Aquesta cançó necessitava una bona versió en directe, més enllà de l’enregistrament original del disc. I devem als contundents Rosa-Luxemburg aquesta joieta penjada a youtube el 2008.
Oriol Tramvia és un poeta irrepetible. Com a cantant té una veu impossible i inigualable, i ha après a usar-la bé. I és un actor (el vídeo ho mostra) molt competent.
El 1976, Oriol Tramvia declarava: “L’important és tenir les vivències necessàries per inventar-te un món.” I reclamava als rockers una cosa: “ideologia”. Deia: “Ideologia de la que sigui, però és que la música ha de dir alguna cosa; has de ser conscient del teu toc propi, posar la pell de gallina.”
No sé quanta gent pot entendre que una cançó punkera pugui començar cridant “¡Bakunícese!”. (Però és igual: Bakunin surt a la Viquipèdia. Etc.) Ara bé, tothom pot entendre un crit. Vull dir, entendre que algú crida. I entendre per què crida. Hi ha una cosa precultural en el crit. Una cosa animal. Bestial. Hi ha una retòrica inequívoca de per què es crida en una cançó. La musicalitat del silenci està establerta i, fins i tot, té notació. El crit trenca les cançons, les esberla: per fer-les sorgir inequívoques (com en aquest cas), per tancar-les amb un final de significància paraverbal borrosa, o per no deixar, entremig de ritmes i harmonies, que les cançons s’acomodin a la seva pròpia bellesa.
El crit conjura, destil·la, polaritza. I fa, com dèiem, inequívocs el sentit i la intenció. Tothom entén la diferència entre un “si yo tuviera una escoba, cuantas cosas barrería” i aquest “oh, qui tingués un misto, per tal de veure-ho tot cremat”. I tothom entén un (semànticament ambigu, però il·locutivament gens confús) “no no no no no, no sé què em passa”. Els crits esvaeixen els dubtes. Fan clara la foscor.
Una hipòtesi naïf: totes les portes d’accés al cantó fosc, fins les més aparentment càndides, s’obren amb un esgarip. Fins i tot, a l’Eurovisió més cursi: o no?
Finalment, el món es divideix entre les persones fosques i les que necessiten dir-se que no ho són: com les que es dediquen a aplaudir alleujades al final de l’actuació, convençudes que la malaltia no és contagiosa. I que no necessiten bakunitzar-se!…
Vol de llavors 