Mil i un possibles finals (Refree)

“Per celebrar el que no ens ha passat”, diu l’Extraterrestre 3.

“No problem”, respon l’Extraterrestre 1. (S’hi conforma, l’Extraterrestre 1: li agradaria menjar gats, però se n’ha d’estar… Normes socials, etcètera.)

L’Extraterrestre 2 tocava la guitarra: “Making love with his ego”, deien, ell “sucked up into his mind”. (Ment endins, ves.)

I sí, per celebrar el que celebra, l’Extraterrestre 3 també toca la guitarra. Sí: la nau intergal·làctica el va deixar al nostre planeta, i va retornar (la nau) a l’espai sideral. Va deixar a la Terra un nadó amb forma humana: amb una missió, segurament. Però, per algun motiu inescrutable, la programació d’objectius d’investigació i el manual operatiu van desaparèixer. Potser es van esborrar del software de la criatura, o potser anaven continguts en un dispositiu que –sota un munt de fulles, o el que fos– aquells pares humans (que se’l van afillar) ni van trobar, ni van trobar a faltar.

Amb els anys, des de 1976, l’Extraterrestre 3 es va anar incorporant a les lògiques del planeta. I, en fi, ves, va decidir fer-se músic, i fer-se cantant (a estones), específicament.

Tot fa pensar que ha oblidat per complet el seu caràcter alienígena. Però, alhora, és evident que no pot evitar de mirar el nostre món com si no n’acabés de formar part… I no pot evitar explicar-lo amb els ulls —amb la mirada— d’un observador càndid, capaç d’astorar-se per les coses més evidents, capaç de sorprendre’s per fenòmens que la majoria dels éssers amb qui comparteix aquest espai-temps troben —trobem— irrellevants. Massa sabuts, vull dir. Desapresos, vull dir. Invisibles.

D’alguna manera, sense que ell ho sàpiga, tot i haver-la oblidat, o tot i fer-nos creure que l’ha oblidat, deu complir la seva missió: re-traçar traços esborrats, per exemple.

Si són certes les dades que la Nasa és a punt de revelar, a més, és possible que la seva activitat humana continuï sent monitoritzada des dels centres de recollida d’inputs del grup d’exploradors intergal·làctics a què pertany. La hipòtesi seria aquesta: que els seus equips de recerca estudien les lletres de l’Extraterrestre 3 (aka Refree, aka Raül Fernández) per entendre el nostre món. I, per ells, tot té valor de descoberta.

L’Extraterrestre 1 tenia vuit estómacs, i el cor a l’orella: i el seu món era una casa suburbial de ciutat difusa en un paradís, temperadet i insubstancial, de classe mitjana. “No problem”, insistia. Ficció costumista.

L’Extraterrestre 2 volia salvar la Terra de la destrucció, i gràcies a una expansió ingent de kitsch (o, si ho preferiu, de glam kabuki) es va autodestruir ben feliçment: mireu-lo, i escolteu-lo. El seu món era un escenari, un micròfon, una banda, una guitarra. Ficció autoinfligida.

En resum, a l’Extraterrestre 3… no se li poden fer males preguntes.

¿Una cançó pot ser una teoria dels finals?

¿La teoria en qüestió pot venir a dir que tots els finals vénen d’abans del final? Vull dir: ¿la teoria defensa que els finals tenen un començament –generalment banal– i que, probablement, els finals són fonamentalment començaments?…

¿Són retrospectius; mirats enrere; celebrables?… ¿Escopetes, cavalls, caceres; navegacions, distraccions, desdoblaments, mutacions fatals?… ¿Els finals fan venir ganes de cantar?… (¿Mi-sol re-si-la?…)

Vaig començar aquest bloc fa tres anys, i l’he fet servir per pensar en veu alta, amb l’excusa d’unes quantes cançons, i en una època de molt de soroll desagradable. I vet aquí que he anat a parar a “Mil i un possibles finals” (Matilda, 2010), una cançó extraterrestre, una festa fraternal per a un grup de gent que finalitza o que veu finalitzar coses: “per celebrar el que no ens ha passat”, la festa.

Les cançons elegíaques, fins i tot les autobiogràfiques, solen parlar d’algú altre. Però el dol pels altres és, fins i tot per l’altre més estrany, sempre per un mateix. L’Extraterrestre 3 explora relats “d’una concreció total”, però tota observació –fins i tot la més càndida– esdevé una activitat tèrbola: i “la mirada se li enreda amb facilitat”. (Bé, embolica; fa fort.)

Vida i fatalitat. Estranys, estranyeses. Evidències, celebracions. “Tra-lai-lai”. Començaments… Mil i un possibles començaments.

 

(Ah, aquesta interpretació té un altre enregistrament, amb més càmeres i més postpo. Prefereixo el pla-seqüència que us he penjat a dalt –gràcies, a qui el fes!–, però aquest altre, de Concerts privats, és molt bonic també: mireu-lo també, eh.)

Tintin (Catarres)

“No fos cas que em veiessis trencat.”

Els Catarres tornen a estar de gira per presentar disc nou (Big Bang, 2015). Encara no m’he aturat a escoltar-lo, ni vull fer-ho abans d’escriure aquesta entrada. Perquè, sigui com sigui, dels Catarres, he de comentar-ne “Tintin” (Tintin i la Contorsionista, 2012).

D’una banda, hi tinc un deute perquè em va aixecar els ànims quan em convenia, i l’he cantussejada com una manera efectiva de conjurar dimonis. I, a més a més, he de reconèixer que és una cançó que et fa ballar, moure el cap, moure’t. I moure’s és existir.

En aquest blog, ja he parlat d’altres cançons construïdes literàriament sobre l’estratègia de la reiteració metafòrica (aquesta cançó, en concret). Sens dubte, “Tintin” és un exemple feliç d’aquesta estratègia… Però, tot i això, aquesta no és la clau, penso, de la cosa que “noto” en aquesta cançó. Tampoc no ho és l’energia pertinaç que encomanen les síncopes rítmiques, i que el vídeo oficial de la cançó recull amb tant d’encert.

És una altra cosa. I per això he preferit aquest vídeo d’una versió acústica, en directe, i una mica adormida, en uns mitjos temps, que permeten que hi aflori la melangia. I que no s’entrega del tot al contrast entre la tristesa del text i la maquineta alegre de la música.

