Que tramposa és la vida (Joan Isaac)

Vídeo

Poca-soltades. Vull dir: teories estranyes, recreatives. Trampes.

És el que faré en aquesta entrada. Teoritzar tramposament. Des de la poca-soltada, sí.

(I l’admiració.)

Teoria poca-solta núm. 1

La música popular catalana (la cançó popular contemporània, vull dir) ha tendit a generar clons. O potser reencarnacions. Amb una peculiaritat: les noves aparicions rarament coneixen ni (es) reconeixen (en) el seu antecedent. Són rebrots espontanis. Deu voler dir: que hi ha pulsions latents que instrumenten els artistes per reaparèixer. (I que hi ha discontinuïtat, desconeixement: que, encara, no som una cultura possible sense esforços de connexió.)

A mi, em sembla evident que, entre Anna Roig i Guillermina Motta (la part “francesa” de la seva producció, és clar), hi ha un fil connector invisible però innegable. L’una és una càndida que coqueteja, i l’altra, una seductora que candidejava amb malícia. Sí, d’acord. Però totes dues han anat a parar al “Fes-me mal, Johnny” (bé, la millor versió fins ara, pel meu gust, ha sigut la d’Oriol Genís recargolant-se per terra, mentre Xavier Albertí mantenia la compostura al piano). En aquest cas –el de Motta/Roig,  vull dir–, sí, la connexió és estilística, sobretot. Però hi ha casos com el del Joan Daussà, en què l’estil musical és un altre, però en què l’actitud sentimentosa i de condescendència emocional (de paternalisme sensibler) marca la proposta: una actitud que ja va conèixer moments de glòria comercial amb els discos de Santi Vendrell. O, per posar un últim exemple, és divertit (i, en part, refrescant) veure com Els Catarres ressusciten (eh, i l’actualitzen a fons, sí) a “Me’n vaig al camp” la mateixa mitologia social que Els Esquirols dibuixaven, dècades abans, a “Rústic camp” (“rusticam-rusticum, societat de consum”). Etcètera.

Però: hi ha gent com Joan Isaac. Que no és clonable, penso. Només Joan Isaac pot ser Joan Isaac. És massa coses fràgils (no copiables) alhora. És singular.

(Ara celebra al facebook, i amb un llibre, quaranta anys de carrera!)

Teoria poca-solta núm. 2

És una desbarrada, la segona teoria: en diria (amb perdó) la paradoxa Joan Isaac.

D’una banda: Joan Isaac és un autor de cançons més que notable. Potser irregular (subteoria: quan vol “explicar-se”, es fa massa explicatiu, però quan és líric té punch, i quan rondina, té lirisme: és singular, insisteixo, fràgil, temptatiu; m’agrada, sí). Sigui com sigui, un disc amb les quinze o vint millors cançons que ha escrit tindrà sempre un nivell altíssim. Molt alt.

D’altra banda: Isaac és un cantant de veu preciosa, un intèrpret delicat i expressiu, que empaita el matís constantment, obsessivament. Per això, diria, es recargola quan canta. Vol vida a la veu, aventuro, i la vida… és tramposa.

I ara ve la “paradoxa” de Joan Isaac… Les cançons d’Isaac sovint creixen, i es fan millors, quan les canta algú altre. I alhora Isaac és un intèrpret molt millor quan canta cançons d’algú altre.

És una percepció meva, és clar. Puc equivocar-me. Tret del cas d’“A Margarida” (que ningú no cantarà mai com ell!), quan sents el Moncho cantant aquella bellíssima cançó que es diu “On és la gent?”, la cançó creix. És un exemple. Vull dir: les cançons d’Isaac creixen, amb naturalitat, quan algú les canta anant-los a la contra: els himnes com boleros, o els planys com relats freds. Isaac, quan les canta, els va massa a favor. (Mazoni no és una gran veu, però quan enfila aquest “Que tramposa és la vida”, tota la cançó, de dalt a baix, continua sent vegetal i flonja –és una metàfora possible–, però alhora es fa mineral i cantelluda. Alhora. Creix.)

En canvi, quan Isaac canta Aute, o Serrat, o Silvio Rodríguez, o Vecchioni…, maleït sia!, la seva veu creix en l’intent de domenyar unes melodies que no deixen que es confiï a les seves inflexions segures. Isaac emociona, sempre, quan canta: i més, sento, quan canta versions. (Ho podeu comprovar amb el Joies robades, per exemple, del 2002.)

Teoria poca-solta núm. 3

Els lapsus són bons. Ben sovint.

“Que tramposa és la vida” prové del disc La vida al sol (2008). En la versió original, l’últim vers es transforma (Isaac és un vitalista trist, però sobretot un vitalista) i afirma: “Que preciosa que és”.

