Mil i un possibles finals (Refree)

Vídeo

“Per celebrar el que no ens ha passat”, diu l’Extraterrestre 3.

“No problem”, respon l’Extraterrestre 1. (S’hi conforma, l’Extraterrestre 1: li agradaria menjar gats, però se n’ha d’estar… Normes socials, etcètera.)

L’Extraterrestre 2 tocava la guitarra: “Making love with his ego”, deien, ell “sucked up into his mind”. (Ment endins, ves.)

I sí, per celebrar el que celebra, l’Extraterrestre 3 també toca la guitarra. Sí: la nau intergal·làctica el va deixar al nostre planeta, i va retornar (la nau) a l’espai sideral. Va deixar a la Terra un nadó amb forma humana: amb una missió, segurament. Però, per algun motiu inescrutable, la programació d’objectius d’investigació i el manual operatiu van desaparèixer. Potser es van esborrar del software de la criatura, o potser anaven continguts en un dispositiu que –sota un munt de fulles, o el que fos– aquells pares humans (que se’l van afillar) ni van trobar, ni van trobar a faltar.

Amb els anys, des de 1976, l’Extraterrestre 3 es va anar incorporant a les lògiques del planeta. I, en fi, ves, va decidir fer-se músic, i fer-se cantant (a estones), específicament.

Tot fa pensar que ha oblidat per complet el seu caràcter alienígena. Però, alhora, és evident que no pot evitar de mirar el nostre món com si no n’acabés de formar part… I no pot evitar explicar-lo amb els ulls —amb la mirada— d’un observador càndid, capaç d’astorar-se per les coses més evidents, capaç de sorprendre’s per fenòmens que la majoria dels éssers amb qui comparteix aquest espai-temps troben —trobem— irrellevants. Massa sabuts, vull dir. Desapresos, vull dir. Invisibles.

D’alguna manera, sense que ell ho sàpiga, tot i haver-la oblidat, o tot i fer-nos creure que l’ha oblidat, deu complir la seva missió: re-traçar traços esborrats, per exemple.

Si són certes les dades que la Nasa és a punt de revelar, a més, és possible que la seva activitat humana continuï sent monitoritzada des dels centres de recollida d’inputs del grup d’exploradors intergal·làctics a què pertany. La hipòtesi seria aquesta: que els seus equips de recerca estudien les lletres de l’Extraterrestre 3 (aka Refree, aka Raül Fernández) per entendre el nostre món. I, per ells, tot té valor de descoberta.

L’Extraterrestre 1 tenia vuit estómacs, i el cor a l’orella: i el seu món era una casa suburbial de ciutat difusa en un paradís, temperadet i insubstancial, de classe mitjana. “No problem”, insistia. Ficció costumista.

L’Extraterrestre 2 volia salvar la Terra de la destrucció, i gràcies a una expansió ingent de kitsch (o, si ho preferiu, de glam kabuki) es va autodestruir ben feliçment: mireu-lo, i escolteu-lo. El seu món era un escenari, un micròfon, una banda, una guitarra. Ficció autoinfligida.

En resum, a l’Extraterrestre 3… no se li poden fer males preguntes.

¿Una cançó pot ser una teoria dels finals?

¿La teoria en qüestió pot venir a dir que tots els finals vénen d’abans del final? Vull dir: ¿la teoria defensa que els finals tenen un començament –generalment banal– i que, probablement, els finals són fonamentalment començaments?…

¿Són retrospectius; mirats enrere; celebrables?… ¿Escopetes, cavalls, caceres; navegacions, distraccions, desdoblaments, mutacions fatals?… ¿Els finals fan venir ganes de cantar?… (¿Mi-sol re-si-la?…)

Vaig començar aquest bloc fa tres anys, i l’he fet servir per pensar en veu alta, amb l’excusa d’unes quantes cançons, i en una època de molt de soroll desagradable. I vet aquí que he anat a parar a “Mil i un possibles finals” (Matilda, 2010), una cançó extraterrestre, una festa fraternal per a un grup de gent que finalitza o que veu finalitzar coses: “per celebrar el que no ens ha passat”, la festa.

Les cançons elegíaques, fins i tot les autobiogràfiques, solen parlar d’algú altre. Però el dol pels altres és, fins i tot per l’altre més estrany, sempre per un mateix. L’Extraterrestre 3 explora relats “d’una concreció total”, però tota observació –fins i tot la més càndida– esdevé una activitat tèrbola: i “la mirada se li enreda amb facilitat”. (Bé, embolica; fa fort.)

Vida i fatalitat. Estranys, estranyeses. Evidències, celebracions. “Tra-lai-lai”. Començaments… Mil i un possibles començaments.

 

(Ah, aquesta interpretació té un altre enregistrament, amb més càmeres i més postpo. Prefereixo el pla-seqüència que us he penjat a dalt –gràcies, a qui el fes!–, però aquest altre, de Concerts privats, és molt bonic també: mireu-lo també, eh.)

Anuncis

Plou (i no vol parar) (Inspira)

Vídeo

Cançons sobre la pluja. A causa de la pluja. Cançons com la pluja.

N’hi ha un tou. No deixarà d’haver-n’hi. I algú les escriurà (les del futur) com si fossin les primeres. Primeres i definitives. I les escoltarem com quan veiem ploure seguit després d’un estiu llarg i eixut.

La gent d’Inspira i la gent dels Concerts privats ens han regalat, de fa dies, aquest bonic directe youtubitzat. “Plou (i no vol parar)” conté, pel meu gust, el millor de l’ars creativa de Jordi Lanuza. Lanuza és un lletrista que tendeix a ser borrós i quirúrgic alhora: s’esforça a ser precís (a fer talls fins) però fuig, alhora, de ser específic. És descriptiu (dels processos més que dels objectes) i, alhora, simbòlic: la prosopopeia li agrada.

Li agrada “animar” les coses, els moments. És com algú que ens du a veure un paisatge amb els ulls embenats, i quan hi som, i ens treu la bena dels ulls, descobrim que ens tapa la mirada (que mirem entre els seus dits) i ens explica el paisatge, des de dins (d’ell), a cau d’orella. L’efecte és de desconcert, i d’intimitat. De reclusió, i agombolament. De proximitat, i d’un jo que es preserva. Que ens busca i se’ns separa. D’un jo que no es vol dissoldre, però que vol compartir-se. Parlo de versos com aquests: “i arriba l’instant malalt/ que ens fa ser tan lluny de les nostres mans”.

Musicalment, Lanuza també és paradoxal. Sempre hi trobo una mena de control desmanegat. Vull dir: fa cançons pop, sí. Cançons amb repeticions emocionals. Però les cançons no es deixen acabar d’estructurar per les repeticions. Com un cos que no vol que l’enformi la roba, sinó que rebrega el que calgui perquè la roba agafi la forma de l’home. (S’humanitzi.)

“Plou (i no vol parar)” té, diria, una estratègia musical de cançó en pujada dissociada. Vull dir: és una ascensió estranya, que es fa més lleugera com més pes carrega, que s’accelera quan més costa amunt va. És fer una pujada estranya, com si anéssim ascendint amb la inèrcia de qui va muntanya avall, i s’ha de frenar més com més corre, i corre més com més puja. Fins que arriba. Dalt. I reposa. (En un altre registre, i amb una veu que en lloc de deixar anar l’aire el conté entre les dents i el nas, reconec l’estratègia també en una cançó com aquesta altra.)

Avui plou a Barcelona, “i els paraigües antics van repetint…” Plou, i no para.