Els Catarres, i per mi sobretot aquest “Tintin”, tenen l’encant del frau. Sí, són un frau, penso. Uns folkies disfressats de skatalítics. Uns fills del segle XXI disfressats (literalment) de músics del primer terç del segle XX. Uns cantautors disfressats de banda. Una banda disfressada de trio. I unes lletres disfressades de relats, però que bateguen amb el pols del testimoni autobiogràfic. Etcètera.

Al darrere d’aquest frau artístic (que celebro!, eh), hi ha una certa constatació, un cert reconeixement doble: la consciència de la dificultat d’escapar d’identitats tòpiques; la consciència de la dificultat d’escapar del pes d’un llenguatge cansat, gastat. Hi passen ràpid, i el presenten com una excusa, però hi ha un vers revelador, penso. Aquest: “Aquell tòpic suat, la tragèdia dels pallassos/ Riu per fora i per dins plora, ocultant els seus fracassos”.

“Aquell tòpic suat”, diuen. Es disculpen del tòpic, però l’usen. Perquè hi ha poc espai fora dels tòpics, deuen pensar. I opten per disfressar-los. Per disfressar-se. En una estratègia d’engany que sembla reclamar el dret a ser el poc que s’és. Té una part fosca: una certa covardia, a l’hora d’emparar-se del frau per oferir una proposta artística estantissa, sense haver-la de defensar. I té una part vibrant: la constatació (l’assumpció creativa) del tòpic.

(Un aclariment: per descomptat, hi ha espais fora del tòpic. Fer veure que no forma part de la trampa, per molt innocent que sigui el trampós, no redimeix. Fora del tòpic, hi ha els nostres millors poetes actuals, els millors dramaturgs, els millors novel·listes… Si alguns autors de cançons s’hi resisteixen, és cosa seva.)

Ja hem vist, en aquest blog, altres grups actuals que s’emparen en un jo disfressat (amb aparença de candidesa adolescent) de lleugeresa. També hem vist grups que treballen l’autoparòdia defensiva: tot i que, en el cas de Catarres, diria que el públic no sempre els l’ha captada. (Sens dubte, tota aquesta gentada que veuen en “Jenifer” una paròdia de les nenes de Castefa no s’adonen que, en primer terme, i sobretot, el parodiat és el jo de la cançó: que mostra fins a quin punt és ridícul, en la Catalunya actual, refugiar-se en l’orgull de ser un “catalanet” de manual, i pretendre que el país és el que hi ha entre Aiguafreda i Centelles… Autoparòdia autocrítica, per tant. Ben feta.)

En fi: candidesa, autoparòdia, narrativitat… Ho veiem en moltes propostes pop actuals; i comença a fer mandra… Però aquí, en algun lloc, t’hi deixen un raconet de veritat. Alguna traça identificable del dolor de viure. Algun moment sense pudor: sense fòbia a la humanització de les cançons.

Perquè ser un personatge de còmic (ser un “tintin”, o presentar-se com a tal) fa gràcia però ja no significa res. O, almenys, no significa res que no sigui tòpic, gastat.

La cançó ho diu. I el grup, com a projecte (tal com jo el veig), també ho diu. Diu que es defensa: “No fos cas que em veiessis trencat”. Són moments esparsos, sí, però els redimeixen. Per mi, sí. (És molt poc, és clar, però encara és molt més que el que han estat capaços de mostrar altres grups d’èxit similars fins ara.)

“Fer-me fort”… “Qui hauria pensat que […] seria tan difícil”… I el pànic al ridícul, a la pèrdua de la dignitat, aquesta dignitat del jo, que s’ha fet un patrimoni fàcilment malbaratable, difícilment restablible. Que…

Sí, aquesta és la cosa: aquest pànic que mostra que el món ha convertit cadascú, amb èxit, en el seu pitjor enemic. I el control d’aquesta desconfiança d’un mateix és el tema de “Tintin”. Perquè la cançó és, sobretot, un mantra destinat a mantenir la compostura social. El tema no és tan sols l’abandó sentimental; no és tan sols el dolor per la pèrdua. És la dificultat de viure les derrotes (les grans i les petites) en un entorn que no et facilitarà expressar-les. Ni acceptar-les.

La cançó parla d’això també, diria. I la imatge pública dels Catarres, potser també. Potser algun dia faran un pas més. A vere. Esperem.

I, en l’espera, recordem: tan sols nosaltres podem alliberar les nostres ments. Per exemple, amb cançons com aquesta. “Have no fear”…

Àtic (Pere Janer)

“Deixa de fingir que eres mentida”.

Vaig aprendre, fa temps, que la renovació total de les cèl·lules del nostre és un procés que s’allarga almenys un any.

No he volgut saber fins a quin punt és veritat o no. Perquè em sembla una idea preciosa, i perquè quan m’ha fet falta, aquesta ha sigut una idea útil, consoladora, explicadora de coses sense explicació. M’ha servit saber que fa falta temps perquè deixi d’haver-hi en tu, físicament, matèricament, restes de la persona que eres quan la cosa (es diu així, “la cosa”) es va acabar.

Dic això per aquesta cançó, i ho dic també pel cos suspès –predissenyat, podríem dir– del vídeo. (Algú m’ha suggerit que l’alè de Tron, la pel·lícula que protagonitzava Jeff Bridges, se sent a les imatges. Potser sí.)

Després del cos, encara, ve la ment. És a dir, les paraules. I en especial les paraules que apareixen, o retornen (sobretot, les insistents), per donar forma al dolor. I també les paraules que apareixen, sovint no se sap com, per transcendir el dolor. I les paraules que no. La confusió. Diu Janer: “No sé com dir-te les paraules que no trob”.

Ah, i les trampes. La negació de l’amor, per exemple. Sembla alliberadora, la negació. “Una resposta a mitges, repetida i vulgar”. I el bàlsam aparent, autocompensador, dels bons desitjos generosos: “Estic segur que tendràs sort”. O les estampes del trasbals desorientat: “No t’he vist per la finestra/ i no sé si és que t’estic esperant”.

És la retòrica del fracàs; és la bellesa de la pietat; és el perill de la paràlisi autoinfligida.

