Que tramposa és la vida (Joan Isaac)

Poca-soltades. Vull dir: teories estranyes, recreatives. Trampes.

És el que faré en aquesta entrada. Teoritzar tramposament. Des de la poca-soltada, sí.

(I l’admiració.)

Teoria poca-solta núm. 1

La música popular catalana (la cançó popular contemporània, vull dir) ha tendit a generar clons. O potser reencarnacions. Amb una peculiaritat: les noves aparicions rarament coneixen ni (es) reconeixen (en) el seu antecedent. Són rebrots espontanis. Deu voler dir: que hi ha pulsions latents que instrumenten els artistes per reaparèixer. (I que hi ha discontinuïtat, desconeixement: que, encara, no som una cultura possible sense esforços de connexió.)

A mi, em sembla evident que, entre Anna Roig i Guillermina Motta (la part “francesa” de la seva producció, és clar), hi ha un fil connector invisible però innegable. L’una és una càndida que coqueteja, i l’altra, una seductora que candidejava amb malícia. Sí, d’acord. Però totes dues han anat a parar al “Fes-me mal, Johnny” (bé, la millor versió fins ara, pel meu gust, ha sigut la d’Oriol Genís recargolant-se per terra, mentre Xavier Albertí mantenia la compostura al piano). En aquest cas –el de Motta/Roig,  vull dir–, sí, la connexió és estilística, sobretot. Però hi ha casos com el del Joan Daussà, en què l’estil musical és un altre, però en què l’actitud sentimentosa i de condescendència emocional (de paternalisme sensibler) marca la proposta: una actitud que ja va conèixer moments de glòria comercial amb els discos de Santi Vendrell. O, per posar un últim exemple, és divertit (i, en part, refrescant) veure com Els Catarres ressusciten (eh, i l’actualitzen a fons, sí) a “Me’n vaig al camp” la mateixa mitologia social que Els Esquirols dibuixaven, dècades abans, a “Rústic camp” (“rusticam-rusticum, societat de consum”). Etcètera.

Però: hi ha gent com Joan Isaac. Que no és clonable, penso. Només Joan Isaac pot ser Joan Isaac. És massa coses fràgils (no copiables) alhora. És singular.

(Ara celebra al facebook, i amb un llibre, quaranta anys de carrera!)

Teoria poca-solta núm. 2

És una desbarrada, la segona teoria: en diria (amb perdó) la paradoxa Joan Isaac.

D’una banda: Joan Isaac és un autor de cançons més que notable. Potser irregular (subteoria: quan vol “explicar-se”, es fa massa explicatiu, però quan és líric té punch, i quan rondina, té lirisme: és singular, insisteixo, fràgil, temptatiu; m’agrada, sí). Sigui com sigui, un disc amb les quinze o vint millors cançons que ha escrit tindrà sempre un nivell altíssim. Molt alt.

D’altra banda: Isaac és un cantant de veu preciosa, un intèrpret delicat i expressiu, que empaita el matís constantment, obsessivament. Per això, diria, es recargola quan canta. Vol vida a la veu, aventuro, i la vida… és tramposa.

I ara ve la “paradoxa” de Joan Isaac… Les cançons d’Isaac sovint creixen, i es fan millors, quan les canta algú altre. I alhora Isaac és un intèrpret molt millor quan canta cançons d’algú altre.

És una percepció meva, és clar. Puc equivocar-me. Tret del cas d’“A Margarida” (que ningú no cantarà mai com ell!), quan sents el Moncho cantant aquella bellíssima cançó que es diu “On és la gent?”, la cançó creix. És un exemple. Vull dir: les cançons d’Isaac creixen, amb naturalitat, quan algú les canta anant-los a la contra: els himnes com boleros, o els planys com relats freds. Isaac, quan les canta, els va massa a favor. (Mazoni no és una gran veu, però quan enfila aquest “Que tramposa és la vida”, tota la cançó, de dalt a baix, continua sent vegetal i flonja –és una metàfora possible–, però alhora es fa mineral i cantelluda. Alhora. Creix.)

En canvi, quan Isaac canta Aute, o Serrat, o Silvio Rodríguez, o Vecchioni…, maleït sia!, la seva veu creix en l’intent de domenyar unes melodies que no deixen que es confiï a les seves inflexions segures. Isaac emociona, sempre, quan canta: i més, sento, quan canta versions. (Ho podeu comprovar amb el Joies robades, per exemple, del 2002.)

Teoria poca-solta núm. 3

Els lapsus són bons. Ben sovint.

“Que tramposa és la vida” prové del disc La vida al sol (2008). En la versió original, l’últim vers es transforma (Isaac és un vitalista trist, però sobretot un vitalista) i afirma: “Que preciosa que és”.

En aquesta versió compartida amb Mazoni, Isaac no fa el canvi; se n’oblida, potser. I el “Que tramposa que és” final, malgrat ser una idea repetida, rebla igualment el clau. I suma igual, i manté tantes capes de sentit com hi vulguis deixar caure. La cançó i la veu, de fet, ja han fet la feina.

Pel que fa a la vida, embolicant-s’hi, Isaac diu una veritat que comparteixo: “quan em sento més savi,/ i més vell, menys l’entenc”. En el cas d’ell, i les últimes cançons ho demostren, és una veritat tan incontestable… com falsa.

Joan Isaac s’ha fet savi, i més amb els anys, perquè ha sabut (i ens ho ha sabut explicar) que les coses importants no s’entenen: es viuen. Isaac tendeix a ser contradictori; sovint imprecís. Però perquè ha entès. Per això és tan bo.

Teoria poca-solta núm. 4

Que quedi clar què penso. Quan Isaac canta cançons d’altri creix. Quan altres el canten a ell, les cançons creixen. Però: quan Joan Isaac canta Joan Isaac és molt bo. I ho és a un nivell que pocs igualen; que ningú no s’equivoqui. El que en penso és això.

I que quedi clar: l’important és que noto aquesta cançó de Joan Isaac, i tot el que “teoritzo” al post (al marge de la cançó) és una poca-soltada de dalt a baix.

I perquè no en quedi cap dubte, acabarem aquesta entrada amb la cançó (la poca-soltada cantada) que més em fa riure últimament: aquesta. Una altra versió, com un revers, de les trampes (i les autotrampes!) de la vida…

Sí, ben dit: “Amarga travessa”. I sí, ben vist: “Dolcíssim presagi, immens horitzó”.

Farrera (Bikimel)

La por (paralitzant) de quedar dissolt. I alhora un desig intens, potser un desig de refugi (o de preparació per al combat): el desig de dissoldre’s.

És la força de les contradiccions ineludibles.

Comencem.

1

Un dia d’agost arribes a un acollidor (i estimulant) Centre d’Art i Natura d’una localitat pirinenca, i just aquell dia d’agost s’hi presenta un documental sobre una cantant. I la cantant, present a la sala d’actes, és qui prem el play a l’ordinador connectat al projector i és qui, a les imatges, s’hi explica.

Veiem el documental dues vegades. I en trec dues conclusions ràpides, i per tant maleducades. La primera és que aquesta cantant respecta, molt profundament, la seva veu. La segona és que té un bon mirall (o un bon analista, o el que sigui), o que ha trobat la manera d’entendre bé què li fa (o què pensa que li fa) la vida difícil.

