Mil i un possibles finals (Refree)

Vídeo

“Per celebrar el que no ens ha passat”, diu l’Extraterrestre 3.

“No problem”, respon l’Extraterrestre 1. (S’hi conforma, l’Extraterrestre 1: li agradaria menjar gats, però se n’ha d’estar… Normes socials, etcètera.)

L’Extraterrestre 2 tocava la guitarra: “Making love with his ego”, deien, ell “sucked up into his mind”. (Ment endins, ves.)

I sí, per celebrar el que celebra, l’Extraterrestre 3 també toca la guitarra. Sí: la nau intergal·làctica el va deixar al nostre planeta, i va retornar (la nau) a l’espai sideral. Va deixar a la Terra un nadó amb forma humana: amb una missió, segurament. Però, per algun motiu inescrutable, la programació d’objectius d’investigació i el manual operatiu van desaparèixer. Potser es van esborrar del software de la criatura, o potser anaven continguts en un dispositiu que –sota un munt de fulles, o el que fos– aquells pares humans (que se’l van afillar) ni van trobar, ni van trobar a faltar.

Amb els anys, des de 1976, l’Extraterrestre 3 es va anar incorporant a les lògiques del planeta. I, en fi, ves, va decidir fer-se músic, i fer-se cantant (a estones), específicament.

Tot fa pensar que ha oblidat per complet el seu caràcter alienígena. Però, alhora, és evident que no pot evitar de mirar el nostre món com si no n’acabés de formar part… I no pot evitar explicar-lo amb els ulls —amb la mirada— d’un observador càndid, capaç d’astorar-se per les coses més evidents, capaç de sorprendre’s per fenòmens que la majoria dels éssers amb qui comparteix aquest espai-temps troben —trobem— irrellevants. Massa sabuts, vull dir. Desapresos, vull dir. Invisibles.

D’alguna manera, sense que ell ho sàpiga, tot i haver-la oblidat, o tot i fer-nos creure que l’ha oblidat, deu complir la seva missió: re-traçar traços esborrats, per exemple.

Si són certes les dades que la Nasa és a punt de revelar, a més, és possible que la seva activitat humana continuï sent monitoritzada des dels centres de recollida d’inputs del grup d’exploradors intergal·làctics a què pertany. La hipòtesi seria aquesta: que els seus equips de recerca estudien les lletres de l’Extraterrestre 3 (aka Refree, aka Raül Fernández) per entendre el nostre món. I, per ells, tot té valor de descoberta.

L’Extraterrestre 1 tenia vuit estómacs, i el cor a l’orella: i el seu món era una casa suburbial de ciutat difusa en un paradís, temperadet i insubstancial, de classe mitjana. “No problem”, insistia. Ficció costumista.

L’Extraterrestre 2 volia salvar la Terra de la destrucció, i gràcies a una expansió ingent de kitsch (o, si ho preferiu, de glam kabuki) es va autodestruir ben feliçment: mireu-lo, i escolteu-lo. El seu món era un escenari, un micròfon, una banda, una guitarra. Ficció autoinfligida.

En resum, a l’Extraterrestre 3… no se li poden fer males preguntes.

¿Una cançó pot ser una teoria dels finals?

¿La teoria en qüestió pot venir a dir que tots els finals vénen d’abans del final? Vull dir: ¿la teoria defensa que els finals tenen un començament –generalment banal– i que, probablement, els finals són fonamentalment començaments?…

¿Són retrospectius; mirats enrere; celebrables?… ¿Escopetes, cavalls, caceres; navegacions, distraccions, desdoblaments, mutacions fatals?… ¿Els finals fan venir ganes de cantar?… (¿Mi-sol re-si-la?…)

Vaig començar aquest bloc fa tres anys, i l’he fet servir per pensar en veu alta, amb l’excusa d’unes quantes cançons, i en una època de molt de soroll desagradable. I vet aquí que he anat a parar a “Mil i un possibles finals” (Matilda, 2010), una cançó extraterrestre, una festa fraternal per a un grup de gent que finalitza o que veu finalitzar coses: “per celebrar el que no ens ha passat”, la festa.