Pere Janer, que té facebook, va formar part del grup La Fosca (ell en parlava: aquí), una banda bonica. M’agrada la seva veu quan et canta a cau d’orella. I cada cop m’agrada més la producció musical, gairebé mecànica (low tech, diríem), que li ha fet Jaume Manresa, el teclista-thereminista dels extints Antònia Font, en aquest disc (Guapo, 2010).

I cada cop m’agrada més el tempo encallat d’aquesta cançó, que sembla que s’arrossega, que pesa massa, que no té manera de trobar la lleugeresa. Ni l’alleujament. (No el troba, però el canta; en canta el desig, l’esperança. Saber esperar; això. Aprendre’n. Reptar.) És un encert, penso.

En fi. Recomençar: “obrir les pistes, enlairar-se”…

PS1. Homes i supervivències sentimentals, sempre m’ha agradat aquest altre vídeo i aquesta versió masculinitzadora: ves què. “I know I’ll be alive”.

PS2. Ah, Pere Janer ha tret, fa poc, nou disc.

Ciutat podrida (Morfi Grei i La Banda Trapera del Río)

“Puc caminar sense guia”…

Estic mandrós, i fent altres feines de profit. Per tant, aquest post és copiat. Perdó, vull dir: serà una cita.

Rafael Vallbona acaba de publicar De contents a enganyats (Edicions 62, 2014). Una síntesi perfecta del país que tenim a punt de deixar colgat del tot. L’herència malaguanyada de trenta anys d’automenysteniment i de propaganda de la mediocritat (bé, ara en diuen “ser normal”). Correu a buscar el llibre i a llegir-lo, i ja m’explicareu si hi ha algú millor que Vallbona per fer d’una autobiografia sentimental una sociologia coherent.

Cito Vallbona: “La ciutat estava podrida, tenia raó el Morfi Grei. La Banda Trapera del Río era l’únic clam real que quedava enmig de tot aquell paisatge grotesc de democràcia que havia portat uns quants al Parnàs, mentre la majoria seguia enfonsant-se en la seva pròpia merda. A finals dels setanta les ciutats del cinturó eren forats infectes on la gent s’apilava com podia. Sense serveis, amb un urbanisme més que especulatiu de barraca, sense feina ni expectatives de futur, si no es van encendre socialment va ser per l’acció de grups de base, parròquies i veïns, sovint a la desesperada.”

I afegeix: “En aquell context, ‘Ciutat podrida’ (sí, sí, en català) va convertir-se en un himne. Van seguir-li ‘La regla’ o ‘Tu pistola no me mola’. Morfi i la seva banda es van convertir, no en una icona pop, sinó en l’altaveu d’amplis sectors de la societat (joves, vells, aturats) que no estaven disposats a podrir-se amb la seva ciutat. La Banda Trapera no exaltava la marginalitat, feia la crònica del que passava dia a dia a Cornellà. Ultratruita, French Dogs, Decibelios. Punk, after punk, ska paleta? Tant li feia. Els temes de les seves cançons eren la misèria quotidiana, un no future que no tenia res d’impostat.”

Però els temps canviaven, diu Vallbona: “A l’altre extrem del Cornellà de La Banda Trapera, van irrompre els yuppies. Aquells joves professionals urbans d’elevats ingressos, hedonisme sense límit i un consum notable de cocaïna, sí que eren un símptoma de normalitat que agradava al poder de Catalunya.” I van canviar més: “L’època de les il·lusions s’havia acabat. S’iniciava el temps de les institucions. Els joves […] s’havien fet grans i començaven a dividir-se entre els que havien sabut col·locar-se i els que s’havien quedat a la cuneta.”

I Vallbona conclou: “Uns cantaven ‘El meu avi va anar a Cuba’ un dissabte d’estiu a la fresca del Port Bo de Calella tot fent un cremat, i els altres l’himne que va popularitzar Morfi i La Banda Trapera tot xumant unes birres en un bar de Sant Ildefons: ‘Ciutat podrida ens portes la nit i la por/ ara que ets adormida els carrers són plens de foc/ vull sortir d’aquest infern on els crits dels perduts s’obliden/ quan ets presoner, l’esclat del vent i la llibertat no camina/ ciutat podrida./ Aquest és el moment en què ha mort la vida/ no m’importa el ponent, puc caminar sense guia’.”

No afegeixo res. Si en voleu saber més, mireu-vos aquest documental.

Bé, afegeixo una cosa. Un dia (un d’aquells dies que passàvem la setmana sense un duro, i tot, sí Rafael, tot era d’un tedi exasperant) vaig començar a taral·lejar una tornada que no m’ha abandonat des d’aleshores. I, de tant en tant, sí, hi ha un dia que em trobo cantant-la inadvertidament: aquesta tornada, curta, de quatre paraules.

“Nos cubre la losa”, diu. (Però aquí estem, eh… Fot-els canya, Vallbona!)

Perquè vull (Ovidi Montllor)

1

Vet aquí. Tants esforços destinats a poder o no poder. I el problema era (és) voler. Gosar voler. Saber voler.

2

Aleksandr Blok va dictar, el 1921, una conferència sobre Puixkin, titulada “Sobre la missió del poeta”. En traducció d’Ivan Garcia, Blok deia: “No discutirem avui, dia dedicat a la memòria de Puixkin, si el poeta separà correctament o no la llibertat que nosaltres anomenem personal, de la llibertat que anomenem política. Sabem que exigia una llibertat ‘diferent’, ‘secreta’. En el nostre llenguatge, en diem ‘personal’”.

I Blok afegeix: “Aquesta secreta llibertat, aquest voler –paraula que després, de tots els poetes, Fet serà qui repetirà amb més força (‘El voler foll del cantor!’)–, no és només la llibertat personal, és una cosa més gran”. I conclou: “Puixkin morí. […] El matà la manca d’aire. Amb ell morí la seva cultura. […] Repòs i llibertat. Són imprescindibles per al poeta per alliberar l’harmonia. Però també hom pot veure’s privat de repòs i llibertat. No del repòs físic, sinó del creatiu. No de la llibertat infantil, no de la llibertat dels liberals, sinó de la llibertat artística, de la llibertat secreta. I el poeta mor, perquè ja no té aire per respirar. La vida ha perdut el sentit. […] Nosaltres morim, però l’art resta. Els seus fins últims ens són desconeguts i no els podem capir. L’art és hipostàtic i indivisible.”

