“Molta llum per anar sense ulleres de sol”. (Un vers antològic; quatre anapestos, carregats de nasals i velars…)
Confesso que recordo haver-m’ho passat teta escoltant la Big Mama i S’Harmònica Coixa (meaning Sant Quirze de Besora i Palma de Mallorca all mixed up) a un bar de la Ribera barcelonina que portava el gran Àngel Juez. I vull aclarir que no tinc res en contra de veure juntes paraules com blues i Cerdanyola. I és cert que m’inquieta que tinguem mitjans de comunicació públics amb programacions regulars de blues; però puc assumir aquesta i tantes altres perplexitats. Eh, i alegrar-me’n; me n’alegro.
Però, amb poques excepcions, no acabo d’entendre el blues que no surt d’on el blues ha de sortir. Aquí no arribem gaire sovint als nou sota zero, els carbassons no solen ser grocs, als restaurants barats no et pregunten de quin color vols el pollastre, i els refregits no tenen l’espetegar sec de l’oli de blat de moro. Vull dir, costa entendre el blues europeïtzat el dia que sents el blues que surt d’on ha de sortir: aquest, per exemple. Humilment ho dic.
En canvi, malgrat això, les meves orelles entenen les cançons de Remigi Palmero. Que fan olor de garrofa, i tenen gust d’arròs a banda. (Meaning Alginet, ara a la Ribera valenciana.) I les que entenc millor són les que passen per damunt del blues sense deixar de ser cançons de Palmero: omms de mestre iogui inclosos, com en aquesta versió d’aquesta perla que es diu “Un instant de lleugeresa”.
Hipòtesi: s’ha de ser molt valent per fer una tornada amb un sol vers repetit com un mantra. S’ha de ser molt valent per fer una tornada amb un sintagma nominal-preposicional que mai no arriba ni a fer-se frase, ni a necessitar-ne una, per dir tot el que ha de dir. S’ha de ser molt valent, en fi, per fer una tornada amb un vers completament inconnectable amb el sentit de les estrofes precedents, també inconnectables semànticament entre si. Com bé canta Palmero: “Va ser intentar-ho, i funcionar”.
En el fons, a qui escolta aquesta cançó no li costa entendre’n el sentit, perquè no costa gens saber com lliguen les coses realment lligades per la vida, encara que el llenguatge de la cançó directament no les lligui.
Però, eh, evidentment, fer trampa no funcionaria: si les coses cantades no fossin coses veritablement (sóc imprecís; ja ens entenem) lligades per la vida, la cançó es desplomaria. Repugnaria.
És ple d’estafadors que utilitzen el fals deslligament (d’un llenguatge amaneradament deslligat) per dissimular que, de la vida, encara no n’han entès res. Si són novells, paciència. Si són idiotes, que els bombin.
Em sembla que Remigi Palmero sap fer cançons i sap cantar-les. Però estic segur que, se’n surti com se’n surti, quatre coses de la vida les ha ben sabut entendre.
Vol de llavors 