Farrera (Bikimel)

La por (paralitzant) de quedar dissolt. I alhora un desig intens, potser un desig de refugi (o de preparació per al combat): el desig de dissoldre’s.

És la força de les contradiccions ineludibles.

Comencem.

1

Un dia d’agost arribes a un acollidor (i estimulant) Centre d’Art i Natura d’una localitat pirinenca, i just aquell dia d’agost s’hi presenta un documental sobre una cantant. I la cantant, present a la sala d’actes, és qui prem el play a l’ordinador connectat al projector i és qui, a les imatges, s’hi explica.

Veiem el documental dues vegades. I en trec dues conclusions ràpides, i per tant maleducades. La primera és que aquesta cantant respecta, molt profundament, la seva veu. La segona és que té un bon mirall (o un bon analista, o el que sigui), o que ha trobat la manera d’entendre bé què li fa (o què pensa que li fa) la vida difícil.

Ho diu, sí, però sobretot es fa present, quan canta, aquesta (la seva) necessitat de cantar per fer-se present. Per fer-se visible. Per existir amb els altres sense deixar de ser qui és.

Sense dissoldre’s (sense desaparèixer), però sense deixar de dissoldre’s: sense deixar de ser part de.

Al documental, amb l’àudio d’un dels recitats del seu últim disc, la cantant afirma: “Sóc tan lliure, tinc tantes opcions, que a vegades no sé cap on tirar”. És una frase tèrbola; vull dir, magnífica.

La llibertat és una conquesta. El documental en parla també: de la decisió de ser cantant. La decisió de fer, com diu la mare de l’artista, que cantar sigui la primera dedicació. (La filla es recargola, al vídeo, i es cabdella mentre escolta sa mare com qui recull un eco imprevist.)

És una opció per la llibertat íntima: per deixar existir la primera persona. Per cantar (i exposar-se) en primera persona.

Però, immediatament, un cop feta l’opció, cal escollir. Guanyar i perdre. Apostar lliurement. Honestament. I no enganyar-se: la llibertat és malaguanyada, si no permet posar primer el més important. El que és més necessari haver viscut; haver-se dit. És a dir, les contradiccions ineludibles.

(La resta –tot el que també som capaços de fer– no cal, potser. O potser és inevitable. Com a camí, d’autoconeixement; d’autovindicació. Però està bé quedar-se amb el mínim necessari. Destil·lar. La cançó “Farrera” sembla, justament, la destil·lació final –el licor més saborós– de l’aventura oberta que és el disc Farrera Can·Sons DO, del 2013.)

2

Contradiccions, ineludibles… És a dir (hi torno), la necessitat de satisfer el desig de dissoldre’s (de formar part de) sense deixar-se vèncer per la por de quedar dissolt.

Anar enfora, compartir. Però des de dins. (Vull dir, escolteu-la amb atenció: aquesta cançó de fer-se present acaba amb un cor. I el vídeo mostra cares d’aquest cor. I, al final del documental, que inclou un fragment de directe d’un concert a l’església pallaresa, s’hi sentia també el cor que alhora era públic, i el públic de la projecció del vídeo també cantava el vers final. I ara, mentre escric…)

Hi ha tàctiques estranyes, creatives –entre l’autoengany i el deseiximent–, més o menys alliberadores. Com dir-te que vas “on ningú m’espera”, i anar justament a un lloc on et sents a casa (on t’estimen); vull dir, on t’hi volen sense que t’hi hagis d’explicar.

“Jo vull ser del color de les muntanyes”, “camuflar-me en les serres”… Ser part de. Desaparèixer (deixar de ser visible), però ser-hi. Diguem-ho clar: el subtema principal de les desaparicions –dels conats de desaparició, vaja– és el temps. La consciència del temps. Vull dir: la il·lusió que, fent-lo conscient, el temps es guanya. Es transcendeix. Que, fent-lo conscient (rendint-nos-hi), el temps petit ens deixa ser part del temps immens.