Hipostàtic vol dir substancial, personal.

3

En una arenga política (contra l’oligarquia espanyola) i comercial (per vendre un llibre), el Gran Wyoming concloïa la seva intervenció amb una cita d’Ovidi Montllor: “Tot comença en un mateix.”

És l’últim vers de la cançó “Perquè vull”. Una lletra escrita per Montllor, amb música de Yosu Belmonte. I que va aparèixer al disc, memorable, Un entre tants… (1972), al costat d’incisius monòlegs cantats com “Sí, Senyor”, de magnífiques frivolitats quasizappianes  com “De l’espai no te’n refies mai” o “Cançoneta Juganera 2”, de faules folkichansonnières com “La fera ferotge” (a mig camí de “Le gorille” i “Puff, The Magic Dragon”) o la “Cançó de les balances”. Un disc memorable, enregistrat amb la complicitat d’alguns dels músics de jazz més notables de l’època i del país.

I, entre aquestes perles en forma de cançó, “Perquè vull” recull l’estela de Brassens (amb traces inconfusibles com els ecos de cançons com aquesta altra), i hi afegeix l’energia teatral, i l’habilitat de l’Ovidi storyteller, i el lirisme d’una primera persona autobiogràfica (ficció o no; això és irrellevant per a l’autonarració), i l’explosió de relats que van des de la cançó d’amor fins a la proclama àcrata en pro de la llibertat individual, i des de l’esgarrapada social molesta fins a la metanarrativitat (m’hi arrisco, sí) fenomenològica. Moltes capes per a una cançó que no caduca, que persisteix i que creix: perquè funciona sola, una cançó hipostàtica, irreduïble. Una cançó bona.

Musicalment, és com una mescla inèdita d’aires argentins de quasi tango, amb ressons rítmics de free jazz, amb contundència de lletania rock, i amb una ferocitat dramàtica de cabaret alemany d’entreguerres. Per exemple. (Tot això, al disc. En aquest youtube d’origen televisiu, s’hi sostenen alguns dels trets d’estil originals, en proporcions diverses: en part atenuades, en part augmentades. I, en general, amb una energia més madura, més reposada, més explicada que vindicada, més tendra, amb més desengany acumulat. A la veu. Més saviesa.)

4

Vicent Andrés Estellés ho deia així: “Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants/
que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,/
silenciosament, quasi sense plorar.”

Ovidi Montllor no va ser (sense deixar de ser) un entre tants. Perquè va voler.

5

Voler voler.

 

Són de mi (Les Sueques)

“Són coses que són de mi…”

L’any 2013, Les Sueques van fer córrer, després d’un ep-maqueta, el seu primer lp, que es titula Cremeu les perles. (En podeu llegir una ressenya com toca: aquí.) Conté dotze pistes, entre versions –jocs de miralls— i peces originals, d’un so brut deliberat, i fill també de les limitacions de la banda. Sí, limitacions; i què.

El disc aplega unes quantes cançons de vulnerabilitat exposada. Un “Robot” que “endevina totes les pors”, o uns “Ganivets i forquilles” que algú es vol clavar al coll per “oblidar-me de tot el nostre amor”. Etcètera.

Vulnerabilitat exposada, dic. Sí. Però preservada per una actitud autodefensiva i desafiant alhora, per exemple a “Ningú”: “Jo no sóc ningú… Qui ets tu? […] Tu ets ningú.”

Les Sueques es defineixen així al seu facebook: “Som 3 dones i un home. Dadaistes. Ens agrada el punk net. No ens agraden les guitarres barroques d’AOR.” (Podeu pescar el disc al seu bandcamp abans d’anar-lo a comprar, i comprovar-ho.)

Es poden, segur, enfilar molts tòpics de premsa musical a l’entorn d’aquest grup. Però m’és bastant igual. No em sembla una banda especialment original, ni especialment trencadora, ni especialment res. Ni sé si són emergents, o trendies. I m’és ben igual (quina mandra, tota aquesta litúrgia dels descobriments…). L’important per mi: m’encurioseixen.

Els escolto. I els noto. Es fan notar, penso. I em sembla que l’element clau és (torno a la vulnerabilitat exposada) una certa franquesa primària. I quan dic “primària”, no vull dir “simple”. Vull dir, una certa narrativa de la vida lligada a una retòrica del cos a cos: en certa manera, una voluntat d’encarar problemes difícils, despullar-los d’aditaments i reduir-los a l’os (o l’espina rosegada). Són, doncs, cançons de relat sintètic de friccions directes. Amb una menor o major complicitat entre el jo i l’altre que entren en fricció; amb una menor o major ficció en el dibuix de cada fricció, i de cada “altre”, en cada cançó.

Vull dir, totes són cançons sintètiques: resums essencialitzats de les peripècies que retraten, fins al punt que la peripècia s’hi esquematitza i s’hi esvaeix, i deixen que ens hi punxi només l’espina (rosegada prèviament) que la sosté; l’aprenentatge fet, d’alguna manera.

Una comprensió convertible, quan cal (per exemple, en la lletra –traducció molt lliure de l’original– de “Ramon”), en rèplica incontestable: sí, són aquelles rèpliques que costen tant de dir en el moment oportú, davant de l’idiota de torn, però que quan repassem mentalment les confrontacions passades, apareixen quan cal i amb l’efecte implacable. (Que bé discutim quan parlem sols!).

Cançons d’autodefensa. Dels altres. I d’autoprotecció: contra la tendència a autocomplicar-se potser. (Un guany: la claredat, i l’enfocament vital. Un perill: el narcissisme autista. Equilibri dificil. Solidesa i tendresa: ¿què ens fa forts, què ens fa valents? ¿Compartir i decebre’s, o aïllar-se i fer-se estrany?) Franquesa primària. Saber-se vulnerables (no us perdeu els planys), malgrat tota l’aspror (no us perdeu el final).

