Barcelona, quan hi venia de petit, semblava una ciutat domèstica, una mica rural. Anàvem a comprar sabates a Can Segarra, o a Can Cadira. I el cine el feien a llocs que es deien Can Pistoles. Bé, Barcelona semblava un lloc assequible quan hi anàvem acompanyats.
(Una de les meves descobertes fascinants va ser saber que existia el Poble Espanyol. D’aquesta manera, i per una lògica implacable, vaig entendre finalment que el Barça era l’equip de Barcelona, i l’Espanyol, és clar!…, el del Poble Espanyol. Bé… Tot encaixava; només calia saber que, dins de la ciutat, sí, hi havia un poble.)
D’adolescent, les meves primeres escapades en solitari a la ciutat (vaja, acompanyat d’un bon amic) van tenir una ruta simple. Tren fins a plaça Espanya. Metro fins a plaça Catalunya. I a peu, Rambla avall, fins al carrer del Carme. A Barcelona, i això era també fascinant, hi havia botigues en pisos elevats: com ara l’estremidora Casa Parramón. Era un paradís, ple del que són fets els paradisos: d’instruments musicals, en vitrines, nous de trinca.
Barcelona era aquell lloc on passaven les coses que ens faltaven per saber. Nosaltres hi posàvem la mirada, i la perspectiva. De nens de vila menuda; de rieres, vinyes i canyars.
Barcelona era una porta connectada al món. L’objectiu d’aquelles escapades era, finalment, el compliment d’un neguit perseguit, d’un futur nou i bonic… És a dir: una guitarra acústica.
No volia una guitarra. Volia una guitarra acústica. (Com si les altres que teníem no ho fossin!)
Tenia pardals al cap; no cal dir-ho. A aquella edat ja havia pogut veure The Last Waltz. I potser algú de per aquí que ja no tocava assegut, o posant el peu damunt d’una cadira. O potser sí: però era gent que tocava guitarres acústiques (Ramon Muntaner, el grup Coses, els Potestri, els primers Melodrama…).
I aquells pardals mentals refilaven coses que calia tocar amb una guitarra acústica.
Hi havia un espai entre el rock (que llavons em semblava mecànic) i la cançó (que llivòrens ja se’m feia massa severa). Entre la guitarra elèctrica i la clàssica. Era un espai de modernitat sense frivolitat, o de missatges sentits sense altisonància. (I sí, també era un espai d’autocolonització folk-rock, però també de reinvenció de paraules pròpies.)
“Flors i violes” (Flors de joglaria, 2006), al meu cap d’ara, quan la sento i la noto, conté els ecos d’aquells moixons mentals.
I em fa sentir la sensació que sí, que Xavier Baró se n’ha sortit. Ha sabut fer cançons sense estridències, sense crits, agradables de sentir, però aspres, sense concessions.
Aquesta cançó, per mi, és una lliçó. Un èxit feliç. Aire lleuger (folkie, sí), però amb pes poètic. Vull dir, encaixos musicals per a coses (importants, necessàries) que mai no encaixen: o que encaixen, tan sols, gràcies a les confusions.
Reconec que, mètricament, me n’atrapa la bellesa equilibrada dels octosíl·labs, amb els accents ben col·locats (gairebé tots) a la quarta. I reconec que, narrativament, me’n captiva la determinació dels jocs de rimes de la sèrie incansable d’apariats; especialment, perquè són rimes cansades, sense esforç ni filigrana, però suficients. Sense lluïment però amb lluïssor. Amb llumeta, sí, que sorgeix de la boira.
“Presons, tavernes, laberints”… Aquest vers, per exemple. És un exemple d’on és l’esforç: no en la recerca de companys de rima sorprenents, sinó en l’encert lèxic (i visual, imaginable) de les frases. Paraules triades per fer-s’hi naturals i, alhora, tenir-hi presència. Per fer-s’hi paisatge endreçat i alhora, de tant en tant, troballa il·luminadora. Versos de tempteig, imprecisos i amb propòsit; sentit suggerit, dibuixat a mà alçada, però reconeixible, inevitable.
“Mentre la vida se te’n va”… L’acceptació de l’atzar. De la necessitat de continuar avançant. De la convicció de no deixar de fer el que té sentit, malgrat la petitesa dels gestos, d’anar escampant: “Flors i violes”. (Propòsit. Propòsit. Propòsit.)
“Fràgils, reals”… Sí: és una cançó d’equilibri desitjat, etèria i penetrant, “com un perfum”, per desafiar tant l’atzar com “l’ordre on som encadenats”.
Una cançó perenne, i un cantant amb edat a la veu. Perquè, hòstia santa!, reconeguem-ho, l’edat trenca les veus, però l’edat (a la veu també) és un grau. Per exemple, jo què sé, aquesta veu.
En fi… Que els daus i els vents ens reparteixin sort. I equilibri. I que, tot amb tot, ens puguem veure dansar. (Buh: “No trepitgeu.”)
Vol de llavors 