Ho diu, sí, però sobretot es fa present, quan canta, aquesta (la seva) necessitat de cantar per fer-se present. Per fer-se visible. Per existir amb els altres sense deixar de ser qui és.

Sense dissoldre’s (sense desaparèixer), però sense deixar de dissoldre’s: sense deixar de ser part de.

Al documental, amb l’àudio d’un dels recitats del seu últim disc, la cantant afirma: “Sóc tan lliure, tinc tantes opcions, que a vegades no sé cap on tirar”. És una frase tèrbola; vull dir, magnífica.

La llibertat és una conquesta. El documental en parla també: de la decisió de ser cantant. La decisió de fer, com diu la mare de l’artista, que cantar sigui la primera dedicació. (La filla es recargola, al vídeo, i es cabdella mentre escolta sa mare com qui recull un eco imprevist.)

És una opció per la llibertat íntima: per deixar existir la primera persona. Per cantar (i exposar-se) en primera persona.

Però, immediatament, un cop feta l’opció, cal escollir. Guanyar i perdre. Apostar lliurement. Honestament. I no enganyar-se: la llibertat és malaguanyada, si no permet posar primer el més important. El que és més necessari haver viscut; haver-se dit. És a dir, les contradiccions ineludibles.

(La resta –tot el que també som capaços de fer– no cal, potser. O potser és inevitable. Com a camí, d’autoconeixement; d’autovindicació. Però està bé quedar-se amb el mínim necessari. Destil·lar. La cançó “Farrera” sembla, justament, la destil·lació final –el licor més saborós– de l’aventura oberta que és el disc Farrera Can·Sons DO, del 2013.)

2

Contradiccions, ineludibles… És a dir (hi torno), la necessitat de satisfer el desig de dissoldre’s (de formar part de) sense deixar-se vèncer per la por de quedar dissolt.

Anar enfora, compartir. Però des de dins. (Vull dir, escolteu-la amb atenció: aquesta cançó de fer-se present acaba amb un cor. I el vídeo mostra cares d’aquest cor. I, al final del documental, que inclou un fragment de directe d’un concert a l’església pallaresa, s’hi sentia també el cor que alhora era públic, i el públic de la projecció del vídeo també cantava el vers final. I ara, mentre escric…)

Hi ha tàctiques estranyes, creatives –entre l’autoengany i el deseiximent–, més o menys alliberadores. Com dir-te que vas “on ningú m’espera”, i anar justament a un lloc on et sents a casa (on t’estimen); vull dir, on t’hi volen sense que t’hi hagis d’explicar.

“Jo vull ser del color de les muntanyes”, “camuflar-me en les serres”… Ser part de. Desaparèixer (deixar de ser visible), però ser-hi. Diguem-ho clar: el subtema principal de les desaparicions –dels conats de desaparició, vaja– és el temps. La consciència del temps. Vull dir: la il·lusió que, fent-lo conscient, el temps es guanya. Es transcendeix. Que, fent-lo conscient (rendint-nos-hi), el temps petit ens deixa ser part del temps immens.

Escric des de Farrera. No gaire lluny d’aquí, davant d’un altre paisatge del Pallars (una mica més avall), l’escriptor David Vilaseca, amant apassionat d’aquesta terra, en uns escrits inèdits (ara pòstums), afirma: “Pensar que aquell gran panorama que s’obria als meus peus –[…]– segurament no havia canviat substancialment des de feia centenars, qui sap si milers d’anys m’omplia de respecte i d’admiració. Ja sé que pot semblar obvi, fins i tot pueril el que diré, però de sobte vaig pensar que mira si me n’han passat de coses a mi en els anys que sóc viu, quines alegries o tristeses no hauré tingut en tot aquest temps, fos a Barcelona, als Estats Units o a Londres… Doncs bé (i aquest és el pensament que ahir em semblava meravellós) durant tot aquest temps aquest pic on ara em trobava, aquest punt de vista que ara ocupava jo, no s’ha mogut ni un bri, com un testimoni silenciós i magnànim de tot el que m’estava passant!”

3

Parlem d’una cantant que es fa escoltar, i que ens fa visibles; que ha fet visible Farrera, per exemple. I es fa visible ella.

Tornem a la veu de Bikimel.

“Farrera” sembla que vulgui ser una cançó d’isolament. O ho pretén, i no se’n surt. La introspecció té un límit insalvable: que s’ha de compartir. Tard o d’hora.

“Vull donar-te amor”, diu Bikimel. Resulta que sí: que és certa la teoria que qui s’amaga, sobretot, el que vol és que el trobem. I resulta que sí: que si t’amagues, poc o molt, guanyes un temps per (re)trobar-te. I fer-te clar; més encaixadament qui ets. Encaixar, les coses, la gent, les part del que som…

Sentint-la cantar “Farrera”, tens la sensació que Bikimel ha encaixat. Ha deixat baixar la seva veu, des del dalt des d’on canta quan canta en anglès, passant per l’entremig des d’on ha cantat en català com si cantés en anglès, fins arribar a aquesta vall de confiança des d’on canta en català com si ja no volgués ser ningú altre. Des d’on canta en primera persona.

Quin èxit (dels bons, dels bonics), quin motiu més perfecte per celebrar que Bikimel, com una ruella enmig d’un prat, existeixi i ens ho deixi saber.

Tant se val; puc equivocar-me. Són sensacions i prou. Des de Bonnie Raitt (¿no la coneixeu?, sí, “like good things, keeps getting better with age”: vet aquí) fins al cants guturals asiàtics, Bikimel ha buscat una veu. I, a fe de déu, que l’ha trobat.

A “Farrera”, sí, sens dubte. Una veu, i un camí llarg per endavant.

4

Acabo.

Un angelet de la guarda que viu al meu coixí m’acompanyava mentre tornava a escoltar (i tornava a mirar) aquest vídeo musical de “Farrera”.

Mentre hi rumiava (jo), ha xiuxiuejat (l’angelet): “Aquesta cançó és com una carícia.”

Vull dir (jo): oblideu-vos de tot el que he escrit abans d’això. Una “carícia”, vet aquí: no es pot dir millor.

Tan sols puc aprofitar per fer-m’ho venir bé, i dir-vos que és del cert que acabo aquesta entrada, envoltat dels refilets de centenars d’orenetes revoltades, mentre mirem (amb el meu angelet; ara el tinc assegut damunt l’espatlla) les bromes que mig oculten els pics del Montsent de Pallars, el Montorroio, la Pala Pedragosa, el Mainera…, i mirem l’inici d’una posta que els llança feixos de llum capvespral. Una llum que perfila el collet de Juverri, el cap del Bosc de Mallolís, el Pui d’Urdosa, el Peguera…

I hi ets. I ja n’ets part. I ets tu, encara que no ho vulguis. Encara que ser tu sigui ben poca cosa. I veus la llum. I el que la llum perfila. I sents l’aire. I el rostre se t’il·lumina; te l’il·lumina el món.

Vull dir, que et perfiles i et dissols (contradicció ineludible). Quan escoltes. Quan veus. “Quan es pon el sol…”

A Farrera. (Gràcies.)

