Ciutat podrida (Morfi Grei i La Banda Trapera del Río)

“Puc caminar sense guia”…

Estic mandrós, i fent altres feines de profit. Per tant, aquest post és copiat. Perdó, vull dir: serà una cita.

Rafael Vallbona acaba de publicar De contents a enganyats (Edicions 62, 2014). Una síntesi perfecta del país que tenim a punt de deixar colgat del tot. L’herència malaguanyada de trenta anys d’automenysteniment i de propaganda de la mediocritat (bé, ara en diuen “ser normal”). Correu a buscar el llibre i a llegir-lo, i ja m’explicareu si hi ha algú millor que Vallbona per fer d’una autobiografia sentimental una sociologia coherent.

Cito Vallbona: “La ciutat estava podrida, tenia raó el Morfi Grei. La Banda Trapera del Río era l’únic clam real que quedava enmig de tot aquell paisatge grotesc de democràcia que havia portat uns quants al Parnàs, mentre la majoria seguia enfonsant-se en la seva pròpia merda. A finals dels setanta les ciutats del cinturó eren forats infectes on la gent s’apilava com podia. Sense serveis, amb un urbanisme més que especulatiu de barraca, sense feina ni expectatives de futur, si no es van encendre socialment va ser per l’acció de grups de base, parròquies i veïns, sovint a la desesperada.”

I afegeix: “En aquell context, ‘Ciutat podrida’ (sí, sí, en català) va convertir-se en un himne. Van seguir-li ‘La regla’ o ‘Tu pistola no me mola’. Morfi i la seva banda es van convertir, no en una icona pop, sinó en l’altaveu d’amplis sectors de la societat (joves, vells, aturats) que no estaven disposats a podrir-se amb la seva ciutat. La Banda Trapera no exaltava la marginalitat, feia la crònica del que passava dia a dia a Cornellà. Ultratruita, French Dogs, Decibelios. Punk, after punk, ska paleta? Tant li feia. Els temes de les seves cançons eren la misèria quotidiana, un no future que no tenia res d’impostat.”

Però els temps canviaven, diu Vallbona: “A l’altre extrem del Cornellà de La Banda Trapera, van irrompre els yuppies. Aquells joves professionals urbans d’elevats ingressos, hedonisme sense límit i un consum notable de cocaïna, sí que eren un símptoma de normalitat que agradava al poder de Catalunya.” I van canviar més: “L’època de les il·lusions s’havia acabat. S’iniciava el temps de les institucions. Els joves […] s’havien fet grans i començaven a dividir-se entre els que havien sabut col·locar-se i els que s’havien quedat a la cuneta.”

I Vallbona conclou: “Uns cantaven ‘El meu avi va anar a Cuba’ un dissabte d’estiu a la fresca del Port Bo de Calella tot fent un cremat, i els altres l’himne que va popularitzar Morfi i La Banda Trapera tot xumant unes birres en un bar de Sant Ildefons: ‘Ciutat podrida ens portes la nit i la por/ ara que ets adormida els carrers són plens de foc/ vull sortir d’aquest infern on els crits dels perduts s’obliden/ quan ets presoner, l’esclat del vent i la llibertat no camina/ ciutat podrida./ Aquest és el moment en què ha mort la vida/ no m’importa el ponent, puc caminar sense guia’.”

No afegeixo res. Si en voleu saber més, mireu-vos aquest documental.

Bé, afegeixo una cosa. Un dia (un d’aquells dies que passàvem la setmana sense un duro, i tot, sí Rafael, tot era d’un tedi exasperant) vaig començar a taral·lejar una tornada que no m’ha abandonat des d’aleshores. I, de tant en tant, sí, hi ha un dia que em trobo cantant-la inadvertidament: aquesta tornada, curta, de quatre paraules.

“Nos cubre la losa”, diu. (Però aquí estem, eh… Fot-els canya, Vallbona!)