“Si jo trec un llapis, tu em llepes la mà/ i a un indret així tothom hi vol anar”…

Dadaistes, diuen. Da da, sí sí. “Lorsqu’on en fait une tendance artistique, cela revient à vouloir supprimer les complications.” Al respondre’s preguntes, per exemple: “Comment en finir avec tout ce qui est journalisticaille, anguille, tout ce qui est gentil et propret, borné, vermoulu de morale, européanisé, énervé ? En disant Dada. Dada c’est l’âme du monde, Dada c’est le grand truc”. O a l’afirmar-se: “Je revendique mes propres bêtises, mon propre rythme et des voyelles et des consonnes qui vont avec, qui y correspondent, qui soient les miens. […] Il ne faut pas laisser venir trop de mots. Un vers c’est l’occasion de se défaire de toute la saleté.” (Són cites del manifest DaDa d’Hugo Ball, l’any 1916, d’un catorze de juliol en plena guerra mundial. ¿Quina és la guerra mundial ara?)

Dic “so brut”, i diuen “punk net”. Dic “vulnerabilitat”, i diuen: “DaDa”. ¿Suprimim les complicacions?

Au: “Són coses que són de mi…”

Sóc algú (Clara Andrés)

1

Entre les bones notícies recents, sens dubte, hi ha la nova edició, completa i revisada, de Mentre parlem, el primer dietari d’Enric Sòria, que era ja introbable a les llibreries. Al costat de La lentitud del mar (2005), tots dos llibres són constàncies de la millor literatura catalana contemporània. De fet, si demà s’acabés el segle XXI, amb l’obra de Sòria, els tres dietaris de Feliu Formosa i L’aprenentatge de la soledat, de David Vilaseca, tindríem ja un segle d’autobiografisme de primeríssim nivell.

Torno a Mentre parlem. En una entrada de setembre de 1983, Sòria escriu: “Sent com sóc un garbuix de potències en pugna, un fràgil equilibri d’impulsos oposats, aquells que m’estimen (¿però pot estimar-se’m?, ¿es pot estimar en bloc l’heterogeni?) afalaguen solament una part de mi. Les altres se’n revengen.”

I continua: “Potser prové d’ací aquesta necessitat d’isolament, sense recer ni trava. Acomodatici i covard, els refugis que busque em fan perdre energia i només deslliurant-me’n sóc i em sent capaç d’afrontar la vida. En mi una por profunda. Sentir-se dins del buit, a soles: sensació freda que em deixondeix, silenci en què em retrobe, i amb mi el sentit de les coses, el meu nord. Només isoladament torne a intuir les poques veritats que em dirigeixen.”

I conclou: “I faig patir.”

Sòria, poeta d’Oliva (algun dia caldrà estudiar la Safor com a viver literari), escrivia aquests apunts amb vint-i-cinc anys. Uh.

Clara Andrés, cantautora d’Oliva, amb la determinació d’un seguit d’anapestos farcits de sentit, enfilats amb vigor, també diu: “Vinc a ser […] la mentida que es creu quan algú se’n recorda de mi.” (Andrés publica la cançó a Inici, un disc-maqueta autoproduït, l’any 2005, amb vint-i-vuit anys. Però ja la cantava abans, em sembla. Buh.)

“Sóc el jo que tu veus tan tranquil, que s’agita per dins”.

¿I la revenja de les altres “parts”?… Afortunadament, en aquests casos, la revenja dels altres trossets del jo són poemes, són fulls de dietari. O són cançons.

Una respiració. I continuem…

2

“Sóc algú” és una cançó que noto (“sensació freda que em deixondeix”), una cançó nua i púdica alhora. Gràcies a la gent del Canal 33, aquest vídeo ens permet veure-la amb el so, pensat, construït, del grup de Clara Andrés.

Trobareu, això sí, mostres més evidents del talent musical (compositiu, interpretatiu) d’Andrés per poc que les busqueu. Per exemple, als jocs d’harmònics i de canvis interns d’una cançó com “Perfils”, que va documentar la gent delicada de The Camera Album (i que no deixa de ser, en certs aspectes, una extensió temàtica de “Sóc algú”). Sí, d’acord, però el talent no és, necessàriament, l’exhibició dels recursos disponibles. És, més sovint, trobar la mesura justa. Senzillesa, proporcionalitat, matèries primeres.

Musicalment, Andrés traça a “Sóc algú” de fet (diria) gairebé una frase melòdica única; una mena d’estrofa amb contraestrofes incorporades, potser. És una opció aparentment simple, però que creix de la mà d’un arranjament que arrossega una confessió, i que descavalca la confessió del clos més íntim de la veu, per fer-ne gairebé (el “gairebé” em sembla important) un himne.

La conclusió de Sòria, recordem-la, era: “I faig patir.” I la pregunta terrible que es feia, recordem-la ara, i sense parèntesis dissimuladors de ferocitat, era: “¿però pot estimar-se’m?”

“Sóc algú”, aposto, no és una confessió. Ni un himne. (Encara que, musicalment, jugui a ser-ho a moments: i això és un encert! Talent, sí.) “Sóc algú” és una cançó de despullament honest, però, diguem-ho clar, sobretot una petició de pietat, d’acceptació pietosa.

Pareu bé l’orella: hi ha un “tu”. És una cançó per a algú: “Sóc algú que es presenta amb aquesta carcassa que veus,/
amb uns ulls i amb un nas i una boca que parla de tu.” Però que “mai et dirà la veritat”.

¿Pot ser que sigui un jo parlant a un tu fals, que sigui tan sols un reflex al mirall?… Podria ben ser. Però no canvia gaire el tema: la traïció. Trair-te a tu mateix o trair qui més t’estima (t’estimes)… El resultat és la mateixa devastació.

“Sóc algú” pot ser una disculpa (preventiva o no; coqueteria prèvia o remordiment posterior). O pot ser una reivindicació de límits; d’un poder interpersonal negociat. Tant li fa, al capdavall.

Cap honestedat –ni cap altra intel·ligència, ni tan sols el sentit de l’humor– no evitarà la revenja.
 De les altres parts del jo. És “l’escissió humana”, diu Sòria. Ai.

3

Tenim un problema, sí. I necessitem solucions!…, vaja, necessitem pensar que hi ha alguna mena de solució, també, per als problemes irresolubles.