En aquesta versió compartida amb Mazoni, Isaac no fa el canvi; se n’oblida, potser. I el “Que tramposa que és” final, malgrat ser una idea repetida, rebla igualment el clau. I suma igual, i manté tantes capes de sentit com hi vulguis deixar caure. La cançó i la veu, de fet, ja han fet la feina.

Pel que fa a la vida, embolicant-s’hi, Isaac diu una veritat que comparteixo: “quan em sento més savi,/ i més vell, menys l’entenc”. En el cas d’ell, i les últimes cançons ho demostren, és una veritat tan incontestable… com falsa.

Joan Isaac s’ha fet savi, i més amb els anys, perquè ha sabut (i ens ho ha sabut explicar) que les coses importants no s’entenen: es viuen. Isaac tendeix a ser contradictori; sovint imprecís. Però perquè ha entès. Per això és tan bo.

Teoria poca-solta núm. 4

Que quedi clar què penso. Quan Isaac canta cançons d’altri creix. Quan altres el canten a ell, les cançons creixen. Però: quan Joan Isaac canta Joan Isaac és molt bo. I ho és a un nivell que pocs igualen; que ningú no s’equivoqui. El que en penso és això.

I que quedi clar: l’important és que noto aquesta cançó de Joan Isaac, i tot el que “teoritzo” al post (al marge de la cançó) és una poca-soltada de dalt a baix.

I perquè no en quedi cap dubte, acabarem aquesta entrada amb la cançó (la poca-soltada cantada) que més em fa riure últimament: aquesta. Una altra versió, com un revers, de les trampes (i les autotrampes!) de la vida…

Sí, ben dit: “Amarga travessa”. I sí, ben vist: “Dolcíssim presagi, immens horitzó”.

Apocalipsi Now (Mazoni)

Vídeo

No em sento capaç de fer una teoria general de la cançó-protesta. Però és clar que les estratègies retòriques d’aquest subgènere són ben diverses.

Repasso clàssics. Tenim la denúncia autoafirmativa del “Diguem no” de Raimon. Tenim l’al·legoria conjuradora de “L’estaca”, o la més sofisticada, i subtil, del “Viatge a Ítaca” de Llach. Tenim les profecies que lluiten per autocomplir-se del primer Dylan: tant la interrogació de “Blowin’ in The Wind” com l’amenaça simbòlica del “Times They Are A-changin’”. També tenim les arengues desafiants com “A desalambrar” de Víctor Jara. O les elegies per l’esperit fundacional malmès del “For America” de Jackson Browne. Són, en fi, uns quants exemples d’aquesta diversitat.

Com a hipòtesi: diria que, des dels seixanta fins ara, el repte de la cançó compromesa socialment és mantenir l’eficàcia dels temps senzills (en termes discursius), però sense caure en el simplisme. Perquè no és creïble, ni ajuda, ni fa companyia. Les societats són complexes, i els simplismes, i els que els enyoren, fan peneta ben sovint.

Per això m’agrada “Apocalipsi Now”. Perquè és un èxit feliç d’un d’aquests intents de ser precís i ser prou combatiu alhora. Bé, m’agrada per això i perquè em sembla que, sense haver-m’ho acabat de proposar, dec ser fan de Mazoni. (M’agrada molt com escriu, com basteix les cançons, i m’agrada com s’ha espavilat a explicar-se a cada estrofa i a trobar imatges potents per enfilar rimes convincents amb “-au” per rematar cada tirada, amb una destresa que no s’havia vist des d’aquell “els esclaus jugant a daus/enfonsen totes les naus” de La Madam.)

L’estratègia retòrica de la cançó, penso, es podria etiquetar com la retòrica del “tontos no som”. D’alguna manera, el missatge incorporat és: “Entenem les coses. Ens les sabem dir. Després, bé, serem o no serem capaços de fer res útil per canviar-les. Però tontos no som.” Or alike. D’alguna manera, reconèixer un poder limitat no obliga a passar per gent amb una capacitat de comprensió igual de limitada. I més quan ja hem incorporat, ni que sigui de rebot, com funcionen el deconstructivisme, la teoria crítica i els Cultural Studies. Més o menys; no exageréssim.

El segle XXI demana espavilar-se a fer-se entendre. I quedar-se, al final, o en l’esquematisme o en la banalitat és un risc permanent de qui escriu cançons. Mazoni ha trobat, a “Apocalipsi Now”, una solució canyera de funàmbul destre.

Si li hagués de trobar una ànima cosina, a aquesta cançó, potser l’emparellaria amb el “Cobbham Blues” de l’enyorat Vic Chesnutt.

En resum: “Mou el cul, obre els ulls. Qualsevol soroll pot provocar una allau.”