Avui és 29 d’octubre. Vull dir que és Sant Narcís. I que tinc la sort que el mestre Comadira em deixi, quan hi penso, que li feliciti el sant. (Bé… S’han fet legió els llestos que no volen ser felicitats el dia del seu sant. O els que no entenen encara, presos de la literalitat dels temps que corren, que un sant se feliciti dient: “Per molts anys.” En fi.)
Miguel Poveda, em sembla que instigat per Salvador Sunyer (que no deixi d’instigar, sisplau!), va musicar o va fer musicar poetes catalans, i els canta pel món. Les musicacions van ser recollides al disc Desglaç (2005).
Aquesta “Boca seca” és tremenda. Potser són els versos menys comadirians de Comadira, però tenen igualment el que el poeta dóna a tots els seus versos: claredat i pes. (També als que ha escrit com a lletrista, i els que ha aplegat sota la disculpa innecessària de Lírica lleugera.)
Poveda lluita la veu des del flamenc, i l’estil el du a l’arabesc musical (i l’arabesc té ressons de gregorià, sento). I és fabulós, i estremidor, sentir com el dibuix melòdic s’infiltra en la flexió del pensament –de l’emoció, de la dificultat– i expressa la necessitat d’arribar a poder dir. La necessitat, tout court.
El mestre Comadira (ell s’enfada quan li dius “mestre”, però és mestre de no pocs) ensenya sempre la lliçó de la necessitat: o adverteix del perill de la gratuïtat, de les coses fetes sense motiu. Sense raó de ser.
Avui la meva felicitació sembla gratuïta. I fàcil. Però no ho és.
No ho és cridar per la justícia “fins a no poder més”. I no ho és cridar i acceptar, alhora, les derrotes o, si ho preferiu, les lliçons del temps que canta Léo Ferré… I continuar endavant.
Poveda fa camí quan musica i quan canta, i el camí és endavant. I, ben sovint, costa molt. Fer un pas més. És difícil, fatigós, complicat (sí, també l’existència fa arabescos).
Per molts anys, mestre. (A la Fundació Fita, a Girona, s’inaugura aquests dies una exposició de dibuixos d’en Narcís: cada any, un dibuix fet a mà per a un menú, per a un àpat entre amics. Des de 1975. Són els anys que hem sigut lliures, sí. Diguem que sí. Però… tenim la boca seca.)
I ve Totsants. Per molts anys.
Vol de llavors 