Que tramposa és la vida (Joan Isaac)

Vídeo

Poca-soltades. Vull dir: teories estranyes, recreatives. Trampes.

És el que faré en aquesta entrada. Teoritzar tramposament. Des de la poca-soltada, sí.

(I l’admiració.)

Teoria poca-solta núm. 1

La música popular catalana (la cançó popular contemporània, vull dir) ha tendit a generar clons. O potser reencarnacions. Amb una peculiaritat: les noves aparicions rarament coneixen ni (es) reconeixen (en) el seu antecedent. Són rebrots espontanis. Deu voler dir: que hi ha pulsions latents que instrumenten els artistes per reaparèixer. (I que hi ha discontinuïtat, desconeixement: que, encara, no som una cultura possible sense esforços de connexió.)

A mi, em sembla evident que, entre Anna Roig i Guillermina Motta (la part “francesa” de la seva producció, és clar), hi ha un fil connector invisible però innegable. L’una és una càndida que coqueteja, i l’altra, una seductora que candidejava amb malícia. Sí, d’acord. Però totes dues han anat a parar al “Fes-me mal, Johnny” (bé, la millor versió fins ara, pel meu gust, ha sigut la d’Oriol Genís recargolant-se per terra, mentre Xavier Albertí mantenia la compostura al piano). En aquest cas –el de Motta/Roig,  vull dir–, sí, la connexió és estilística, sobretot. Però hi ha casos com el del Joan Daussà, en què l’estil musical és un altre, però en què l’actitud sentimentosa i de condescendència emocional (de paternalisme sensibler) marca la proposta: una actitud que ja va conèixer moments de glòria comercial amb els discos de Santi Vendrell. O, per posar un últim exemple, és divertit (i, en part, refrescant) veure com Els Catarres ressusciten (eh, i l’actualitzen a fons, sí) a “Me’n vaig al camp” la mateixa mitologia social que Els Esquirols dibuixaven, dècades abans, a “Rústic camp” (“rusticam-rusticum, societat de consum”). Etcètera.

Però: hi ha gent com Joan Isaac. Que no és clonable, penso. Només Joan Isaac pot ser Joan Isaac. És massa coses fràgils (no copiables) alhora. És singular.

(Ara celebra al facebook, i amb un llibre, quaranta anys de carrera!)

Teoria poca-solta núm. 2

És una desbarrada, la segona teoria: en diria (amb perdó) la paradoxa Joan Isaac.

D’una banda: Joan Isaac és un autor de cançons més que notable. Potser irregular (subteoria: quan vol “explicar-se”, es fa massa explicatiu, però quan és líric té punch, i quan rondina, té lirisme: és singular, insisteixo, fràgil, temptatiu; m’agrada, sí). Sigui com sigui, un disc amb les quinze o vint millors cançons que ha escrit tindrà sempre un nivell altíssim. Molt alt.

D’altra banda: Isaac és un cantant de veu preciosa, un intèrpret delicat i expressiu, que empaita el matís constantment, obsessivament. Per això, diria, es recargola quan canta. Vol vida a la veu, aventuro, i la vida… és tramposa.

I ara ve la “paradoxa” de Joan Isaac… Les cançons d’Isaac sovint creixen, i es fan millors, quan les canta algú altre. I alhora Isaac és un intèrpret molt millor quan canta cançons d’algú altre.

És una percepció meva, és clar. Puc equivocar-me. Tret del cas d’“A Margarida” (que ningú no cantarà mai com ell!), quan sents el Moncho cantant aquella bellíssima cançó que es diu “On és la gent?”, la cançó creix. És un exemple. Vull dir: les cançons d’Isaac creixen, amb naturalitat, quan algú les canta anant-los a la contra: els himnes com boleros, o els planys com relats freds. Isaac, quan les canta, els va massa a favor. (Mazoni no és una gran veu, però quan enfila aquest “Que tramposa és la vida”, tota la cançó, de dalt a baix, continua sent vegetal i flonja –és una metàfora possible–, però alhora es fa mineral i cantelluda. Alhora. Creix.)

En canvi, quan Isaac canta Aute, o Serrat, o Silvio Rodríguez, o Vecchioni…, maleït sia!, la seva veu creix en l’intent de domenyar unes melodies que no deixen que es confiï a les seves inflexions segures. Isaac emociona, sempre, quan canta: i més, sento, quan canta versions. (Ho podeu comprovar amb el Joies robades, per exemple, del 2002.)

