Tintin (Catarres)

“No fos cas que em veiessis trencat.”

Els Catarres tornen a estar de gira per presentar disc nou (Big Bang, 2015). Encara no m’he aturat a escoltar-lo, ni vull fer-ho abans d’escriure aquesta entrada. Perquè, sigui com sigui, dels Catarres, he de comentar-ne “Tintin” (Tintin i la Contorsionista, 2012).

D’una banda, hi tinc un deute perquè em va aixecar els ànims quan em convenia, i l’he cantussejada com una manera efectiva de conjurar dimonis. I, a més a més, he de reconèixer que és una cançó que et fa ballar, moure el cap, moure’t. I moure’s és existir.

En aquest blog, ja he parlat d’altres cançons construïdes literàriament sobre l’estratègia de la reiteració metafòrica (aquesta cançó, en concret). Sens dubte, “Tintin” és un exemple feliç d’aquesta estratègia… Però, tot i això, aquesta no és la clau, penso, de la cosa que “noto” en aquesta cançó. Tampoc no ho és l’energia pertinaç que encomanen les síncopes rítmiques, i que el vídeo oficial de la cançó recull amb tant d’encert.

És una altra cosa. I per això he preferit aquest vídeo d’una versió acústica, en directe, i una mica adormida, en uns mitjos temps, que permeten que hi aflori la melangia. I que no s’entrega del tot al contrast entre la tristesa del text i la maquineta alegre de la música.

Els Catarres, i per mi sobretot aquest “Tintin”, tenen l’encant del frau. Sí, són un frau, penso. Uns folkies disfressats de skatalítics. Uns fills del segle XXI disfressats (literalment) de músics del primer terç del segle XX. Uns cantautors disfressats de banda. Una banda disfressada de trio. I unes lletres disfressades de relats, però que bateguen amb el pols del testimoni autobiogràfic. Etcètera.

Al darrere d’aquest frau artístic (que celebro!, eh), hi ha una certa constatació, un cert reconeixement doble: la consciència de la dificultat d’escapar d’identitats tòpiques; la consciència de la dificultat d’escapar del pes d’un llenguatge cansat, gastat. Hi passen ràpid, i el presenten com una excusa, però hi ha un vers revelador, penso. Aquest: “Aquell tòpic suat, la tragèdia dels pallassos/ Riu per fora i per dins plora, ocultant els seus fracassos”.

“Aquell tòpic suat”, diuen. Es disculpen del tòpic, però l’usen. Perquè hi ha poc espai fora dels tòpics, deuen pensar. I opten per disfressar-los. Per disfressar-se. En una estratègia d’engany que sembla reclamar el dret a ser el poc que s’és. Té una part fosca: una certa covardia, a l’hora d’emparar-se del frau per oferir una proposta artística estantissa, sense haver-la de defensar. I té una part vibrant: la constatació (l’assumpció creativa) del tòpic.

(Un aclariment: per descomptat, hi ha espais fora del tòpic. Fer veure que no forma part de la trampa, per molt innocent que sigui el trampós, no redimeix. Fora del tòpic, hi ha els nostres millors poetes actuals, els millors dramaturgs, els millors novel·listes… Si alguns autors de cançons s’hi resisteixen, és cosa seva.)

Ja hem vist, en aquest blog, altres grups actuals que s’emparen en un jo disfressat (amb aparença de candidesa adolescent) de lleugeresa. També hem vist grups que treballen l’autoparòdia defensiva: tot i que, en el cas de Catarres, diria que el públic no sempre els l’ha captada. (Sens dubte, tota aquesta gentada que veuen en “Jenifer” una paròdia de les nenes de Castefa no s’adonen que, en primer terme, i sobretot, el parodiat és el jo de la cançó: que mostra fins a quin punt és ridícul, en la Catalunya actual, refugiar-se en l’orgull de ser un “catalanet” de manual, i pretendre que el país és el que hi ha entre Aiguafreda i Centelles… Autoparòdia autocrítica, per tant. Ben feta.)

En fi: candidesa, autoparòdia, narrativitat… Ho veiem en moltes propostes pop actuals; i comença a fer mandra… Però aquí, en algun lloc, t’hi deixen un raconet de veritat. Alguna traça identificable del dolor de viure. Algun moment sense pudor: sense fòbia a la humanització de les cançons.

Perquè ser un personatge de còmic (ser un “tintin”, o presentar-se com a tal) fa gràcia però ja no significa res. O, almenys, no significa res que no sigui tòpic, gastat.

La cançó ho diu. I el grup, com a projecte (tal com jo el veig), també ho diu. Diu que es defensa: “No fos cas que em veiessis trencat”. Són moments esparsos, sí, però els redimeixen. Per mi, sí. (És molt poc, és clar, però encara és molt més que el que han estat capaços de mostrar altres grups d’èxit similars fins ara.)

“Fer-me fort”… “Qui hauria pensat que […] seria tan difícil”… I el pànic al ridícul, a la pèrdua de la dignitat, aquesta dignitat del jo, que s’ha fet un patrimoni fàcilment malbaratable, difícilment restablible. Que…

Sí, aquesta és la cosa: aquest pànic que mostra que el món ha convertit cadascú, amb èxit, en el seu pitjor enemic. I el control d’aquesta desconfiança d’un mateix és el tema de “Tintin”. Perquè la cançó és, sobretot, un mantra destinat a mantenir la compostura social. El tema no és tan sols l’abandó sentimental; no és tan sols el dolor per la pèrdua. És la dificultat de viure les derrotes (les grans i les petites) en un entorn que no et facilitarà expressar-les. Ni acceptar-les.

La cançó parla d’això també, diria. I la imatge pública dels Catarres, potser també. Potser algun dia faran un pas més. A vere. Esperem.

I, en l’espera, recordem: tan sols nosaltres podem alliberar les nostres ments. Per exemple, amb cançons com aquesta. “Have no fear”…