Cal, és clar, escoltar els mestres. ¿Com obtenir una mica de llum? Diu el mestre: oferint a l’altre “la intel·ligència dels electricistes”. Bonic.

Oferir un poc de llum, sí, i confiar que l’altre (un altre real, o l’especular) acceptarà viure amb la “sensualitat de les vides desesperades”, i viatjar amb “una maleta de perplexitat”.

Acompanyo cada cançó, sempre, en cada entrada d’aquest blog, amb una altra cançó. Us ho demano de cor: aquesta altra cançó, no us la perdéssiu.

4

A Gandia, una senyora amable (i encuriosida) m’endevina: “Catalanet.” I m’adverteix: “Fa una amargura de fred.” Sí, fa un vent gelat. Fred (“sensació freda que em deixondeix”). A Oliva, l’aire sembla temperar-se; s’hi troba recer. Als carrers del raval i la vila, enturonats, entramats amb giragonses d’enturonament, t’hi sents a un laberint amable, que encurioseix. Perquè els carrers tenen la coqueteria urbanística de no ensenyar-te com acaben. Cal anar-hi. Pujar.

Des del castell de Santa Anna, veus on ets. El mar, la plana, les serres. Més fred; el de l’altura. Hi cullo un brot de romer florit.

A falta d’una arquitectura notable, la part vella d’Oliva té la vellesa de la continuïtat. Res no hi destaca especialment, malgrat les singularitats: com placetes que són escales, o voreres que són passos elevats. Res no hi destaca especialment, però em criden l’atenció les portes, algunes portes, de fusta envernissada, amb la veta vista, de dissenys senzills però ben equilibrats, proporcionats, de feina de bons fusters.

Senzillesa, proporcionalitat, fusta vista. Hi ha una mena d’orgull acollidor en aquestes portes dignes; una aspiració. Portes de casa, en una població que, històricament, s’ha fet fabricant sucre i seda.

“Sóc algú que es presenta amb aquesta carcassa que veus”. Cal veure-hi, sí, endins.

Mirant-me passar (La Tresca i la Verdesca)

Els Reis han passat per casa. Els camells s’han acabat l’escarola amb magrana, el formatge amb codonyat i l’aigua de les palanganes, i em temo –per la manera que semblen xarrupats– que també, ells, han buidat tota una ampolla de vi blanc (un Aptià fresquet de la nevera; macabeu mineral) i la meitat d’un whisky de xarop d’erable que em van dur del Quebec.

I vet aquí que els Reis m’han deixat aquest post com si fos escrit meu –feina feta d’escriptoret gandul, gràcies, majestats!–; escrit, ves, dins d’un sobre de colors. I al davant del sobre hi deia: “Aquesta entrada de Vol de llavors és per la Nora i la Irina, eh!… de moment, només l’entendran els seus pares, i feina que tindran, però va per elles!”

Diu així:

La Nora i la Irina –pels noms ja podeu endevinar que els pares són teatrerus– són dues chatis, rossetes, que fan (i faran) girar molts caps entre l’Eixample, Calella i Parets. Amb elles he fet coses com: barallar-nos, discutir, riure, buscar bolets, mirar les pel·lis de la Campanilla i parlar en llatí.

Segur que no me n’he sortit gaire, d’ensenyar-los coses com la Romanització. Però elles sí que han triomfat completament a l’hora de fer-me un seguidor encuriosit d’una gent, un grup musical solvent i curós, que es diuen La Tresca i la Verdesca.

Són nens de Cau, aquests músics. I ho dic amb molt de respecte. Com un mèrit. Indiscutible. S’ha fet molta conyeta sobre el xiruquerisme, però quan veus uns monitors de divuit o dinou anys, un diumenge al vespre, carretejant de retorn cap a casa una pila de canalla al tren de Puigcerdà, t’has de treure el barret. No poques coses bones d’aquest país nostre provenen, en bona part, de la feina creativa i generosa d’aquest món de voluntariat compromès.

És una pluja fina. I el resultat d’aquesta feina –al costat de moltes altres empremtes similars: a les escoles, a les editorials, a les biblioteques, a les taules d’escriptors i il·lustradors, als escenaris, als hospitals i, sovint també, a les famílies– és un dels patrimonis més sòlids de la Catalunya contemporània. O de la catalanitat, en sentit ampli, contemporània.

¿De què parlo?… D’una idea força compartida, i força sòlida, democràtica i constructiva, de què és la infància. I com se l’ha de tractar.

Sens dubte, com gairebé totes!, és una idea més intuïtiva que endreçada, i és més qüestionable que resolta. Però existeix, funciona, ofereix fruits. La generació que ara està per sota dels trenta és una mostra palpable del que dic. No sóc capaç de descriure aquesta idea de consens. Però em sento capaç d’afirmar que existeix. I que no és un patrimoni que es pugui menystenir.

Quan els ministres parlen d’espanyolitzar els infants catalans (i els illencs i valencians, no ho oblidem), parlen de tornar a la visió històrica d’Espanya que José María Pemán va llegar primer al franquisme, i després a la dreta electoral actual, i finalment també a demòcrates acrítics de centreesquerra, i a grans qüestionadors selectius com Julio Anguita, per exemple: que quan parla d’història d’Espanya es remet, sense cap pudor, al que li van ensenyar a l’escola de Magisteri en plena dictadura.

Però els ministres descatalanitzadors també parlen, encara que no sàpiguen que ho saben (i ho saben), d’una altra cosa. Parlen de tornar a implantar la Por, en majúscula, als cervells de la canalla. La Por que va fer abraçar l’autonomisme conformista (temerós) a totes les generacions nascudes abans de l’últim cop d’Estat.

Sóc vague, imprecís. M’hi hauria d’esforçar més. Però el procés sobiranista no és, com diuen i repeteixen sense proves de cap mena, el resultat d’un procés de propaganda. És un resultat possible (hi ha altres factors, ja ho sabem), això sí, d’haver tret la Por del cap dels nous votants del mapa electoral català.

Torno enrere, que potser m’he desviat…

Aquesta idea de consens sobre la infància (una idea d’idees) és un èxit a mitges, certament. La realitat burocratitzada n’és una limitació ferotge. I més, en uns centres educatius que han de dedicar la seva millor energia a complir els requisits dels Inspectors (que han de dedicar la seva millor energia a complir… etcètera), en lloc de dedicar-la a dialogar amb els batecs del seu entorn social.