Les cançons elegíaques, fins i tot les autobiogràfiques, solen parlar d’algú altre. Però el dol pels altres és, fins i tot per l’altre més estrany, sempre per un mateix. L’Extraterrestre 3 explora relats “d’una concreció total”, però tota observació –fins i tot la més càndida– esdevé una activitat tèrbola: i “la mirada se li enreda amb facilitat”. (Bé, embolica; fa fort.)

Vida i fatalitat. Estranys, estranyeses. Evidències, celebracions. “Tra-lai-lai”. Començaments… Mil i un possibles començaments.

 

(Ah, aquesta interpretació té un altre enregistrament, amb més càmeres i més postpo. Prefereixo el pla-seqüència que us he penjat a dalt –gràcies, a qui el fes!–, però aquest altre, de Concerts privats, és molt bonic també: mireu-lo també, eh.)

Anuncis

Mirall (Maria Rodés)

Dimarts 13. I post número 13. La sort s’ha de desafiar. Fent coses com…

Dir-se els errors. O esforçar-se per desequivocar-se. Per aprendre, amb honestedat. Algunes de les lletres de les cançons de Maria Rodés –per alguna associació d’idees ben estranya– em semblen les notes, guaridores, que un pacient amb ganes de no enganyar-se llegeix al seu psicoanalista.

L’engany i l’error. L’autoengany i l’error-en-primera-persona semblen temes en què Rodés és hàbil; a l’hora d’explicar-los, vull dir. Per això, suposo, és una lletrista valuosa que ha aconseguit una veu pròpia. I és una singularitat en aquest context pop actual, mig cantautoritzat, de versos que tendeixen a la confusió borrosa o a la narrativització. Sí, és això: Maria Rodés és (quan vol) una cantautora valenta. En primera persona.

“Mirall” és una cançó límpida. Sí, d’acord; com ho és “Desorden”, entre d’altres. I la nitidesa de la cançó és la nitidesa del fil del funàmbul que camina per damunt d’un fossat ple d’altres coses. Fosques. Un dipòsit chungo. (Sempre emparello cada una de les cançons que comento en aquest bloc amb una altra peça, i “Mirall”, penso, s’ha d’escoltar al costat d’aquesta perla. Com un negatiu de. No explicaré per què; ja ho entendreu.)

En tot cas, la finesa de “Mirall” és hàbil, també, interpretativament, perquè se sosté sobre una retòrica del “ja vindràs tu”. El món és ple de cantants amb veus que et vénen a buscar, que t’empaiten, que se t’imposen, que et trobaran siguis on siguis cada cop que les escoltis. Maria Rodés, quan canta, el que et diu és: “Aquí t’espero; si vols, ja vindràs tu.” Hi pot haver coqueteria en aquest gest. Fins i tot una certa arrogància tímida. Però quan “hi vas”, quan arribes a la veu i t’hi trobes la cançó, t’adones que l’autora t’ha de dir coses que, tu, has d’haver decidit voler escoltar.

És una petició de respecte (per l’honestedat i el despullament que comporta), i és una reivindicació de la paraula: que diu que la paraula no és soroll. Que aquelles paraules no són paraules acumulades al damunt del fil d’una melodia. Sinó: que la melodia ressegueix el fil d’unes paraules que ressegueixen el fil d’un pensament. El pensament fa la música.

Va així, diria. I algunes de les cançons de Maria Rodés no us agradaran fins que deixeu de sentir-les i comenceu a resseguir-les. Com funàmbuls al damunt d’un fil prim, al damunt d’un espadat.

Sí, diu ella: “jo hi veig por”. I és que, incontestablement, “a vegades tot és fosc”.

En un llac, una pedra, penso, no s’enfonsarà més avall perquè la llancis amb més força. Deixar-la caure obrint dos dits és suficient. La resta, la farà la llei de la gravetat. I la profunditat del llac on hagis decidit deixar caure la pedra.

Maria Rodés (com al vídeo de Nikita Routchenko) ens mostra tan sols el seu reflex damunt l’aigua. Però deixa caure les cançons (còdols delicats) al fons de llacs ben fondos.

(PS: No us perdeu aquest altre post, també, sobre Sueño triangular, l’últim disc de Rodés.)