València no s’acaba mai (Julio Bustamante)

“Papapà-papapa-papa-papà…”

Em venia de gust fer una entrada fresca, amb una cançó fresca (música dolça). Una cançó d’estiu, sí… I no hi ha res més fresc que el pop, i no hi ha ningú que faci més anys que fa un pop ben fet que Julio Bustamante. I no hi ha una veu més vellutada i còmplice que la d’ell. M’abellia penjar-lo en aquest blog de cançons, i amb una cançó tan bustamaniana com aquesta: una cançó urbana, sí, però una cançó que sap què és una ciutat, i sap que les ciutats arriben fins on hi tenen fils estesos, fils de gent, de vida compartida… Fins a Altea, fins a Elx, i sí: “a Barcelona també”. I viceversa.

“València no s’acaba mai”, proclama Bustamante (el bo). I trena a la cançó dos versos d’un vitalisme obert i militant, necessari (penso), com un recordatori de què fa d’una ciutat alguna cosa més que una seu d’edificis oficials i d’oficines comercials. Afirma Bustamante: “i passe el dia al carrer/ on sempre hi ha coses a fer”.

I un altre vers dolç: “i al capvespre passegem”… Amb la gent que estimem, i amb la gent que ens falta per conèixer. Les ciutats són afectes; les fan els afectes, no les hostilitats. Sí sí, les hostilitats hi són (i alguns les consideren els signes del poder de la ciutat), però no sostenen res, ni ningú. No fan poderosa (en el sentit de ser un lloc on poder ser) cap ciutat.

La veu forjada de Bustamante i la veu d’aram de Montse Azorín (amb un dels millors serrells de senyora –color i caient– que he vist en anys) serveixen una cançó bonica, de vida a peu pla, de sentiments petits, de mirada elevada. Llum i criteri; tria i claredat d’idees. L’any 2005, en una entrevista a El País, concloïa: “El pop es un modo de filosofía en sí mismo. Volver al ritmo de la vida y dejarse llevar por ello es un modo de enfocar bien las cosas.” És ben clar: “Papapà-papapa-papa-papà…”

Quan molts dels noms del pop actual en català encara no havien ni nascut (o gairebé), Julio Bustamante ja hi era. Cambrers és del 1981, Ciutat magnètica de 1992, i els altres discos majoritàriament en castellà arriben fins ara, però des dels setanta hi ha traces del seu talent. (Cal celebrar la sintonia que ha establert amb Fred i Son.) “València no s’acaba mai” és una cançó del seu últim disc fins al moment: Viento desatado, del 2012.

Al carrer. Coses a fer. No cal dir més. Anem-hi, doncs. A ballar, per exemple. Visca Julio Bustamante!… Amunt!… (Sí: “All we need is music, sweet music…”)

Garrigues (Ix!)

“Ets en mi. Sóc com tu.”

Raül Garrigasait és l’autor del millor llibre que s’ha escrit sobre les inconsistències intel·lectuals, i l’absurditat política, del cosmopolitisme. No us el perdeu!: es titula El gos cosmopolita i dos espècimens més (A contra vent, 2011).

El “cosmopolitisme”, com sabem, és una de les idees més prestigiades en els entorns que es desresponsabilitzen de les extincions de formes culturals; sobretot, si l’extinció és fruit de la posició de poder d’altres formes culturals, que cal incorporar (assumeixen) acríticament. Aquests entorns consideren que l’esperit crític s’ha de fer servir per qüestionar les cultures poderoses, però sobretot per tenir el dret (el privilegi) de formar-ne part; no per qüestionar-les, no per limitar-ne els efectes. Efectes coneguts: la igualació, la reducció de la diversitat cultural, el menysteniment (colonial, paternalista) de la gent que no en forma part.

Busqueu el llibre de Garrigasait, llegiu-lo amb plaer mesurat (i desbordant), i comproveu que és amb un discurs cultural obert (diguem-ne, sarcàsticament, “cosmopolita”) que el cosmopolitisme se us desfarà a les mans…

I llegiu Simone Weil!, i la lucidesa amb què ens explica que el “desarrelament” és un crim. Per exemple: “L’ànima humana necessita, per damunt de tot, estar arrelada en diversos ambients naturals i comunicar-se amb l’univers a través d’aquests ambients.” I afegeix: “La pàtria, els ambients definits per la llengua, per la cultura, per un passat històric comú, la professió, la localitat, són exemples d’ambients naturals.” I conclou: “És criminal tot allò que té per efecte desarrelar un ésser humà o impedir-li que arreli.”

“Marges, magranes…”, canta David Mullor, immers en aquest so madurat, i conscient, i tan ben armat que és la personalitat musical d’Ix!, una personalitat de banda. Permeteu-me l’anglicisme, perquè Ix! (que té facebook) és una banda com les dels nord-americans i els britànics que en saben. Vull dir, que no són un grup d’acompanyament al darrere d’un cantant. Vull dir, que no són uns quants músics tocant junts. Són una banda; com els Tokyo Sex Destruction, com els Raydibaum, i uns pocs més.

Per això, el protagonisme se l’endú sempre el so de la banda; també en els acústics com aquest vídeo dolç del Catsons. I per això, fins ara, malgrat les bones cançons que han fet m’ha costat trobar-los una cançó per fer-ne un post.

Una hipòtesi maleducada: les bandes com Ix! sacrifiquen l’arrodoniment de les cançons (i sovint les deixaten com a cançons) a favor de la cohesió de la interpretació, de la temperatura sonora, de la presència dels músics (i de la música) en cada peça. És una hipòtesi intuïtiva. Però és una sensació que em deixen alguns discos: la sensació que t’han convidat a una festa plena de clòniques guapíssimes, i plenes d’encants, però que totes t’ofereixen els mateixos encants. Difícil triar. Difícil enamorar-se, justament, d’aquella que té aquells encants que a tu t’agraden…

Bé.. Diu: “Ara ets aquí”. Sí, i aquí, a “Garrigues” (i al disc Immersió, 2012), la hipòtesi maleducada queda desmentida. I el fabricant d’hipòtesis –un servidor– queda en evidència… En fi: les noies s’han de saber mirar. O no veus res. I les cançons les has de saber escoltar. Te les has de merèixer.

“Blat que pentina les tardes, roselles al vent”… (Quins quatre dàctils més ben escandits!)

La mirada és el què. El que dus dins. Diu: “Jo que et duc sota la pell”… La mirada: la manera de mirar. La manera d’escoltar. De tocar.

Diu Weil: “comunicar-se amb l’univers”. Canta Mullor: “caminant com si no passés res”.

És la retòrica singular d’aquesta cançó: una cançó que apareix i que avança “caminant com si no passés res”. No crida l’atenció amb cap pregó introductori (tret d’un hipnòtic fraseig ingenu de piano), no es descompon per generar cap gir musical acrobàtic, no s’enfila a cap arbre per fer-se a veure abans d’acabar. Avança a peu pla. I mor (“tots els brots ho fan”, diu).

En una entrevista a Decibel.cat, David Mullor deia això sobre la cançó: “un recull d’imatges poètiques provocat per haver viscut la infantesa a les Garrigues”. Imatges sí, però també idees: “Ets en mi. Sóc com tu.”

Emmirallament i infiltració. T’hi emmiralles; se t’infiltra. O millor: la dus infiltrada, i (per això) la reconeixes en el teu reflex… Sí, una cançó que et fa una cosa així, ah, no pots deixar de notar-la.

De fet, la cançó diu: “Come a little bit closer”. Com aquesta altra, que també canta un senyor amb barba… Són cançons d’homes, potser sí. Cançons de més a la vora. És a dir, de distància.

Cendres (El Petit de Ca l’Eril)

“Som el que vosaltres éreu.”