Però les limitacions generen propostes; necessitat de dir. Aquest és un món actiu. Com ho demostra un llibre lluminós, aparegut no fa gaire, que es titula Ser a l’escola: Una pedagogia per descobrir la interioritat (Pagès, 2013).

En un moment, els autors hi diuen: “El nostre món està abocat a l’experiència quantitativa: suma, de vegades de manera poc significativa, vivències que acumula sense a penes digerir. La interioritat queda relegada o anestesiada. El dol, la frustració, la tristesa esdevenen sovint problemes mèdics a més (o en comptes de) situacions de vida. En canvi, la consciència i el treball de la interioritat són d’ordre qualitatiu. No és la quantitat sinó la qualitat de les vivències el que enriqueix el nostre món interior. […] La interioritat té a veure amb l’aprenentatge i amb les condicions perquè es produeixi, amb el desenvolupament integral de la persona, amb l’exercici de la llibertat.” (p. 34-35)

(Aquesta generació que ha perdut la Por al retorn de la dictadura, és cert, no s’ha escapat d’altres tabús: com la por als sentiments. O la dificultat de tenir la valentia o un llenguatge per viure’ls. En aquest sentit, és emblemàtic, per mi, el que Maria Martínez Vendrell, una pionera en moltes coses, va fer amb aquella meravella de llibre que es es deia i es diu Jo les volia!)

Dit tot això, suposo que ja s’entén una mica per què parlo de “Mirant-me passar” (4, 2010). Almenys si hi penso, penso que té a veure força amb tot això, amb treure l’entreteniment infantil del clos asfixiant dels estats d’ànim (excitat/relaxat, divertit/avorrit) per deixar-hi entrar els sentiments… Però també en parlo perquè, a un nivell més primari, és una cançó que noto: perquè noto que porta mesos venint-me al cap –i als llavis, taral·lejada– cada vegada que la necessito. (S’enganxa, vaja.) I hi ha també aquest vídeo bonic, és clar.

Hi ha vida, sí, en l’entreteniment infantil, sí, hosti, i tant que sí, més enllà de la hiperestimulació neotelevisiva. O de l’infantilisme tronat de cantarelles i sobreaguts. O del màrqueting editorial de ratolins i ratolines. (O del puritanisme judicialitzador que avui en dia segurament censuraria, per perversa, una tonada com aquesta altra, que ja té cinquanta anys. Glups.) Hi ha música, cançons boniques.

Coses ben fetes, sí, n’hi ha.

(“I no toco de peus a terra…”)

Nota dels Reis: “Esteve, ha quedat un post desgavellat, sí. Esperem que t’agradi. Hem mirat de mantenir el teu estil habitual… Bon 2014!”

El pop ha mort (Raydibaum)

Que bo, aquest vers: “Tots fem cares d’innocents.” Ningú no la vol, la culpa. Almenys d’entrada. Després hi ha qui alça el dit: “Em sembla que he sigut jo”. Bé.

Excurs personal, disculpeu-me: Sí, i també hi ha els altres, els miserables (que el món n’és ple), que cada vegada que tenen un cadàver als peus i una pistola fumejant a la mà, exclamen contra teu: “¿De quin cadàver em parles!”. (Grrr.)

Tornem a aquest vídeo. Què me n’agrada:

1. La finesa de la gent de “Concerts privats”. (Uh. Gràcies, un cop més.)

2. La qualitat d’incisió i de complicitat de la veu de Valen Nieto. (Mm.)

3. La lliçó de guitarra, ben visible, de Pep Rius (aka Abdominable Gallina Nauseabunda, per si no ho sabíeu). La lliçó: què val la pena fer, i quan. Sobretot: com. I per què. (Oh.)

4. La felicitat de poder veure una banda ser una banda. Tocar com una banda. Escoltar-se com una banda! Tocar junts. (Psííí.)

5. La curiositat que desperta l’aparició de cada vers, de cada heptasíl·lab. (Un vers tan gastat, i tan preparat per ser el que se’n sàpiga fer amb talent! I amb variació mètrica després, sí, d’acord.) Vull dir: “El pop ha mort” em sembla una cançó-tetris. Vull dir: els versos cauen des de dalt, imprevisibles, i van encaixant en la música, i cada cop l’encaix és més acrobàtic, més difícil, més absorbent, perquè el tauler s’omple, i s’omple més, i tot, tot, va pujant, amunt, cada cop més amunt. No et pots distreure, avança implacable, demana que hi juguis. Amb el cap també. (Uops.)

6. Teclats confiats i perillosos de Ramon Beltran: ara encoixinen l’ascensió, ara l’empenten més amunt. Baix mesmeritzant i inquiet de Daniel Foz: que ens diu que sí, que “El pop ha mort” és una cançó de tempo mig, etc., sí, d’acord, però (eh, ei) tampoc no tant, no del tot, ni de conya, no fotem. Ritmes percutits, de Ricard Monné, en el mateix sentit: la de mal (vull dir, la de coses bones) que poden arribar a fer unes escombretes no deixant que una veu es relaxi, sembli que controla, que una guitarra morosa no s’encanti, no, tensió i aguts esqueixats, pressió (i amb aire brasiler?).

7. La contundència de l’arquitectura de la cançó. Simple i atípica, efectiva. (Al contrari del que sol passa a can Raydibaum, sense repetir res tres vegades, ni amb interludi instrumental, etc. Umm.) Per mi: estrofa-contraestrofa, estrofa-contraestrofa… i tornada!, i final (de cop, ja està: ni xim ni pum). Que bo. I sí, una tornada hàbil, amb una repetició des de dins. I sí, aquesta sensació que la contraestrofa (amb el millor vers del poema: “Tots fem cares d’innocents”, sí) serà un pont que ens durà a una altra banda. I no. El primer cop no: ens torna a l’estrofa. Brillant. (Ens ho va ensenyar Jakobson, i Gabriel Ferrater ho explicava molt bé: decepció d’expectatives, d’això en surten les emocions poètiques. D’esperar i no; que és sí, i millor.)