Teoria poca-solta núm. 3

Els lapsus són bons. Ben sovint.

“Que tramposa és la vida” prové del disc La vida al sol (2008). En la versió original, l’últim vers es transforma (Isaac és un vitalista trist, però sobretot un vitalista) i afirma: “Que preciosa que és”.

En aquesta versió compartida amb Mazoni, Isaac no fa el canvi; se n’oblida, potser. I el “Que tramposa que és” final, malgrat ser una idea repetida, rebla igualment el clau. I suma igual, i manté tantes capes de sentit com hi vulguis deixar caure. La cançó i la veu, de fet, ja han fet la feina.

Pel que fa a la vida, embolicant-s’hi, Isaac diu una veritat que comparteixo: “quan em sento més savi,/ i més vell, menys l’entenc”. En el cas d’ell, i les últimes cançons ho demostren, és una veritat tan incontestable… com falsa.

Joan Isaac s’ha fet savi, i més amb els anys, perquè ha sabut (i ens ho ha sabut explicar) que les coses importants no s’entenen: es viuen. Isaac tendeix a ser contradictori; sovint imprecís. Però perquè ha entès. Per això és tan bo.

Teoria poca-solta núm. 4

Que quedi clar què penso. Quan Isaac canta cançons d’altri creix. Quan altres el canten a ell, les cançons creixen. Però: quan Joan Isaac canta Joan Isaac és molt bo. I ho és a un nivell que pocs igualen; que ningú no s’equivoqui. El que en penso és això.

I que quedi clar: l’important és que noto aquesta cançó de Joan Isaac, i tot el que “teoritzo” al post (al marge de la cançó) és una poca-soltada de dalt a baix.

I perquè no en quedi cap dubte, acabarem aquesta entrada amb la cançó (la poca-soltada cantada) que més em fa riure últimament: aquesta. Una altra versió, com un revers, de les trampes (i les autotrampes!) de la vida…

Sí, ben dit: “Amarga travessa”. I sí, ben vist: “Dolcíssim presagi, immens horitzó”.

València no s’acaba mai (Julio Bustamante)

Vídeo

“Papapà-papapa-papa-papà…”

Em venia de gust fer una entrada fresca, amb una cançó fresca (música dolça). Una cançó d’estiu, sí… I no hi ha res més fresc que el pop, i no hi ha ningú que faci més anys que fa un pop ben fet que Julio Bustamante. I no hi ha una veu més vellutada i còmplice que la d’ell. M’abellia penjar-lo en aquest blog de cançons, i amb una cançó tan bustamaniana com aquesta: una cançó urbana, sí, però una cançó que sap què és una ciutat, i sap que les ciutats arriben fins on hi tenen fils estesos, fils de gent, de vida compartida… Fins a Altea, fins a Elx, i sí: “a Barcelona també”. I viceversa.

“València no s’acaba mai”, proclama Bustamante (el bo). I trena a la cançó dos versos d’un vitalisme obert i militant, necessari (penso), com un recordatori de què fa d’una ciutat alguna cosa més que una seu d’edificis oficials i d’oficines comercials. Afirma Bustamante: “i passe el dia al carrer/ on sempre hi ha coses a fer”.

I un altre vers dolç: “i al capvespre passegem”… Amb la gent que estimem, i amb la gent que ens falta per conèixer. Les ciutats són afectes; les fan els afectes, no les hostilitats. Sí sí, les hostilitats hi són (i alguns les consideren els signes del poder de la ciutat), però no sostenen res, ni ningú. No fan poderosa (en el sentit de ser un lloc on poder ser) cap ciutat.

La veu forjada de Bustamante i la veu d’aram de Montse Azorín (amb un dels millors serrells de senyora –color i caient– que he vist en anys) serveixen una cançó bonica, de vida a peu pla, de sentiments petits, de mirada elevada. Llum i criteri; tria i claredat d’idees. L’any 2005, en una entrevista a El País, concloïa: “El pop es un modo de filosofía en sí mismo. Volver al ritmo de la vida y dejarse llevar por ello es un modo de enfocar bien las cosas.” És ben clar: “Papapà-papapa-papa-papà…”

Quan molts dels noms del pop actual en català encara no havien ni nascut (o gairebé), Julio Bustamante ja hi era. Cambrers és del 1981, Ciutat magnètica de 1992, i els altres discos majoritàriament en castellà arriben fins ara, però des dels setanta hi ha traces del seu talent. (Cal celebrar la sintonia que ha establert amb Fred i Son.) “València no s’acaba mai” és una cançó del seu últim disc fins al moment: Viento desatado, del 2012.

