecta, molt profundament, la seva veu. La segona és que té un bon mirall (o un bon analista, o el que sigui), o que ha trobat la manera d’entendre bé què li fa (o què pensa que li fa) la vida difícil.

Ho diu, sí, però sobretot es fa present, quan canta, aquesta (la seva) necessitat de cantar per fer-se present. Per fer-se visible. Per existir amb els altres sense deixar de ser qui és.

Sense dissoldre’s (sense desaparèixer), però sense deixar de dissoldre’s: sense deixar de ser part de.

Al documental, amb l’àudio d’un dels recitats del seu últim disc, la cantant afirma: “Sóc tan lliure, tinc tantes opcions, que a vegades no sé cap on tirar”. És una frase tèrbola; vull dir, magnífica.

La llibertat és una conquesta. El documental en parla també: de la decisió de ser cantant. La decisió de fer, com diu la mare de l’artista, que cantar sigui la primera dedicació. (La filla es recargola, al vídeo, i es cabdella mentre escolta sa mare com qui recull un eco imprevist.)

És una opció per la llibertat íntima: per deixar existir la primera persona. Per cantar (i exposar-se) en primera persona.

Però, immediatament, un cop feta l’opció, cal escollir. Guanyar i perdre. Apostar lliurement. Honestament. I no enganyar-se: la llibertat és malaguanyada, si no permet posar primer el més important. El que és més necessari haver viscut; haver-se dit. És a dir, les contradiccions ineludibles.

(La resta –tot el que també som capaços de fer– no cal, potser. O potser és inevitable. Com a camí, d’autoconeixement; d’autovindicació. Però està bé quedar-se amb el mínim necessari. Destil·lar. La cançó “Farrera” sembla, justament, la destil·lació final –el licor més saborós– de l’aventura oberta que és el disc Farrera Can·Sons DO, del 2013.)

2

Contradiccions, ineludibles… És a dir (hi torno), la necessitat de satisfer el desig de dissoldre’s (de formar part de) sense deixar-se vèncer per la por de quedar dissolt.

Anar enfora, compartir. Però des de dins. (Vull dir, escolteu-la amb atenció: aquesta cançó de fer-se present acaba amb un cor. I el vídeo mostra cares d’aquest cor. I, al final del documental, que inclou un fragment de directe d’un concert a l’església pallaresa, s’hi sentia també el cor que alhora era públic, i el públic de la projecció del vídeo també cantava el vers final. I ara, mentre escric…)

Hi ha tàctiques estranyes, creatives –entre l’autoengany i el deseiximent–, més o menys alliberadores. Com dir-te que vas “on ningú m’espera”, i anar justament a un lloc on et sents a casa (on t’estimen); vull dir, on t’hi volen sense que t’hi hagis d’explicar.

“Jo vull ser del color de les muntanyes”, “camuflar-me en les serres”… Ser part de. Desaparèixer (deixar de ser visible), però ser-hi. Diguem-ho clar: el subtema principal de les desaparicions –dels conats de desaparició, vaja– és el temps. La consciència del temps. Vull dir: la il·lusió que, fent-lo conscient, el temps es guanya. Es transcendeix. Que, fent-lo conscient (rendint-nos-hi), el temps petit ens deixa ser part del temps immens.

Escric des de Farrera. No gaire lluny d’aquí, davant d’un altre paisatge del Pallars (una mica més avall), l’escriptor David Vilaseca, amant apassionat d’aquesta terra, en uns escrits inèdits (ara pòstums), afirma: “Pensar que aquell gran panorama que s’obria als meus peus –[…]– segurament no havia canviat substancialment des de feia centenars, qui sap si milers d’anys m’omplia de respecte i d’admiració. Ja sé que pot semblar obvi, fins i tot pueril el que diré, però de sobte vaig pensar que mira si me n’han passat de coses a mi en els anys que sóc viu, quines alegries o tristeses no hauré tingut en tot aquest temps, fos a Barcelona, als Estats Units o a Londres… Doncs bé (i aquest és el pensament que ahir em semblava meravellós) durant tot aquest temps aquest pic on ara em trobava, aquest punt de vista que ara ocupava jo, no s’ha mogut ni un bri, com un testimoni silenciós i magnànim de tot el que m’estava passant!”

3

Parlem d’una cantant que es fa escoltar, i que ens fa visibles; que ha fet visible Farrera, per exemple. I es fa visible ella.

Tornem a la veu de Bikimel.

“Farrera” sembla que vulgui ser una cançó d’isolament. O ho pretén, i no se’n surt. La introspecció té un límit insalvable: que s’ha de compartir. Tard o d’hora.

“Vull donar-te amor”, diu Bikimel. Resulta que sí: que és certa la teoria que qui s’amaga, sobretot, el que vol és que el trobem. I resulta que sí: que si t’amagues, poc o molt, guanyes un temps per (re)trobar-te. I fer-te clar; més encaixadament qui ets. Encaixar, les coses, la gent, les part del que som…

Sentint-la cantar “Farrera”, tens la sensació que Bikimel ha encaixat. Ha deixat baixar la seva veu, des del dalt des d’on canta quan canta en anglès, passant per l’entremig des d’on ha cantat en català com si cantés en anglès, fins arribar a aquesta vall de confiança des d’on canta en català com si ja no volgués ser ningú altre. Des d’on canta en primera persona.

Quin èxit (dels bons, dels bonics), quin motiu més perfecte per celebrar que Bikimel, com una ruella enmig d’un prat, existeixi i ens ho deixi saber.

Tant se val; puc equivocar-me. Són sensacions i prou. Des de Bonnie Raitt (¿no la coneixeu?, sí, “like good things, keeps getting better with age”: vet aquí) fins al cants guturals asiàtics, Bikimel ha buscat una veu. I, a fe de déu, que l’ha trobat.

A “Farrera”, sí, sens dubte. Una veu, i un camí llarg per endavant.

4

Acabo.

Un angelet de la guarda que viu al meu coixí m’acompanyava mentre tornava a escoltar (i tornava a mirar) aquest vídeo musical de “Farrera”.

Mentre hi rumiava (jo), ha xiuxiuejat (l’angelet): “Aquesta cançó és com una carícia.”

Vull dir (jo): oblideu-vos de tot el que he escrit abans d’això. Una “carícia”, vet aquí: no es pot dir millor.

Tan sols puc aprofitar per fer-m’ho venir bé, i dir-vos que és del cert que acabo aquesta entrada, envoltat dels refilets de centenars d’orenetes revoltades, mentre mirem (amb el meu angelet; ara el tinc assegut damunt l’espatlla) les bromes que mig oculten els pics del Montsent de Pallars, el Montorroio, la Pala Pedragosa, el Mainera…, i mirem l’inici d’una posta que els llança feixos de llum capvespral. Una llum que perfila el collet de Juverri, el cap del Bosc de Mallolís, el Pui d’Urdosa, el Peguera…

I hi ets. I ja n’ets part. I ets tu, encara que no ho vulguis. Encara que ser tu sigui ben poca cosa. I veus la llum. I el que la llum perfila. I sents l’aire. I el rostre se t’il·lumina; te l’il·lumina el món.

Vull dir, que et perfiles i et dissols (contradicció ineludible). Quan escoltes. Quan veus. “Quan es pon el sol…”

A Farrera. (Gràcies.)

farreraPosta