Si vols (Pleasant Dreams)

Vídeo

Porto mesos tornant a aquest vídeo, tornant a aquesta cançó. I porto dies sorprès pel que la cançó fa voler dir, més enllà del primer caire, a uns versos com aquests: “Si vols, podem ser/ com l’arena que s’apega a la pell.” Dos versos que basteixen, ells tots sols, una tornada: això sí, després d’una estrofa única.

Noto aquesta cançó. Però tinc poc a dir-ne.

Em captiva aquest racó de Borriana on l’han enregistrada. Em satisfà el pla seqüència discret. I em conforta la nuesa del so. (I em fa una certa gràcia el contrast, malgrat tot plaent, entre l’actitud cool dels músics i l’entorn horacià. M’encurioseixen aquests Pleasant Dreams.)

Em sembla que la cançó parla de la dificultat d’acabar. De la dificultat, tal vegada, de saber què ve després del final; de saber com es continua. Vull dir, de com es pot construir un final bonic; esfilagarsat potser, però pietós. O pietós, justament, perquè evitarà esfilagarsar-se. Potser sí. (I també: de la dificultat d’acabar, com a parella, davant de tots els altres, de tots aquells que no van ser “nosaltres”, però que ens feien, per separació i contrast, ser un “nosaltres”. Els amors moren davant dels altres, i dissolen aquesta frontera.) O potser parla de tot el contrari, de reafirmar…

“Si vols” és una cançó que diu el que pensa i després, instrumentalment, deixa temps per pensar. De fet, sobretot, temps per sentir.

Sí, això: és el que volia dir-ne, d’aquesta cançó… Que et dóna un temps, alliberat, només per sentir. (“Si vols…”) Un temps naïf. És a dir, difícil. En silenci. Acompanyador.

Està bé.

(PS: Tot i que tampoc no tinc res en contra de les cançons de desamor que no et deixen pensar sol!, i que et fan sentir arrossegat per un desassossec en primera persona, com aquesta altra, una cançó abrandada del cantant català de més èxit popular del segle XXI, almenys fins ara.)