Al carrer. Coses a fer. No cal dir més. Anem-hi, doncs. A ballar, per exemple. Visca Julio Bustamante!… Amunt!… (Sí: “All we need is music, sweet music…”)

Animal salvatge (Sanjosex)

Vídeo

“Un misteri que em reclama.”

No sé si a Sanjosex se li pot dir poeta, i m’és ben igual!, però sé que escriu versos bons. Vull dir, carregats de sentit i de propòsit. I també sé que escriu estrofes bones: sobretot quan, al final, després d’haver-los fet la clenxa amb paciència i dedicació, les despentina amb un gest ràpid i ple de nervi. M’agrada molt la cançó “Corriol”, i en podeu veure un vídeo càndid i dolç, bonic, i me n’agrada sobretot una contraestrofa de mètrica escabellada: “Enyoro un lloc mai viscut/ que em van explicar de petit a casa./ Enyoro un lloc que potser era un país/ i ara veig només… un piló de gent fent cua!” Esbullar versos i estrofes ben sovint embruta les coses, però de vegades les fa brillar. Fa que se t’obrin els ulls.

Però la cançó de Sanjosex que més noto, per més que m’hi hagi resistit!, és aquest “Animal salvatge”. (També té un altre vídeo càndid, una animalada dolça i ataronjada.)

És una cançó que ja té una certa vida, des de l’aparició del disc “Al marge del camí” (2010), però que encara n’hi queda molta per davant. És una tonada d’aquelles que, quan la sents, ja saps que ha vingut per quedar-se; una cançó rodona.

Sanjosex ja ha explicat les fonts de la seva proposta musical, i són detectables gairebé totes parant bé l’orella: síncopes africanes, arranjaments pop, i aires de jota estilitzada. (Algun dia, Sanjosex potser reinventarà el compàs dels balls de gitanes, i ens farem encara un fart més gran de somriure-li cançons.) Amb tot, el que més m’atrapa del seu art compositiu és aquesta destresa que us deia amb què primer arbora esperes, i després les desarbora amb petits descarrilaments, que deixa caure al mig de les cançons sense haver-los fet esperables. Tot molt subtil, tot molt efectiu.

El Taller de Músics ens ha obsequiat amb aquest youtube deliciós, amb Sanjosex jugant-se els quartos amb la lluentor flamenca de Chicuelo, una bona percussió i una altra de les permanents lliçons de baix (també dels que arriben sempre a temps quan no se’ls espera) de Miquel Sospedra.

No vull parlar gaire de la lletra d’aquesta joieta entremaliada. Però en triaré tres tastos. El primer: “Et miro i no sé què ets”. Un vers desconsiderat, que queda vençut de seguida (aguanta una estrofeta com a molt) i que mostra, amb eixutesa, tot l’embadaliment d’una rendició. El segon, ara hi torno: “Un misteri que em reclama”. Un vers clarivident i lúcid, aparentment complet, que mostra la insuficiència –els límits infranquejables– de la lucidesa, que és feta de trobar les preguntes que ens fan viure, però que no tenen resposta, tan sols sotmeses al dolor de l’extinció de la pregunta.

Avui 17 de març, el portal LletrA convoca el dia de la Poesia catalana a internet, i anima a penjar entrades poètiques als blogs. Aquest és un blog de cançons; per tant, de poesia, no deixo de parlar-ne mai. Però avui, i aquest és el tercer tast d’“Animal salvatge”, miraré de trobar el millor parell de versos amb què m’he ensopegat aquests últims anys. Vull dir, n’he llegit de molt millors (busqueu el Lent de Comadira, per exemple, i obriu-lo per qualsevol pàgina!), però no n’hi ha cap que hagi “notat” –com una pedreta cantelluda a la sabata– tant com aquests dos…

(Ah, abans d’acabar, us convido a conèixer uns altres empordanesos que fan cançons que fan coses, també subtils, quan no se les espera: aquests.)

Ah… “I m’expliques com s’hi va…/ i jo ja ho sabia!”.

La casa solitària (Ester Formosa)

Vídeo

Un estremiment: “I el vell mirall/ Estava com sorprès dels nostres cossos/ Drets i abraçats/ Abans de les carícies sempre noves/ Abans de perdre la noció del temps”.

