Abril (Maria del Mar Bonet)

Sembla moda desconsiderar l’obra de Maria del Mar Bonet. A mi, no em sembla que hagi d’envejar Emmylou Harris, o Mary Black, o Joni Mitchell. Ha escrit cançons memorables. I ha construït una carrera coherent, diversa, arriscada (jo era un crio quan ma germana em va dur al Romea a sentir-la cantar Jim o Repoblació forestal amb el Quico, i els crítics es posaven les mans al cap!), ascendent de qualitat musical. Com a intèrpret ha cuidat la veu, l’ha educat, l’ha matisat, i ha cantat totes les notes, i ha servit les melodies amb rigor. I sentiment.

Per això m’agrada robar-li, en aquest bloc, la metàfora del “vol de llavors”. La idea que les cançons són això: llavors. Que faran flors. L’únic que no sabem, diu, és si “seran de mort o de vida”. Però és magnífic veure-les volar. Abans de caure. Abans d’arrelar. Possibilitats obertes.

La història del pretext d’aquesta cançó és prou coneguda (José Afonso, Portugal, 1974, “Grandôla…”). Si busqueu, la pescareu de seguida.

Però el que m’interessa d’aquesta cançó, allò que me’n captiva, diria, és que és una cançó que conté una energia inseparable: la urgència de ser cantada.

Els estilemes musicals d’aquesta “urgència” són escàpols. Però n’hi ha un de detectable, penso. I no és estrany a l’obra de la Bonet. És la manera com la veu empaita els instruments. Sempre una mica per darrera. Sempre més morosa que el tempo rítmic. Sempre com esforçant-se per arribar. Sempre estirada (la veu) per la música. Sempre estirada (la melodia) per la base harmònica. Empaitant sense fer tard.

També l’extensió (aquests quatre minuts llargs). Com si no volgués aturar-se. També les variacions mètriques. Com si l’empenta de cantar no permetés adondar el desordre. Ni tan sols a una pauta simple de cançó popular.

Com el teatre, la cançó és un gènere literari que incorpora el temps; la vivència del temps, espera i nostàlgia immediata. Paraules en temps viscut. Una cançó és temps de qui canta i temps de qui escolta. Vida irrecuperable.

La urgència de cantar és l’expressió no conscient d’aquesta pèrdua. Tota cançó pot ser cantada amb fam d’intensitat: amb urgència. Però quan la cançó la incorpora (quan la du infiltrada), esdevé aleshores una llavor de vol poderós.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s