La meva neboda-del-mig-1 acaba de tornar de les Amèriques. I la colla ens hem aplegat per dinar. (Som una família escampada, dispersa, de dispersió acumulada: ciutats, ciutats mitjanes, viles, poblets; Vallès, Anoia, Segrià, Segarra, Penedès, Baix Llobregat, Barcelona… Però no tenim la sensació de no formar part, malgrat la barreja aparent, i la propaganda de dissolució, d’una mateixa cosa.)

Escolto l’últim disc de Joan Pons, La figura del buit (2013). M’encurioseix, i m’hi he rendit, em captiva. Com a disc. Però encara noto cançons anteriors: sobretot, no em trec del cap aquell “M’he comprat un elefant”. O les “Sargantanes al sol”. Però encara hi ha aquesta altra, sí…

La meva protoneboda em va parlar un dia de “Cendres” (va ser un missatge dedicat via facebook). Prou que la coneixia, la cançó, però no l’havia, encara, compartit. Va ser curiós; ens separen vint-i-cinc anys.

La meva neboda-del-mig-2 va tenir un tal Joan Pons de professor de so. I em va dir, un dia, convençuda, parlant d’El Petit de Ca l’Eril: “Sí… És que és així.”

És, com algunes de les peces que he comentat en aquest bloguet, una lletra dispersa, la d’aquesta cançó; tres capes (ànimes i infern; fulles i branques; soms i sous) que es relacionen, que xoquen, per tall. I m’agradaria, penso, que aquesta entrada ho fos, també, una mica, dispersa. “Why don’t you swing down…” , em dic. (Bé, és igual.)

(Gràcies, a qui l’hagi penjat, per aquest youtube alcoià. El món es divideix entre aquells que ho saben, i aquells que no ho sabran mai: que Alcoi és una capital imprescindible de la cultura catalana.)

Malgrat la contundència aparent d’alguns versos –com ara “polítics, sou cendres,/ […] sou ments perverses”–, tan sols les paraules que encapçalen aquest text, i les que les continuen, penso, tenen un sentit escapat. Un sentit narratològicament lliscant, inestable; una troballa. Les paraules que, deia, continuen les altres: “Sou el que nosaltres érem. Sereu el que nosaltres som.” Etcètera.

¿Qui parla en cada frase?… ¿Qui és el “nosaltres” i el “vosaltres” de cada frase? El cantant canta; diu. Però: ¿és qui diu la frase, o qui se la repeteix-mentalment-en-veu-alta –primera hipòtesi– després d’haver-se-la sentit a dir?… Hi ha, amb tot, verbalment, altres respostes obertes a aquesta pregunta: ¿Qui ho diu, i a qui (contra qui)?

Els d’abans; els de després. Els antecessors; els descendents. O els-del-mig, encara, en una tercera baula, afegits al mig. Moltes possibilitats. Obertes (a la interpretació), almenys.

Pot semblar, en qualsevol cas, que hi ha, almenys, en la roda del temps (bé, en un moment suspès –cantat– de la roda), dos personatges. Els “nosaltres”, i els “vosaltres”: és a dir, els no-nosaltres.

Pot semblar que hi ha dues categories. (Dues veus. I un diàleg.)

O pot ser que aquest desdoblament sigui un desdoblament equívoc; falsejador, d’una il·lusió de diferència. El subjecte d’aquestes frases, doncs, finalment, pot ser irrellevant.

Vull dir: perquè és evident (totes les fulles cauen) que no hi ha uns “no-nosaltres”. Tots: som (serem) cendres. La mort sí que és categòrica.

És in-diferent, aleshores, qui parla i a qui parla. Els-que-ja-no-hi-són quan encara hi som (nosaltres); els-que-hi-seran-encara quan no hi serem (nosaltres).

Quan serem cendres. Seran (sereu) cendres. Són. Sou: som. (És in-diferent si es tracta d’un diàleg, o un monòleg interior, tant se val, fet d’ecos de veus de fora, o de fugues de veus de dins.)

(Teoria temptativa… Catalunya es divideix en quatre ciutadanies: la barcelonina; la de les ciutats-barris que no saben en quin país són; la de les capitals –petites, mitjanes– amb territori; la de la gent de poble. Són quatre “ciutats”: quatre formes de viure i de fer cultura. Quatre menes diferents de llum als ulls. Cada català/catalana té una d’aquestes llums; o una combinació específica d’aquestes llums. Joan Pons és barreja, m’ho sembla, una barreja singular; no sé per què ningú no ho veu. Autodríbling primari, suposo. És Guissona, sí: però també és Terrassa, la Bisbal, Barcelona, Memphis…)

Hipòtesi temptativa: El Petit de Ca l’Eril (que té facebook) ha fet de “Cendres” una celebració de l’inevitable; una cançó d’acceptació, un ritual del re-coneixement i de la in-diferència amb swing (en un sentit, sí, més imprecís que exacte, vull dir, això del swing).

La mort ens ho posa difícil. I ens ho posa fàcil. Difícil: perquè ens priva de la companyia dels que no haurien de deixar de ser-hi; perquè no ens permetrà ser-hi quan sigui després. I també ens ho posa fàcil. Ens posa fàcil entendre què deu ser important.

Qui viu i actua (un “polític”, potser sí, com a arquetip, o qualsevol altre carallot homologable) com si fos possible ser d’alguna altra mena de persona (les, inexistents, no-reduïbles-a-cendres) és un idiota.

Ho repeteixo, amb menys swing: és un idiota qui viu i actua com si fos possible ser una persona no-reduïble-a-cendres.

N’hi ha que se’n van; n’hi ha que tornen. I un dia, en els meus deliris, les meves nebodes em van parlar d’El Petit, amb llum a la veu: “Som el que vosaltres éreu.” (I, en el somni aquest que m’invento, em foto un fart de riure: la protoneboda fa acció política en una formació que té, pràcticament, les mateixes sigles de la formació amb què son pare feia mítings fa trenta anys o més; la neboda-del-mig-1 protesta contra el sistema com sa mare feia quan dibuixava ninots; la neboda-del-mig-2, que tampoc no es perd cap assemblea de suport a cap empresonat, fa fotos de músics de jazz, a peu d’escenari, com quan son pare feia retrats del Lou Bennett, de la Brenda, del Peer Wyboris o el Tete Montoliu… Ah, i totes, em sembla, estan convençudes que els pares no les entenen. Ai. I un dia, potser, ja us parlaré dels altres cinc… No us penseu.)

La clau –de l’enlluernament de la foscor, oh my– és el swing, sí. Un carruatge dolç, o un manat de cendres. Who cares. Comproveu-ho aquí.

Swing; swing, swing. “Calm and easy”, diu. Sí… I què més.

Percentatges (Sau)

Vaig anar al concert de Sau a la Monumental l’any 1992. No acabava de saber què pensava del grup (dubtava), ni de la música que feien, però sentia que hi havia de ser. Havia comprat els seus discos, i els havia escoltat amb una curiositat satisfeta. Els respectava, i m’admirava l’ambició del projecte (i m’agradava que li encarreguessin els vídeos a un jove realitzador que es deia, i es diu, Enric Folch). Eren evidents, en les lletres, els calcs de modismes recurrents del pop en anglès –“envia’m un àngel”, per exemple–, i eren evidents els intents per assolir una música de pols rocker, matisada amb una producció de so, radiable, equiparable als èxits de les fm de fórmula. Intents convincents, que arribaven, que van fer que una generació d’adolescents se sentís connectada a cançons homologables, ben fetes. I que alguns dels que ens atansàvem a la trentena (per exemple) els prestéssim atenció. Vet aquí Sau, diria.