Feliu Formosa és un poeta magnífic. Gran i magnànim. Gran pel que sap, pel domini de la llengua i de l’ànima humana. Magnànim per l’honestedat amb què fa que les coses importants no quedin fora dels seus versos ni dels seus dietaris. “Digue’m que sí”, diu, “que encara hi és”. La nostàlgia del retorn. La pèrdua. Del temps viscut, de les persones estimades (de qui van ser en aquell “moment precís”), dels desitjos amb propòsit. El desig de desig. Nostàlgia de l’avidesa. (Feliu Formosa és un mestre: no es poden escriure versos en català al segle XXI sense haver llegit abans els d’ell.)

Sílvia Comes és, feliçment, una musicadora destra de poesia. Fa que la música serveixi els versos, i que la cançó que en surt s’envoli gràcil.

Ester Formosa és una cantant única. Perquè ha fet el seu camí personal, i s’ha preocupat tan sols de poder ser la millor Ester Formosa possible. I perquè ha fet un camí sense gaire companyia: el camí de ser una intèrpret. Vull dir: no ha posat les cançons al servei d’una sola màscara (la de la cantant-artista-com-a-discurs-estable-sempre-igual), sinó que ha posat cada màscara (cada personatge-que-canta) al servei de les necessitats interpretatives de cada cançó. A la llarga, gràcies a això, ara sabem qui és Ester Formosa: una veu precisa, una intèrpret generosa, una artista singular. Quan surts d’un dels seus espectacles, saps que has viscut coses diferents, deliberades, una darrere l’altra. (El vídeo de youtube és un fragment del muntatge Sola com el poeta, dirigit per Joel Joan.)

“La casa solitària” va aparèixer en un disc titulat com la cançó l’any 2000. I, com a poema, es va publicar al llibre Cap claredat no dorm (2001), que després seria inclòs al volum Darrere el vidre. Poesia 1972-2002 (2004), que compila l’obra de Feliu Formosa fins al moment. És un poema de tres estrofes, i Sílvia Comes va usar amb encert l’última estrofa com a tornada; hi ha una certa progressió narrativa que s’hi perd, però s’hi guanya l’emoció de la repetició, sens dubte.

Si he “notat” aquesta cançó, em sembla, és perquè és una cançó valenta, exposada, una cançó que ho aposta tot a la màgia de l’estremiment, i l’estremiment no és un component de la cançó, no és una peça localitzable, és un efecte en la pell (en la intel·ligència desarmada) de qui escolta.

I una aposta com aquesta reclama que el-que-cal (una cosa sense nom) hi sigui en tots i cadascun dels replecs de la cançó. I cal que una energia, neta i experta alhora, ho faci possible. En la interpretació, en la veu. Per això, amb permís de Comes i de Formosa pare, crec que es pot dir que aquesta és una cançó de l’Ester Formosa: vull dir, creada en la interpretació. Vull dir, creada per ser experiència viscuda. Sí: estremiment compartit.

Després de l’estremiment, ve la resta. Ve comprendre. Ve la inquietud de sentir-se retratat, la consciència tènue de sentir que voldríem ser-hi, ser part de la cançó, ser “Els dos amants que fugen d’ells mateixos/ Del seu passat”…

Quan les cançons es creen amb la veu, o quan es recreen amb la veu (cançons recreades com aquesta per exemple; perquè Ester Formosa és singular aquí, però té bones companyes arreu del món), les cançons que es creen o es recreen amb la veu, dic, es noten. Es fan notar. Són empremta.

 

 

A baix, a les valls (Pau Vallvé)

Vídeo

Faré marrada. Divagaré una mica.

(u)

L’Alcestes de Molière –en paraules mestres de Josep Maria Vidal, un traductor dels grans– proclama: “i a vegades em ve algun impuls sobtat/ d’escapar-me a un desert, lluny de la humanitat.” Filistes li demana si la seva aversió contra els “pobres mortals” no té alguna excepció, i Alcestes respon clar: “No. Els odio a tots.” Molière s’hi reconeix, és clar, però també (amb certa pietat) se’n riu. D’ell mateix.

La misantropia ens acompanya des d’abans del segle XVII, segur, i es reinventa –copiant-se a si mateixa–  en cada batzegada de la història.