8. Les cançons sobre cançons. Sobre cançons i mort, metafòrica o no tant. La mort de la cançó, o del gènere, o de qui s’hi ha embolicat. (Des d’aquella magnífica “El noi i la cançó”, d’aquell disc magnífic que és Chichonera’s Cat, de 1975, d’Ia&Batiste, per exemple.) ¿Pop i dol, barregen bé? Debat possible: per exemple, a partir d’aquí.

9.  L’inici de la lletra, diu: “Eh…” (O: “Ei…”) Me n’agrada, això, dic.

10. La força! D’aquesta remaleïda cançó. Tocada amb força, i amb calça curta, i cantada a l’aire: ajustant heptasíl·labs que no ho eren, ajustant pronoms, afegint plurals, deixant encaixar. O enregistrada amb força, amb filtres i històries diverses, en un disc madur com va ser el Manual de Gènere Catastròfic (2008): i recollida en un vídeo musical molt ben resolt. (No us el perdeu, hosti: aquest.)

“Ens hem fet grans”, diuen els Raydibaum. Sí, això, dic jo.

(PS: I ara, s’ha xivat el mestre Bou, treuen disc nou. A l’aguait, doncs. Mans encreuades i dits polzes girant… A punt per anar a Disco 100: Escorial, 33. Zm-zm.)

Flors i violes (Xavier Baró)

Barcelona, quan hi venia de petit, semblava una ciutat domèstica, una mica rural. Anàvem a comprar sabates a Can Segarra, o a Can Cadira. I el cine el feien a llocs que es deien Can Pistoles. Bé, Barcelona semblava un lloc assequible quan hi anàvem acompanyats.

(Una de les meves descobertes fascinants va ser saber que existia el Poble Espanyol. D’aquesta manera, i per una lògica implacable, vaig entendre finalment que el Barça era l’equip de Barcelona, i l’Espanyol, és clar!…, el del Poble Espanyol. Bé… Tot encaixava; només calia saber que, dins de la ciutat, sí, hi havia un poble.)

D’adolescent, les meves primeres escapades en solitari a la ciutat (vaja, acompanyat d’un bon amic) van tenir una ruta simple. Tren fins a plaça Espanya. Metro fins a plaça Catalunya. I a peu, Rambla avall, fins al carrer del Carme. A Barcelona, i això era també fascinant, hi havia botigues en pisos elevats: com ara l’estremidora Casa Parramón. Era un paradís, ple del que són fets els paradisos: d’instruments musicals, en vitrines, nous de trinca.

Barcelona era aquell lloc on passaven les coses que ens faltaven per saber. Nosaltres hi posàvem la mirada, i la perspectiva. De nens de vila menuda; de rieres, vinyes i canyars.

Barcelona era una porta connectada al món. L’objectiu d’aquelles escapades era, finalment, el compliment d’un neguit perseguit, d’un futur nou i bonic… És a dir: una guitarra acústica.

No volia una guitarra. Volia una guitarra acústica. (Com si les altres que teníem no ho fossin!)

Tenia pardals al cap; no cal dir-ho. A aquella edat ja havia pogut veure The Last Waltz. I potser algú de per aquí que ja no tocava assegut, o posant el peu damunt d’una cadira. O potser sí: però era gent que tocava guitarres acústiques (Ramon Muntaner, el grup Coses, els Potestri, els primers Melodrama…).

I aquells pardals mentals refilaven coses que calia tocar amb una guitarra acústica.

Hi havia un espai entre el rock (que llavons em semblava mecànic) i la cançó (que llivòrens ja se’m feia massa severa). Entre la guitarra elèctrica i la clàssica. Era un espai de modernitat sense frivolitat, o de missatges sentits sense altisonància. (I sí, també era un espai d’autocolonització folk-rock, però també de reinvenció de paraules pròpies.)

“Flors i violes” (Flors de joglaria, 2006), al meu cap d’ara, quan la sento i la noto, conté els ecos d’aquells moixons mentals.

I em fa sentir la sensació que sí, que Xavier Baró se n’ha sortit. Ha sabut fer cançons sense estridències, sense crits, agradables de sentir, però aspres, sense concessions.

Aquesta cançó, per mi, és una lliçó. Un èxit feliç. Aire lleuger (folkie, sí), però amb pes poètic. Vull dir, encaixos musicals per a coses (importants, necessàries) que mai no encaixen: o que encaixen, tan sols, gràcies a les confusions.

Reconec que, mètricament, me n’atrapa la bellesa equilibrada dels octosíl·labs, amb els accents ben col·locats (gairebé tots) a la quarta. I reconec que, narrativament, me’n captiva la determinació dels jocs de rimes de la sèrie incansable d’apariats; especialment, perquè són rimes cansades, sense esforç ni filigrana, però suficients. Sense lluïment però amb lluïssor. Amb llumeta, sí, que sorgeix de la boira.

“Presons, tavernes, laberints”… Aquest vers, per exemple. És un exemple d’on és l’esforç: no en la recerca de companys de rima sorprenents, sinó en l’encert lèxic (i visual, imaginable) de les frases. Paraules triades per fer-s’hi naturals i, alhora, tenir-hi presència. Per fer-s’hi paisatge endreçat i alhora, de tant en tant, troballa il·luminadora. Versos de tempteig, imprecisos i amb propòsit; sentit suggerit, dibuixat a mà alçada, però reconeixible, inevitable.

“Mentre la vida se te’n va”… L’acceptació de l’atzar. De la necessitat de continuar avançant. De la convicció de no deixar de fer el que té sentit, malgrat la petitesa dels gestos, d’anar escampant: “Flors i violes”. (Propòsit. Propòsit. Propòsit.)

“Fràgils, reals”… Sí: és una cançó d’equilibri desitjat, etèria i penetrant, “com un perfum”, per desafiar tant l’atzar com “l’ordre on som encadenats”.

Una cançó perenne, i un cantant amb edat a la veu. Perquè, hòstia santa!, reconeguem-ho, l’edat trenca les veus, però l’edat (a la veu també) és un grau. Per exemple, jo què sé, aquesta veu.

En fi… Que els daus i els vents ens reparteixin sort. I equilibri. I que, tot amb tot, ens puguem veure dansar. (Buh: “No trepitgeu.”)