Han passat els anys. El fenomen s’ha dissolt, i en bona part s’ha desactivat el còctel de catalanisme de consum, més mitjans de comunicació de prime time prestigiats com a prescriptors musicals de producte local, més una joventut que no aspirava a res més que a una (mitificada) “normalitat” cultural plena, en termes (aparents) de mercat. El fenomen és ara un eco testimonial. Que encara ressona, poc o molt. Perquè perviuen els records, i han quedat les cançons.

Deixo a banda, per higiene mental, el “Boig per tu”. (És fatigant veure com aquesta cançó ha esdevingut l’emblema de tots els mandrosos que no han estat capaços d’escoltar res més en català en els últims trenta anys. No és culpa de la cançó, és clar. Ni de l’èxit que va tenir. És culpa de la misèria d’esperit de molta gent. Però això no treu que la cançó mereixi una moratòria… Almenys fins que algú sigui capaç de reinterpretar-la, de reinventar-la de cap i de nou.)

Pep Sala i Carles Sabater (i, en ocasions, Joan Capdevila) van fer unes quantes bones cançons. Sovint allargassades, sovint amb recursos musicals massa reiterats (i, tot i això, efectius), sovint amb lletres massa planes (i, tot i això, ben resoltes i consistents). Sovint cançons, pel meu gust, una mica massa tèbies. Però també molt sovint amb una capacitat innegable de traspassar bateria i arribar, càlides, i còmplices, al cor de la gent. Un respecte, per tant.

(S’ha de perdre aquesta mania de devaluar tot el que acaba fent falta per tenir història, fonaments, tradició. I m’és igual: això val tant per Sau, com per Om, com per Maria Cinta.)

“Percentatges” (1991: El més gran dels pecadors) és, temàticament, una cançó tòpica. Sobre els músics de rock, la carretera i els hotels; sobre les groupies, també, és clar. (Un tòpic amb cims creatius irrepetibles com els 200 Motels de Frank Zappa, ja el 1971.) Res de nou per aquest cantó, si no són —tristament— les rascadetes a l’ànima que la cançó provoca com a profecia, com a premonició d’un final prematur i injust, d’una mort que encara desassossega. “És que encara no he donat tot el que tinc”, hi proclama, amb tota la raó, Carles Sabater.

Però “Percentatges”, penso, és també una cançó profètica en el sentit que E.M. Forster atorgava a aquesta qualitat literària. Deia, o una cosa així, que la trobava en l’obra d’aquells novel·listes que escrivien com si fossin cecs avançant en una habitació desendreçada plena de mobles fora de lloc. I aquesta cançó, justament, té qualitat profètica, perquè avança així, d’una banda a l’altra, d’un tema a un altre: de la recança dels amors no perdurats, al desig de repòs; de l’extinció dels somnis, a la falta d’ànims; de la por de morir, a la voluntat de buidar-se; etc. La cançó vol avançar, fent atzagaiades, en múltiples direccions alhora; i topa amb els mobles, tempteja, s’esbotza. La cançó ho sap, i diu: “El que he escrit no té cap sentit”. La cançó s’esbotza sola, sí, però l’esbotzament és la cançó: una veu desencaixada, desconjuntada. Bé…

Això és així fins a un punt. Com m’ha fet veure una lectora avantatjada de Sau, els versos clau d’aquesta peça són aquests dos: “Et donaré el deu per cent del meu amor/ aquesta nit”.

I són versos, penso, que cal llegir connectats a aquests altres dos: “Aquesta nit vull sentir el batec d’algun cor/ (…) vull sentir un alè de molt a prop”.

Vet aquí: “Percentatges” sembla un discurs llançat a l’aire, un plany encapsulat en un monòleg interior autocompassiu. Però resulta ser una seducció (quasi) honesta.

I tot el que té a veure amb aquesta seducció es fa sòlid, directe, inevitable. Tan sols hi ha una marca (aquest “Et”, que retorna tan sols quan diu “jo et donc tot el que tinc”) que evidencia que no és la cançó d’un jo, sinó una cançó de tu-i-jo. I, finalment, el plany és, més enllà i alhora que és un plany, fill d’una retòrica de captatio benevolentiae. És una seducció sense engany, aparentment: un 10% de qualsevol cosa sembla una oferta honesta, però poc generosa, gasiva, sí. La mateixa lectora avantatjada m’ho ha fet, també, notar.

I arribem al cap del carrer. ¿És la cançó d’un farsant, mera coqueteria sensible?… ¿O és la cançó d’un home trist, afamat de consol, perdut en autojustificacions (potser innecessàries; potser conscients que ho són)?… ¿Un 10% d’amor és una mostra altiva de poder, o la bona voluntat d’algú que prefereix prometre amb càlcul i oferir-se sense comptar?… ¿O tot alhora, indestriable?

He parlat de desencaix, de desconjuntaments… Però la compartimentació sembla ser, finalment, o complementàriament, el tema. La dificultat de la compartimentació amorosa. L’establiment de dics pactats que protegeixin de la decepció, del desencant, i que permetin preservar l’autenticitat de les situacions de compromís. De les situacions compromeses. És a dir, finalment: gestos prou prudents que permetin evitar el dolor, o evitar els refugis tàctics que ofereix el cinisme. I, alhora, gestos prou valents que permetin que passin coses. Que no deixin de passar coses que fan; que no desfan, vaja.

Tot és reduïble, és clar, a una lògica –defensiva, moralitzadora– d’enganys i autoenganys. Però també és assumible –bé, amb una indefensió major– des d’una exploració de fragilitats compartides. O de moments salvats; encara que ho hagin estat al preu de la incongruència. Vida viscuda, finalment. En un “joc” honest, sí. En un joc tèrbol de cartes a la vista. En una timba d’accés reservat als adults, segurament.

En el mareig d’idees que giravolten al cap d’aquesta veu (que canta i) que busca un punt de convicció, la cançó també apunta el límit dels jocs interpersonals: “He llegit en algun lloc/ que la vida és de veritat”, diu. Ser de veritat; coses i gent.

Pep Sala ha cantat “Percentatges” en solitari, i n’ha fet un bon vídeo amb orquestra. Però aquesta peça tan sols es pot cantar des d’una mescla –incongruent, sí– de temeritat i delicadesa, de fam d’afecte i d’autollegenda: per això cal salvar, malgrat les deficiències tècniques (i el final abrupte), els vídeos amb Carles Sabater. (Buh, quin gust tornar a veure un concert amb gent entresuada, entregada a la música, sense màscares de gest cool… Gràcies a qui l’hagi penjat. Com a testimoni.)

Sí, la vida és de veritat.

I la innocència… Bé, com afirma el mestre Waits (si voleu escoltar-lo), la innocència tan sols existeix quan fem… allò que fem quan deixem de pensar.

Animal salvatge (Sanjosex)

“Un misteri que em reclama.”