L’any 2012, sentir-se un misantrop deu tenir a veure amb rendir-se (bé, almenys, fer-ho veure) i alhora no rendir-se: deu tenir a veure amb la dificultat de no ser dissolts en el soroll ambiental, amb el temor de no ser capaços de fer que una veu singular no es banalitzi.

Perquè si va massa a favor del vent, deixa de ser singular; perquè si va massa contracorrent, es pot fer arrogant, i la fortalesa del gest, de l’esforç, pot enclotar (i semblar ser) l’únic que la veu té per dir.

(dos)

Tot dissol. ¿Existeix una solució retòrica a aquesta dissolució?… L’austeritat, la pobresa (ja en parlaré més avall, paciència). Potser sí.

I també: l’ex-centricitat. La mirada descentrada, vull dir. La “naturificació” de la perspectiva, per exemple. La modèstia aparent de la mirada “des de fora”.

Una naturalitat d’artifici. És a dir: la faula.

(tres)

“A baix, a les valls” és una faula. Bé; ben trobat. I com a faula primària, com a faula boscana, fa ressonar aires d’una simbologia latent. Sí, no ens hi confonguem: la natura és una construcció cultural!… I una cultura que vol ser primària (o intentar-ho) deu ser això: una sèrie de pulsions que apareixen i reapareixen sense consciència dels orígens. Sense consciència de ser tradició.

Una nena, la Nuri, pregunta a un pastor: “El món diuen que és molt dolent. ¿Que ho creus tu, que ho siga, de dolent, el món?”… I el pastor li respon: “El món de la terra baixa, prou: que no ho era, no, el de la muntanya. Sinó que potser no ho era perquè allà dalt no hi havia homes!”

Aquest pastor rousseaunià, protagonista d’una obra teatral de 1897, es deia Manel. I li deien Manelic. (I Àngel Guimerà, que va fer de Terra baixa una faula perdurable, en va fer també un emblema.)

Vés a saber… Hem estat, i devem ser encara, un país perdedor. D’ànim feréstec (un altre mestre, Raimon Casellas, sí que ho va saber explicar).

I fins i tot quan Victor Hugo fa un cicle pirinenc a La Légende des siècles, recull la història d’un tal “Masferrer”, un bandit mig salvatge, fer, de bosc, que diuen que va passar més de trenta anys sense trepitjar poble ni vila i que, segons Hugo, va rebutjar una oferta maliciosa per fer-lo Rei amb un simple “signe du doit”, i “sur son arc gardant toujours la main”.

Sí, val per a Pau Vallvé, i per a aquesta cançó: un gest mínim (per exemple, un no), i una mà damunt l’arc. A punt.

(quatre)

“A baix, a les valls” funciona, musicalment i poèticament, damunt l’oneig d’una tirada llarga d’amfíbracs en cada estrofa. I funciona, discursivament, sobre un autodesmentiment no formulat: finalment, és una peça senzilla amb una (oculta) sofisticació latent.

I també, encara, un segon autodesmentiment (l’important): una cançó nova, en un disc nou, no és un símptoma de misantropia coherent…

Algú que nolieja una nau amb recursos propis, i s’hi embarca, i es posa a navegar –per molt que afirmi, alhora, que detesta les onades!– no sembla algú a qui no li agradi el mar.

Més aviat sembla algú a qui els gestos li desmenteixen les paraules: per més que, i aquesta és la gràcia de la paradoxa!, tant els gestos i com les paraules siguin plenament honestos.

Vull dir, que no pretenen enganyar ningú amb l’engany que fan. Avisen: és faula.

(cinc)

Sens dubte, en les paraules de Pau Vallvé, hi ha una pulsió d’activista camuflat. Hi és, penso, al darrere de la necessitat de mostrar, de fer visibles –enmig de tant i tant soroll, de tants espais d’expressió segrestats pel poder–, les coses més evidents.

És un activisme respectuós, que no vol imposar creences, sinó reivindicar la consciència del que és evident. Bé; és una hipòtesi de lectura.

(Aquests dies de ressaca postelectoral, sens dubte, són una evidència de com els costa, als nostres dirigents, que vegin –que diguin que també veuen– el que és evident: sí, que les evidències s’admetin és una trista, vigent, reivindicació política.)

Una altra hipòtesi, com deia, és la de l’austeritat retòrica… “A baix, a les valls” és sobretot una cançó pobra; volgudament pobra, reivindicadament pobra. En el sentit de l’arte povera, per entendre’ns.