Escric des de Farrera. No gaire lluny d’aquí, davant d’un altre paisatge del Pallars (una mica més avall), l’escriptor David Vilaseca, amant apassionat d’aquesta terra, en uns escrits inèdits (ara pòstums), afirma: “Pensar que aquell gran panorama que s’obria als meus peus –[…]– segurament no havia canviat substancialment des de feia centenars, qui sap si milers d’anys m’omplia de respecte i d’admiració. Ja sé que pot semblar obvi, fins i tot pueril el que diré, però de sobte vaig pensar que mira si me n’han passat de coses a mi en els anys que sóc viu, quines alegries o tristeses no hauré tingut en tot aquest temps, fos a Barcelona, als Estats Units o a Londres… Doncs bé (i aquest és el pensament que ahir em semblava meravellós) durant tot aquest temps aquest pic on ara em trobava, aquest punt de vista que ara ocupava jo, no s’ha mogut ni un bri, com un testimoni silenciós i magnànim de tot el que m’estava passant!”

3

Parlem d’una cantant que es fa escoltar, i que ens fa visibles; que ha fet visible Farrera, per exemple. I es fa visible ella.

Tornem a la veu de Bikimel.

“Farrera” sembla que vulgui ser una cançó d’isolament. O ho pretén, i no se’n surt. La introspecció té un límit insalvable: que s’ha de compartir. Tard o d’hora.

“Vull donar-te amor”, diu Bikimel. Resulta que sí: que és certa la teoria que qui s’amaga, sobretot, el que vol és que el trobem. I resulta que sí: que si t’amagues, poc o molt, guanyes un temps per (re)trobar-te. I fer-te clar; més encaixadament qui ets. Encaixar, les coses, la gent, les part del que som…

Sentint-la cantar “Farrera”, tens la sensació que Bikimel ha encaixat. Ha deixat baixar la seva veu, des del dalt des d’on canta quan canta en anglès, passant per l’entremig des d’on ha cantat en català com si cantés en anglès, fins arribar a aquesta vall de confiança des d’on canta en català com si ja no volgués ser ningú altre. Des d’on canta en primera persona.

Quin èxit (dels bons, dels bonics), quin motiu més perfecte per celebrar que Bikimel, com una ruella enmig d’un prat, existeixi i ens ho deixi saber.

Tant se val; puc equivocar-me. Són sensacions i prou. Des de Bonnie Raitt (¿no la coneixeu?, sí, “like good things, keeps getting better with age”: vet aquí) fins al cants guturals asiàtics, Bikimel ha buscat una veu. I, a fe de déu, que l’ha trobat.

A “Farrera”, sí, sens dubte. Una veu, i un camí llarg per endavant.

4

Acabo.

Un angelet de la guarda que viu al meu coixí m’acompanyava mentre tornava a escoltar (i tornava a mirar) aquest vídeo musical de “Farrera”.

Mentre hi rumiava (jo), ha xiuxiuejat (l’angelet): “Aquesta cançó és com una carícia.”

Vull dir (jo): oblideu-vos de tot el que he escrit abans d’això. Una “carícia”, vet aquí: no es pot dir millor.

Tan sols puc aprofitar per fer-m’ho venir bé, i dir-vos que és del cert que acabo aquesta entrada, envoltat dels refilets de centenars d’orenetes revoltades, mentre mirem (amb el meu angelet; ara el tinc assegut damunt l’espatlla) les bromes que mig oculten els pics del Montsent de Pallars, el Montorroio, la Pala Pedragosa, el Mainera…, i mirem l’inici d’una posta que els llança feixos de llum capvespral. Una llum que perfila el collet de Juverri, el cap del Bosc de Mallolís, el Pui d’Urdosa, el Peguera…

I hi ets. I ja n’ets part. I ets tu, encara que no ho vulguis. Encara que ser tu sigui ben poca cosa. I veus la llum. I el que la llum perfila. I sents l’aire. I el rostre se t’il·lumina; te l’il·lumina el món.

Vull dir, que et perfiles i et dissols (contradicció ineludible). Quan escoltes. Quan veus. “Quan es pon el sol…”

A Farrera. (Gràcies.)

farreraPosta

Anuncis

Un pensament sobre “Farrera (Bikimel)

  1. Retroenllaç: Retocant versos a Farrera | Esteve Miralles, escriptor

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s