No sé si a Sanjosex se li pot dir poeta, i m’és ben igual!, però sé que escriu versos bons. Vull dir, carregats de sentit i de propòsit. I també sé que escriu estrofes bones: sobretot quan, al final, després d’haver-los fet la clenxa amb paciència i dedicació, les despentina amb un gest ràpid i ple de nervi. M’agrada molt la cançó “Corriol”, i en podeu veure un vídeo càndid i dolç, bonic, i me n’agrada sobretot una contraestrofa de mètrica escabellada: “Enyoro un lloc mai viscut/ que em van explicar de petit a casa./ Enyoro un lloc que potser era un país/ i ara veig només… un piló de gent fent cua!” Esbullar versos i estrofes ben sovint embruta les coses, però de vegades les fa brillar. Fa que se t’obrin els ulls.

Però la cançó de Sanjosex que més noto, per més que m’hi hagi resistit!, és aquest “Animal salvatge”. (També té un altre vídeo càndid, una animalada dolça i ataronjada.)

És una cançó que ja té una certa vida, des de l’aparició del disc “Al marge del camí” (2010), però que encara n’hi queda molta per davant. És una tonada d’aquelles que, quan la sents, ja saps que ha vingut per quedar-se; una cançó rodona.

Sanjosex ja ha explicat les fonts de la seva proposta musical, i són detectables gairebé totes parant bé l’orella: síncopes africanes, arranjaments pop, i aires de jota estilitzada. (Algun dia, Sanjosex potser reinventarà el compàs dels balls de gitanes, i ens farem encara un fart més gran de somriure-li cançons.) Amb tot, el que més m’atrapa del seu art compositiu és aquesta destresa que us deia amb què primer arbora esperes, i després les desarbora amb petits descarrilaments, que deixa caure al mig de les cançons sense haver-los fet esperables. Tot molt subtil, tot molt efectiu.

El Taller de Músics ens ha obsequiat amb aquest youtube deliciós, amb Sanjosex jugant-se els quartos amb la lluentor flamenca de Chicuelo, una bona percussió i una altra de les permanents lliçons de baix (també dels que arriben sempre a temps quan no se’ls espera) de Miquel Sospedra.

No vull parlar gaire de la lletra d’aquesta joieta entremaliada. Però en triaré tres tastos. El primer: “Et miro i no sé què ets”. Un vers desconsiderat, que queda vençut de seguida (aguanta una estrofeta com a molt) i que mostra, amb eixutesa, tot l’embadaliment d’una rendició. El segon, ara hi torno: “Un misteri que em reclama”. Un vers clarivident i lúcid, aparentment complet, que mostra la insuficiència –els límits infranquejables– de la lucidesa, que és feta de trobar les preguntes que ens fan viure, però que no tenen resposta, tan sols sotmeses al dolor de l’extinció de la pregunta.

Avui 17 de març, el portal LletrA convoca el dia de la Poesia catalana a internet, i anima a penjar entrades poètiques als blogs. Aquest és un blog de cançons; per tant, de poesia, no deixo de parlar-ne mai. Però avui, i aquest és el tercer tast d’“Animal salvatge”, miraré de trobar el millor parell de versos amb què m’he ensopegat aquests últims anys. Vull dir, n’he llegit de molt millors (busqueu el Lent de Comadira, per exemple, i obriu-lo per qualsevol pàgina!), però no n’hi ha cap que hagi “notat” –com una pedreta cantelluda a la sabata– tant com aquests dos…

(Ah, abans d’acabar, us convido a conèixer uns altres empordanesos que fan cançons que fan coses, també subtils, quan no se les espera: aquests.)

Ah… “I m’expliques com s’hi va…/ i jo ja ho sabia!”.

Com un arbre nu (Lluís Llach)

En l’entrada anterior a aquesta, em demanava si Lluís Llach havia pogut pujar mai a un escenari per sentir-se, tan sols, un artista. I amb el temps m’han tornat a la memòria les imatges de Llach al TNC, fent de músic de fossat (malgrat ser en escena) d’un dels espectacles de Lluís Danés. Aquells dies (i en directe era més evident que en les imatges d’aquest vídeo de youtube) Llach va fer de músic, i prou, sense ser el front man de res. I va ser molt bonic.

És un vídeo del número dedicat a “Com un arbre nu”, que és la cançó que més noto de Llach.

És una cançó íntima, i sostinguda sobre una imatge inicial poderosa, captivadora. Molt imaginable visualment, molt comprensible sentimentalment. I és, també, una cançó pudorosa. (I el pudor afina, i matisa, però també refreda: fa dies que em pregunto per què els novel·listes del XIX continuen sent més bons que els d’ara. I la meva hipòtesi temptativa és que no els atenallava el pudor sentimental. Senzillament, el contrapesaven amb dosis grans d’intel·ligència i esperit. I sí, els sentiments, sense un contrapès pensat, fan una literatura temerària. Però la intel·ligència sense pulsió es queda curta, ¿no?)

Llach ha explicat com va escriure aquesta cançó durant el seu exili parisenc; no m’hi aturo. És una cançó d’amor, i com a tantes cançons d’amor el lletrista empaita metàfores, comparacions possibles, i mira de fer-les créixer amb matisos, intentant petites al·legories: la de l’arbre, la del mar, la del llibre, la de la cançó… Amb més o menys fortuna, cada al·legoria (cada metàfora especejada) és una aposta redundant: el poeta hi vol dir el que ja ha dit. Però ho vol tornar a dir, amb paraules noves. L’amor és laberíntic, i no hi busquem una sortida, sinó formes incansables de continuar-hi perduts. Altres cançons, insisteixo (cançons com aquesta altra), ens han ensenyat les virtuts d’aquest joc de reiteració metafòrica.

Però el vers que més m’agrada d’aquesta cançó delicada és el que trenca el pudor, i es desboca. En tensió amb el pudor metafòric. És el vers (o el mig vers) que arrenca la tornada: “L’infinit tot d’un cop”.

És un vers sonor, de consonants nasals i oclusives combinades, que es divideix en dos anapestos vocàlicament contrastats: primer, tres is avançades, després os i us que s’amaguen. Però tot això és irrellevant.

“L’infinit tot d’un cop” és un vers invisualitzable, sense referents materials, pur concepte. És el que molts en dirien un mal vers per a una cançó. Però és desbordant!: és un concepte tan sòlid, tan totalitzador, tan afamat d’amor, tan voraç (això, sí: voraç!), en el fons tan sensorialment conceptual, que em venç. I m’encisa.

No hi ha cap altre moment, en aquesta cançó deliciosa, que s’elevi ni més amunt ni amb més força que quan Llach diu, i canta: “L’infinit tot d’un cop”. I ens mostra el Llach més alterat, més superat per la vida, que recordo. I m’agrada molt (no hi puc fer més) quan una veu canta el trasbals, ni que sigui un moment, ni que la veu no sembli adonar-se de la força del que diu, distreta com està a dibuixar altres versos.

Els déus han d’haver inventat les cançons, segur, perquè els trasbalsos de l’ànima siguin respirables.

Amb tan sols dos versos: “Com un arbre nu” (davant dels ulls) i “L’infinit tot d’un cop” (més ocult). Se sosté, en l’aire, amunt (delicada i voraç), una cançó. Bellesa, sí, però sobretot trasbals.

Boomerang (Manel)

Aviso: faré sociologia barata, cançonera. O una cosa similar. Disculpes anticipades.

I, per protegir-me de la meva pròpia estupidesa inadvertida (que sempre sap trobar forats per ficar al nas on no la hi vols), imploraré l’advocació de les paraules sàvies del mestre Zappa: “Information is not knowledge/ Knowledge is not wisdom/ Wisdom is not truth/ Truth is not beauty/ Beauty is not love/ Love is not music/ Music… is the best”.