És una cançó construïda sobre una idea simple: sobre una obvietat. I, musicalment, de melodia i d’arranjament, és també una obvietat. I les imatges del vídeo són òbvies també. Però tot plegat funciona; arriba, inadvertit. Se’ns instal·la dins. Lentament, com una olor de sotabosc.

(sis)

Buh. D’acord. Llanço fils i no els acabo de recollir; potser sí. I s’emboliquen.

La faula i el punt de vista descentrat, excèntric, hi ajuden. Però la pobresa i l’obvietat forçada –gairebé fins al paroxisme– fan el gruix de la feina d’aquest “A baix, a les valls”.

(i set)

És el misteri d’algunes cançons: la pobresa que potser faria insuportables un poema o una composició instrumental és el que fa que pugui funcionar, que funcioni!, netament, rocosa com és aquesta, una cançoneta.

Com funciona aquesta altra, menys pètria, més floral, també, potser. Una cançó que fa que ens preguntem qui es fa –qui ens fa– les preguntes que ens deixen despulladets. (“When will they ever learn?”, diu… I els “they” som nosaltres, sí.)

I sí, en art, la pobresa està bé; està bé –molt bé– saber no fer més del que cal. És un encert.

Mirall (Maria Rodés)

Dimarts 13. I post número 13. La sort s’ha de desafiar. Fent coses com…

Dir-se els errors. O esforçar-se per desequivocar-se. Per aprendre, amb honestedat. Algunes de les lletres de les cançons de Maria Rodés –per alguna associació d’idees ben estranya– em semblen les notes, guaridores, que un pacient amb ganes de no enganyar-se llegeix al seu psicoanalista.

L’engany i l’error. L’autoengany i l’error-en-primera-persona semblen temes en què Rodés és hàbil; a l’hora d’explicar-los, vull dir. Per això, suposo, és una lletrista valuosa que ha aconseguit una veu pròpia. I és una singularitat en aquest context pop actual, mig cantautoritzat, de versos que tendeixen a la confusió borrosa o a la narrativització. Sí, és això: Maria Rodés és (quan vol) una cantautora valenta. En primera persona.

“Mirall” és una cançó límpida. Sí, d’acord; com ho és “Desorden”, entre d’altres. I la nitidesa de la cançó és la nitidesa del fil del funàmbul que camina per damunt d’un fossat ple d’altres coses. Fosques. Un dipòsit chungo. (Sempre emparello cada una de les cançons que comento en aquest bloc amb una altra peça, i “Mirall”, penso, s’ha d’escoltar al costat d’aquesta perla. Com un negatiu de. No explicaré per què; ja ho entendreu.)

En tot cas, la finesa de “Mirall” és hàbil, també, interpretativament, perquè se sosté sobre una retòrica del “ja vindràs tu”. El món és ple de cantants amb veus que et vénen a buscar, que t’empaiten, que se t’imposen, que et trobaran siguis on siguis cada cop que les escoltis. Maria Rodés, quan canta, el que et diu és: “Aquí t’espero; si vols, ja vindràs tu.” Hi pot haver coqueteria en aquest gest. Fins i tot una certa arrogància tímida. Però quan “hi vas”, quan arribes a la veu i t’hi trobes la cançó, t’adones que l’autora t’ha de dir coses que, tu, has d’haver decidit voler escoltar.

És una petició de respecte (per l’honestedat i el despullament que comporta), i és una reivindicació de la paraula: que diu que la paraula no és soroll. Que aquelles paraules no són paraules acumulades al damunt del fil d’una melodia. Sinó: que la melodia ressegueix el fil d’unes paraules que ressegueixen el fil d’un pensament. El pensament fa la música.

Va així, diria. I algunes de les cançons de Maria Rodés no us agradaran fins que deixeu de sentir-les i comenceu a resseguir-les. Com funàmbuls al damunt d’un fil prim, al damunt d’un espadat.

Sí, diu ella: “jo hi veig por”. I és que, incontestablement, “a vegades tot és fosc”.

En un llac, una pedra, penso, no s’enfonsarà més avall perquè la llancis amb més força. Deixar-la caure obrint dos dits és suficient. La resta, la farà la llei de la gravetat. I la profunditat del llac on hagis decidit deixar caure la pedra.

Maria Rodés (com al vídeo de Nikita Routchenko) ens mostra tan sols el seu reflex damunt l’aigua. Però deixa caure les cançons (còdols delicats) al fons de llacs ben fondos.

