Màgic (Joan Colomo)

“La la la, la la, la la”… ¿El sarcasme és l’arma dels cínics, o la dels moralistes?

“És meravellós/ que ens menteixin així”… ¿El moralisme és el refugi de formigó dels adolescents (que no volen deixar de ser-ne), o és la trinxera cavada amb pala dels adults (que exigeixen el dret de poder-ne ser)?

“En els diaris i la tdt”… ¿La trinxera és la individuació autocomplaent (la felicitat onanista), o és la cançó compartida des d’una consciència paradoxal?

“Creuant voreres/ pujant al tren”… ¿La consciència de la realitat força el deliri, o el deliri (el desencaix) és l’estratègia més subtil de desemmascarament, de retirada dels vels que oculten la realitat?

“Jo no vull pas la veritat”… ¿Desemmascarar és una retòrica il·lusa i arrogant, o és l’esforç incansable que requereix l’honestedat?

“És màgic”… ¿L’honestedat és un autoengany de vanitosos, o és l’acceptació moral i combativa (amb el compromís de no rendir-se) de la fragilitat inevitable de quan ets una personeta i prou?

“La la la, la la, la la”… (Visca Joan Colomo. Gràcies, per aquest moment i tants d’altres, també a Ràdio Arenys. I un record per un tocayo del cantant montsenyenc, que afirmava: “Yo necesito algo bonito en lo que creer.” O també: “Sobre tu tumba habrá más hierba que amigos.”)