(u)

Vaig al camp del Barça de tant en tant, quan m’hi convida el meu amic Enric. De vegades ensopego partits memorables, com l’últim 4-1 contra l’Atlético. I m’il·lusiono una estona.

A la mitja part, o abans d’arrencar el partit, amb l’Enric, comentem la jugada i ens posem al dia. Repassem els amics comuns; els que hi són, i els que ja no. Però costa. Costa parlar perquè el Club ha decidit que ha de combatre l’horror vacui de la culerada, i ens infla les orelles amb música no desitjada, i a un volum invasiu. Aquest dia que us dic, enmig d’altres coses d’escolta estressant (en termes de sobreestimulació per a insulsos), enmig de coses com una cançó sobre menjar fruita, sí, hi va sonar “Boomerang”.

(dos)

Vull dir: és impossible, penso, que algú posi aquesta cançó a tot drap en un camp de futbol de la Liga de las Estrellas, per atordir o elevar la moral de la tropa, si abans s’ha aturat a escoltar-ne la lletra.

Umberto Eco va formular la noció de “descodificació aberrant”, per referir-se a aquells missatges que són llegits, i interpretats, amb un codi (i, per tant, amb un sentit) diferent del codi, i de la intenció, del missatge. Tant se val… L’important és que algú rep un missatge que no entén, però queda convençut d’haver-lo entès.

En el món de les cançons, s’han estudiat casos propers a aquest fenomen, com el del “Born in The USA”, de Bruce Springsteen. Sí: per la contundència de la tornada, i el caràcter musical d’himne ascendent que té la peça, la cançó ha estat usada (fins i tot electoralment) com una proclamació conservadora de l’orgull de ser americà. Però, en els versos d’aquesta peça, el que s’hi concentra no és orgull: és l’amargor crítica –políticament crítica– que es desprèn de la vida d’un veterà de la guerra del Vietnam. D’algú que se sent no correspost; usat.

(tres)

Els Manel em tenen encuriosit. I admirat. Per la serenitat que mostren per afrontar el que els passa. (Bé, també he vist la cara de consternació desencaixada que feien en una entrevista en què explicaven com, a la gira del segon disc, la gent –públic català– aplaudia… l’ukelele!, quan apareixia en escena.)

Lluís Llach va passar anys, i no estic segur que se’n sortís del tot, per poder pujar a un escenari i poder ser un artista, un creador amb coses a dir, i no un mer mèdium instrumentalitzat perquè un públic s’autocelebri: perquè el públic s’ho passi bé gaudint de sentir-se sensible i poderós. Sensible, perquè viu l’emoció intensa de poder-se sentir extraordinàriament semblant a si mateix. Poderós, perquè se sent artífex –causa– de l’èxit de l’artista.

Tinc un amic que diu que, a la gent (als públics de fenòmens espontanis de consum artístic), li agrada sumar-se a l’èxit de “coses petites” que ells senten que han fet grans. Però a condició que aquestes coses no “creixin” massa. Perquè si es fan grans, ja les troben arrogants: i aleshores (els artistes) ja poden actuar com si no els deguessin res (al seu públic). I si ho fan, si sembla que s’ho pensen, se’ls ha de castigar.

És ple, pel món (a les entrevistes sobretot), de retòrica de la falsa modèstia lligada a això. A prevenir el càstig. És ple de sostres de vidre, invisibles però limitadors artísticament, al darrere d’aquestes retòriques.

(quatre)

Els fills de la generació dels llachians han canviat de gustos musicals respecte dels seus pares. Però han mantingut l’esquema d’apropiació (com a mecanisme d’autocelebració), o en part ho sembla, almenys –en part– pel que fa als Manel. És ben curiós.

I, al costat d’aquest públic català amb fam de miralls (una fam explicable i comprensible, sí), el mateix esquema –però amb variables temàtiques diferents– sembla reproduir-se entre el públic cool espanyol, que omple les sales dels circuits de festivals urbanites. Hi ha de tot, però finalment, en textos i declaracions sobre els Manel, apareix la mateixa retòrica de la “descoberta de l’autenticitat”.

Lluís Llach, que a més de cantant ha jugat a ser un referent polític, potser va alentar en el seu cas la confusió entre l’artista i el gurú. En canvi, és evident que els Manel no la permeten, no la volen; però en són víctimes beneficiàries.

I em sembla evident també (diria que sí) que han adquirit una consciència ràpida del fenomen, i han optat per resignar-s’hi (i aprofitar l’avinentesa respectuosament, en termes empresarials) però sense jugar el joc. Sense rendir-s’hi.

Dit d’una altra manera: accepten que el grup sigui usat, però deixen fora d’aquest joc una cosa sagrada: les cançons. La seva obra. La preserven. Amb intel·ligència, penso.

“Boomerang” em sembla un exemple, entre d’altres coses, també d’això.

(cinc)

“Boomerang” és com una entrada de dietari. Literatura del jo.

No m’importa si el relat que conté és o no és autobiogràfic, malgrat les pistes que conté: el nom del germà del lletrista, el paral·lel entre la cronologia biogràfica i la del Tour, etc.

El que m’importa és que la cançó és el relat d’un jo que no es construeix a partir d’una narrativa tensada per una ficció argumental (com la de la “Cançó del soldadet”), ni per una narrativa tensada per una retòrica de quotidianitat alterada (com la d’“Aniversari” o “Benvolgut”, per exemple; una narrativa hereva, potser, de Calders i Monzó, per entendre’ns). No: la de “Boomerang” és una narrativa anecdòtica, de circumstàncies, que es tensa a partir de les inconsistències d’un episodi biogràfic d’un jo que descobreix el món; com poden ser les inconsistències (les fragilitats formatives) de, per exemple també, “En la que el Bernat se’t troba”.

Els Manel tenen, entre d’altres estils, aquestes tres menes de cançons narratives, diria, gairebé sempre, sobre la base d’una actualització del romanç, d’una riproposta del gènere.

En les primeres (les ficcions argumentals reutilitzades), explicar bé el relat és el mèrit; la convicció d’una “adaptació” explicada com si pogués ser nova. En les segones (costumisme descentrat), el mèrit és la naturalitat –l’habilitat– amb què el món alterat i el món experiencial conviuen. I, en les terceres (contes autobiogràfics), fer arribar bé els moviments mentals que l’anècdota desencadena, o els pensaments associats als episodis relatats, sembla la clau. L’aprenentatge.

(sis)

“Boomerang” té aires de música de ball; de ritmes colombians, per exemple. (No sé per què la Shakira s’obstina a versionar una cançó sense malucs –i més enganxifosa que un núvol de cotó de fira– com el “Boig per tu”, i no aquesta!…) En fi.

He vinculat els Manel, més amunt, a l’esperit de la riproposta italiana. No me’n penedeixo. Em sembla que això és així quan revisiten les corrandes, però que també ho és quan, més conceptualment, s’apropien de formes de música popular contemporània provinents d’altres tradicions; perquè aquest ha estat un mecanisme habitual de la música popular. (Els de la Nuova Compagnia di Canto Popolare també rumbejaven a “Tzigari”, per exemple. Tan bé com sabien.)

Com el “Born in The USA”, “Boomerang” pot semblar (sembla) una cosa que no és. I que és palmàriament evident que no és.