(PS: No us perdeu aquest altre post, també, sobre Sueño triangular, l’últim disc de Rodés.)

Laia (Llongue)

Les cançons amb nom de noia… Des de “Kathy’s Song” de Paul Simon fins a “Angie” dels Stones. Des de “Maria” de Bernstein/Sondheim fins a “Aline” de Christophe. Des de “Lola” de Pastora fins a “Gloria” d’Umberto Tozzi i Giancarlo Bigazzi (tot i que, de “Gloria”, la que ens agrada és aquesta altra). Cançons i noies. La llista és llarga. No acabaríem.

Esperava un vídeo de “Laia” amb ganes. Buh, diu: “no ha durat més/ del que dura una oliveta/ en un martini blanc”. Costa trobar un enfilall de versos més afortunats que aquests. Sí, són bons; precisió plàstica. En una cassette que potser no he extraviat, aquesta cançó tancava una de les cares d’un disc memorable de La Madam (Micos i mones, 1989), una banda de quan una part del cel del pop era sabadellenca. I un hivern, diria, aquesta cançó i aquesta altra cançó de desamor, en un teatre del Poblenou barceloní (el poble on va néixer Josep Maria Llongueras, aka Llongue), van servir per posar música a dos moments sensibles de la representació amateur de la primera obra d’un jove dramaturg que avui omple escenaris de tot el món. Són cançons que donen sort. (Va ser una funció única, però em sembla que no devíem liquidar drets; per tant, no dono més pistes.)

Són cançons que, quan fan falta, acompanyen; com aquelles “Hores i hores (en va)” que acompanyaven hores en va, o aquell “Mai, mai” (La bèstia, 1995), que llançava un prec difícil: “i que mai, mai se’t refredi la mirada/ com a tants, tants…”.

Esperava un vídeo de Laia, i la Rosa M. Pujol l’ha fet, i l’ha penjat a youtube, i em sembla que fins hi deu fer els comentaris en voice over… (Gràcies.) L’actuació va ser a principi de setembre, i em comforta veure que aquell dia (un dels més tristos que he viscut) hi havia gent rient i cantant. I equivocant-se. Visca les cagades.

Amb La Madam, i després amb altres formacions, o en solitari, el Llongue ha fet córrer unes quantes cançons rodones. N’he triat una de delicada i amb aires brasilers, però n’hi ha d’altres que no deixen dubtes sobre la possibilitat d’unir el substantiu pop amb l’adjectiu contundent. (Per exemple, ni que tingui un matís de joc de subgènere, la “Sicofonia”. I més.)

A Laia, la bossanova de les estrofes serveix un apunt perfilat de la tristesa. De la pèrdua. Perquè la tristesa no es pot dir; s’ha de suggerir. I sembla savi perfilar-la amb traços indirectes, i una narrativa sense acció (o gairebé sense), una narrativa dels rastres. Dels moments just després de. Escrits des d’una visualitat immediata: cada imatge de la lletra és nítida i precisa, i imaginable a la primera. És magistral com els plans tancats d’objectes petits s’obren amb l’entrada en escena del cambrer (un cambrer que, en aquesta actuació, es fa pregar, però que acaba apareixent), i com la tristesa s’escampa, es vessa incontenible. Era una cosa de dos, privada, i esdevé una escena compartida. Amb testimoni mut; també el nostre. Era una ruptura aspra, i esdevé un furt paradoxal: venjatiu i derrotat. (I, en fi, al vídeo aquest, era una cançó trista, i esdevé un moment còmplice. I esdevé un gag. Entre amics.)

Bé, és una interpretació imperfecta d’un tema delicat. Però una cançó així demana que s’hi noti l’amor. I que s’hi noti que la vida, també la part trista, és un acudit que no es prepara.

(Ah, i quin començament de cançó, diu: “Hola i adéu…”)

Boca Seca (Miguel Poveda)

Avui és 29 d’octubre. Vull dir que és Sant Narcís. I que tinc la sort que el mestre Comadira em deixi, quan hi penso, que li feliciti el sant. (Bé… S’han fet legió els llestos que no volen ser felicitats el dia del seu sant. O els que no entenen encara, presos de la literalitat dels temps que corren, que un sant se feliciti dient: “Per molts anys.” En fi.)