Per mi, volgudament o no (segurament no), aquesta cançó és un emblema generacional. Vull dir, que em sembla que la cançó conjura un dels temes més identificadors de la generació de la gent nascuda després de 1980: la por de la decepció. Vull dir: por de decebre, i de ser decebut, i de decebre’s un mateix. (Podria haver triat alguna altra data, però el 1980 es van fer les primeres eleccions al restaurat Parlament de Catalunya, i li vaig fer el primer petó amb conseqüències, “al costat d’un institut”, a la primera nòvia amb conseqüències.)

Bé, de fet, és una cançó sobre els efectes de les decepcions. I és la història d’algú que veu decebudes les seves il·lusions, i descobreix la futilitat d’il·lusionar-se, i de basar l’autollegenda personal en la retòrica d’acumular il·lusions assolides. Com fa el tiet viatger… És un algú (el jo de “Boomerang”) que es promet intentar no ser una font de decepcions.

És un gest –un intent– lloable, i honest com a gest, malgrat que sembli tan il·lusori com fer volar un artefacte que hauria de saber tornar sol, i no torna. Mai.

“Boomerang” em sembla que parla, entre d’altres coses, també d’això.

(i set)

“Boomerang”, i aquí me la jugo, de fet, diria que conjura una confrontació generacional central en la societat (catalana) contemporània.

De fet, la societat (catalana) actual està construïda sobre els encontres i desencontres de tres generacions, que conviuen juntes, però que responen a tres paradigmes culturals diferents. Tres cultures polítiques, tres cultures familiars, tres cultures laborals, tres cultures mediàtiques: premsa, tele, internet. Radicalment diferents.

Seria llarg d’explicar, i ja ho faré allà on sigui. Però ho apunto perquè “Boomerang” (com el “Corriol” de Sanjosex, per exemple) és un símptoma d’aquests encontres i desencontres: en aquest cas, entre la generació intermèdia (la meva) i la generació més jove. La dels Manel.

He avisat. Estic sent “sociològic”, i no vull abusar. Ni anar gaire més lluny amb aquesta idea forçada: la idea que “Boomerang” és una declaració política (en sentit ampli, no conscient), que diu que la retòrica adaptativa (al món remunerat) de l’il·lusionament com a motor vital és una bona merda. Que és una trampa que, a la primera generació de joves catalans del segle XXI, els ha abocat a la frustració, a l’autodecepció. Quan te la creus, és clar. Però sembla inqüestionable: perquè primer t’han convençut que si no et funciona, és per culpa teva!… Finalment, l’il·lusionament (com a forma de submissió autoaplicada) condueix al xoc amb una realitat tancada i hostil. De fet, construeix l’hostilitat d’aquesta realitat.

En el món actual, s’ha de ser molt fill-de-puta (i n’hi ha, encara, un munt, de gent així), per dir-li a algú que se’n sortirà si de debò hi posa ganes. Si “s’hi implica”. Si hi posa il·lusió. (La veritat, ja ho sabem, és que… Si no n’hi posa –o no ho fa veure prou bé–, ho tindrà molt complicat. Però si n’hi posa, no té cap garantia de recompensa justa.)

En fi, ¿què feia “Boomerang” sonant al camp del Barça?… Ei, que m’és igual!; em va agradar, malgrat el volum productor d’acúfens, tornar-la a sentir.

I ara, prou sociologia barata. Una cançó és una cançó. I parla de les coses que ja hi són i, com deia Wallace Stevens (a veure si un dia li acabo de fotre cas!), sí, en poesia, “explanations spoil things”.

Acabo amb música, i amb una mostra mestra de fins on es pot arribar a reinventar el romanç (de bandolers): aquesta mostra, vet aquí, de 1980. En fi: “Music… is the best.”

La casa solitària (Ester Formosa)

Un estremiment: “I el vell mirall/ Estava com sorprès dels nostres cossos/ Drets i abraçats/ Abans de les carícies sempre noves/ Abans de perdre la noció del temps”.

Feliu Formosa és un poeta magnífic. Gran i magnànim. Gran pel que sap, pel domini de la llengua i de l’ànima humana. Magnànim per l’honestedat amb què fa que les coses importants no quedin fora dels seus versos ni dels seus dietaris. “Digue’m que sí”, diu, “que encara hi és”. La nostàlgia del retorn. La pèrdua. Del temps viscut, de les persones estimades (de qui van ser en aquell “moment precís”), dels desitjos amb propòsit. El desig de desig. Nostàlgia de l’avidesa. (Feliu Formosa és un mestre: no es poden escriure versos en català al segle XXI sense haver llegit abans els d’ell.)

Sílvia Comes és, feliçment, una musicadora destra de poesia. Fa que la música serveixi els versos, i que la cançó que en surt s’envoli gràcil.

Ester Formosa és una cantant única. Perquè ha fet el seu camí personal, i s’ha preocupat tan sols de poder ser la millor Ester Formosa possible. I perquè ha fet un camí sense gaire companyia: el camí de ser una intèrpret. Vull dir: no ha posat les cançons al servei d’una sola màscara (la de la cantant-artista-com-a-discurs-estable-sempre-igual), sinó que ha posat cada màscara (cada personatge-que-canta) al servei de les necessitats interpretatives de cada cançó. A la llarga, gràcies a això, ara sabem qui és Ester Formosa: una veu precisa, una intèrpret generosa, una artista singular. Quan surts d’un dels seus espectacles, saps que has viscut coses diferents, deliberades, una darrere l’altra. (El vídeo de youtube és un fragment del muntatge Sola com el poeta, dirigit per Joel Joan.)

“La casa solitària” va aparèixer en un disc titulat com la cançó l’any 2000. I, com a poema, es va publicar al llibre Cap claredat no dorm (2001), que després seria inclòs al volum Darrere el vidre. Poesia 1972-2002 (2004), que compila l’obra de Feliu Formosa fins al moment. És un poema de tres estrofes, i Sílvia Comes va usar amb encert l’última estrofa com a tornada; hi ha una certa progressió narrativa que s’hi perd, però s’hi guanya l’emoció de la repetició, sens dubte.

Si he “notat” aquesta cançó, em sembla, és perquè és una cançó valenta, exposada, una cançó que ho aposta tot a la màgia de l’estremiment, i l’estremiment no és un component de la cançó, no és una peça localitzable, és un efecte en la pell (en la intel·ligència desarmada) de qui escolta.

I una aposta com aquesta reclama que el-que-cal (una cosa sense nom) hi sigui en tots i cadascun dels replecs de la cançó. I cal que una energia, neta i experta alhora, ho faci possible. En la interpretació, en la veu. Per això, amb permís de Comes i de Formosa pare, crec que es pot dir que aquesta és una cançó de l’Ester Formosa: vull dir, creada en la interpretació. Vull dir, creada per ser experiència viscuda. Sí: estremiment compartit.

Després de l’estremiment, ve la resta. Ve comprendre. Ve la inquietud de sentir-se retratat, la consciència tènue de sentir que voldríem ser-hi, ser part de la cançó, ser “Els dos amants que fugen d’ells mateixos/ Del seu passat”…

Quan les cançons es creen amb la veu, o quan es recreen amb la veu (cançons recreades com aquesta per exemple; perquè Ester Formosa és singular aquí, però té bones companyes arreu del món), les cançons que es creen o es recreen amb la veu, dic, es noten. Es fan notar. Són empremta.