Miguel Poveda, em sembla que instigat per Salvador Sunyer (que no deixi d’instigar, sisplau!), va musicar o va fer musicar poetes catalans, i els canta pel món. Les musicacions van ser recollides al disc Desglaç (2005).

Aquesta “Boca seca” és tremenda. Potser són els versos menys comadirians de Comadira, però tenen igualment el que el poeta dóna a tots els seus versos: claredat i pes. (També als que ha escrit com a lletrista, i els que ha aplegat sota la disculpa innecessària de Lírica lleugera.)

Poveda lluita la veu des del flamenc, i l’estil el du a l’arabesc musical (i l’arabesc té ressons de gregorià, sento). I és fabulós, i estremidor, sentir com el dibuix melòdic s’infiltra en la flexió del pensament –de l’emoció, de la dificultat– i expressa la necessitat d’arribar a poder dir. La necessitat, tout court.

El mestre Comadira (ell s’enfada quan li dius “mestre”, però és mestre de no pocs) ensenya sempre la lliçó de la necessitat: o adverteix del perill de la gratuïtat, de les coses fetes sense motiu. Sense raó de ser.

Avui la meva felicitació sembla gratuïta. I fàcil. Però no ho és.

No ho és cridar per la justícia “fins a no poder més”. I no ho és cridar i acceptar, alhora, les derrotes o, si ho preferiu, les lliçons del temps que canta Léo Ferré… I continuar endavant.

Poveda fa camí quan musica i quan canta, i el camí és endavant. I, ben sovint, costa molt. Fer un pas més. És difícil, fatigós, complicat (sí, també l’existència fa arabescos).

Per molts anys, mestre. (A la Fundació Fita, a Girona, s’inaugura aquests dies una exposició de dibuixos d’en Narcís: cada any, un dibuix fet a mà per a un menú, per a un àpat entre amics. Des de 1975. Són els anys que hem sigut lliures, sí. Diguem que sí. Però… tenim la boca seca.)

I ve Totsants. Per molts anys.

Abril (Maria del Mar Bonet)

Vídeo

Sembla moda desconsiderar l’obra de Maria del Mar Bonet. A mi, no em sembla que hagi d’envejar Emmylou Harris, o Mary Black, o Joni Mitchell. Ha escrit cançons memorables. I ha construït una carrera coherent, diversa, arriscada (jo era un crio quan ma germana em va dur al Romea a sentir-la cantar Jim o Repoblació forestal amb el Quico, i els crítics es posaven les mans al cap!), ascendent de qualitat musical. Com a intèrpret ha cuidat la veu, l’ha educat, l’ha matisat, i ha cantat totes les notes, i ha servit les melodies amb rigor. I sentiment.

Per això m’agrada robar-li, en aquest bloc, la metàfora del “vol de llavors”. La idea que les cançons són això: llavors. Que faran flors. L’únic que no sabem, diu, és si “seran de mort o de vida”. Però és magnífic veure-les volar. Abans de caure. Abans d’arrelar. Possibilitats obertes.

La història del pretext d’aquesta cançó és prou coneguda (José Afonso, Portugal, 1974, “Grandôla…”). Si busqueu, la pescareu de seguida.

Però el que m’interessa d’aquesta cançó, allò que me’n captiva, diria, és que és una cançó que conté una energia inseparable: la urgència de ser cantada.

Els estilemes musicals d’aquesta “urgència” són escàpols. Però n’hi ha un de detectable, penso. I no és estrany a l’obra de la Bonet. És la manera com la veu empaita els instruments. Sempre una mica per darrera. Sempre més morosa que el tempo rítmic. Sempre com esforçant-se per arribar. Sempre estirada (la veu) per la música. Sempre estirada (la melodia) per la base harmònica. Empaitant sense fer tard.

També l’extensió (aquests quatre minuts llargs). Com si no volgués aturar-se. També les variacions mètriques. Com si l’empenta de cantar no permetés adondar el desordre. Ni tan sols a una pauta simple de cançó popular.

Com el teatre, la cançó és un gènere literari que incorpora el temps; la vivència del temps, espera i nostàlgia immediata. Paraules en temps viscut. Una cançó és temps de qui canta i temps de qui escolta. Vida irrecuperable.

La urgència de cantar és l’expressió no conscient d’aquesta pèrdua. Tota cançó pot ser cantada amb fam d’intensitat: amb urgència. Però quan la cançó la incorpora (quan la du infiltrada), esdevé aleshores una llavor de vol poderós.